22.04.2013 - 06:00
Que el procés cap a la independència és un camí sense retorn no hi ha gaire gent que gosi dir-ho sense afegir-hi ràpidament un reguitzell de matisos. En canvi, Tian Riba, periodista i blocaire de +VilaWeb, ha arribat a aquesta conclusió després d’haver escrit una crònica política dels últims mesos. I ho defensa tant que ha posat el títol de ‘Camí sense retorn‘ (la Mansarda, 2013) al seu llibre. Riba ho raona i proclama també algunes alertes que caldrà tenir en compte.
Al llibre, Riba explica el ‘fracàs d’Espanya’; fa un veritable ‘memorial de greuges’; explica els ‘Fets de Setembre’ i en detalla les claus que els van precedir; fa un diari dels dies més determinants per a entendre com va canviar tot en tan sols dos mesos; i entra de ple en la campanya electoral que va acabar amb ‘la patacada de Mas’. Per acabar, esbossa el full de ruta o ‘viatge d’hivern’, i tot plegat ho remata amb un epíleg ric i compromès. Hem parlat amb ell perquè ens expliqués quines eren les lliçons d’aquesta crònica d’un camí sense retorn.
—Per què arribeu a la conclusió que el camí de la independència és un camí sense retorn?
—En el llibre explico algunes de les condicions que crec que van fer possible la manifestació de l’Onze de Setembre i crec que no tan sols es mantenen, sinó que algunes s’aniran agreujant. Hi ha la retallada de l’estatut, l’afartament de les classes mitjanes i el patiment de les populars, però també un canvi de mentalitat irreversible tant en l’ideari dels partits com, sobretot, dels ciutadans, originat per la crisi, l’efecte de les primaveres àrabs, el 15-M, una Catalunya ciutat que té una capital que dialoga més amb les comarques i, fins i tot, el fet que el Barça de Guardiola ens hagi ensenyat el plaer de guanyar. I després hi ha les noves generacions que no tenen por, i el tabú del referèndum trencat per les consultes. I estructures d’estat com TV3 i l’escola catalana, que no fan doctrina però que transmeten un imaginari col·lectiu d’un país normal que fan irreversible el camí emprès. I el temps ens va a favor. No sé si al final s’hi arribarà en dos anys, en cinc o en deu. Però penso que més aviat serà una dècada.
—Quins van ser els factors més determinants que van fer esclatar els ‘Fets de Setembre’?
—Al final, el més determinant és un canvi de mentalitat. Un clic. Passa en molts àmbits de la vida. Però després de tres-cents anys d’una relació esgotadora amb Espanya en què s’ha intentat tot, des de la repressió al diàleg, i res no ha funcionat, estic convençut que una majoria de catalans ha arribat a la conclusió que aquesta relació és impossible. És com un alliberament mental que arriba per l’afartament d’un empat etern.
—Recordeu cap període més intens políticament que el que va del 10 de setembre al 7 d’octubre?
—El canvi de govern a la Generalitat el 2003 va suscitar un interès per la política, arran de la novetat de la fi dels vint-i-tres anys Pujol i una certa il·lusió en molta gent. Però els vaivens d’aquell govern van enterrar aviat les expectatives, tot i que va ser una legislatura espectacular des del punt de vista mediàtic i que els periodistes polítics hi vam poder sucar pa. Després, quan es va aprovar l’estatut del 30 de setembre del 2005, hi va haver un altre moment d’expectació. Però van ser moments concrets que els partits es van encarregar de dinamitar. Un mes seguit amb tanta esperança en tanta gent no l’havia vist mai. Sobretot perquè molta d’aquesta gent no s’havia interessat mai per la política i, de sobte, hi eren. També s’ha de tenir en compte que veníem d’uns anys políticament molt avorrits, els del montillisme, i d’una ressaca dels anys del ‘boom’ del totxo i l’hedonisme en què semblava que tan sols funcionaven el Barça i en Ferran Adrià. Des de l’òptica estrictament professional, un periodista que segueix la política pot acabar creient, perquè passa sovint, que escriu només per als polítics i per als altres periodistes. Veure que allò que s’explica interessa de veritat a molta gent és impagable.
—Al llibre, analitzeu els factors de la ‘patacada de Mas’. Quins són?
—Primer, que no per força ha de ser el més decisiu, un cartell equivocat. Segurament no tocava messianisme sinó relacionar independència amb benestar. Però això, ‘a posteriori’, és molt fàcil de dir. Després hi ha una certa indefinició del discurs de Mas, que s’entén des del punt de la vista de relació amb Unió i dels equilibris que havia de fer per no espantar certs sectors del seu electorat i de la societat. I pots entendre Godó o la Caixa. Però és una indefinició que no esborra del tot allò de ‘la puta i la Ramoneta’. Tercer: la lectura demoscòpica. Pensar que tindràs setanta diputats vol dir que ERC s’ha d’enfonsar. I no eren unes eleccions en què, precisament, ERC se sentís incòmoda. Quart: Duran. Va fer molt mal a la credibilitat de CiU que Duran digués que no hi havia una majoria independentista o que Catalunya quedaria fora de la UE. Cinquè: la vaga general. Una vaga en plena campanya va fer recordar el debat de les retallades, que erosiona qualsevol govern. I aquest és un debat que no s’havia d’amagar. Però en cap país normal no es fa una vaga general en plena campanya. Algun dia algú haurà d’explicar com va anar allò de veritat. I ‘last but not least’, l’acusació d’El Mundo que Mas i Pujol tenien comptes a Suïssa. La idea era deixar en el subconscient que CiU volia un estat per a continuar robant. I no els va sortir malament…
—Dieu que l’independentisme és una ‘minoria determinant’ que fa de nervi de la societat. Però que no n’hi ha prou. Què més fa falta?
—Instint ‘killer’. En aquest país volem guanyar fent joc bonic. Com el Barça. El rondo etern. El Madrid, com el Madrid polític, és més ‘killer’. Pot fer el gol amb el cul a l’últim minut, però el fet important és guanyar. És clar que els valors són importants, però hi ha moments de la vida en què t’has de tapar el nas. Per exemple, si Mas guanyava amb majoria absoluta, algú dubta que allò enfortia el procés, la consulta i la voluntat d’un estat propi? Però els catalans vam voler lideratges compartits, posar accents, fer que els partits es vigilessin els uns als altres, expressar dubtes… Tot això és perfecte i no liquida el procés. Però és obvi que l’alenteix.
—Com a periodista, us sentiu obligat a frenar en la vostra interpretació política?
—No m’he autocensurat mai i procuro dir què penso sempre, tenint en compte que una cosa és la barra d’un bar i que un article en un diari o una web o un comentari a la ràdio o a la tele s’han de fer amb un altre llenguatge, que procuro que sigui tan allunyat com pugui del dels polítics. Que sigui més planer. Jo no prenc partit des del punt de vista partidista, encara que en aquest país i en aquest negoci ens agradi etiquetar tothom. Si s’ha de fotre a parir algú, m’és igual de quin partit sigui. Però si s’ha d’aplaudir algú, que costa més, perquè de seguida et pengen l’etiqueta, també m’és igual qui sigui i de quin partit sigui. L’objectivitat no existeix, la cosa important és l’honestedat. I sobre la independència, ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que en el debat sobre la consulta i l’estat propi em posava al costat de la democràcia i de la llibertat. I que els qui s’haurien de justificar són, en tot cas, els qui hi van contra.
