Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  13.04.2013  06:00

Autor/s: Àngel Cano

Jo vull, jo vull... perdó, yo quiero, yo quiero

Men?ame
 

Sembla que nord enllà (si ho mirem des d’ací), on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, les minories sí que compten. Portem anys lluitant per les causes justes, per fer que les minories tinguen veu, i resulta que al Principat ja hi ha qui la té. Ara bé, unes minories amb suport de l’Estat que, per tant, no són minories, sinó un no-sé-què que sempre té impunitat. L’Estat, sí, aquell organisme, poder o qualsevol definició sinonímica que no respecta allò que no sap o que no vol saber. I és que, si un sol alumne demana que la classe siga en castellà, aquesta haurà de ser en la llengua de l’Estat –no ens enganyem; aquest no té més llengües que l’espanyol, per molt que la Constitució ho pinte tan bonic i tan plural–. Perquè, què més té si hi ha quinze, vint estudiants que la vulguen en català? Visca la democràcia!

Després, un diputat vol parlar en català al Congrés espanyol, encara que siga en un gest més aviat simbòlic, i acaba expulsat de la tribuna. El poder de les minories, com és! No obstant això, és una mesura que no crec que beneficie gens l’alumne rebel. Si, per culpa d’ell, tota la classe s’ha de fotre i ha de canviar la llengua que prefereixen per la que un sol individu desitja, no hi haurà mirades amenaçants? Què farà eixe alumne (en l’hipotètic cas que només n’hi haja un; si n’hi ha dos, doncs els dos alumnes) per relacionar-se amb la resta? Com els parlarà, en espanyol o en català? Si els parla en català, no reaccionaran malament i li demanaran explicacions pel fet que no vulga escoltar matemàtiques o ciències socials en la llengua pròpia del país? Si els parla en espanyol, no reaccionaran malament, perquè se senten envaïts en la seua pròpia casa? No han considerat les ments benpensants que és una decisió que aboca a l’exclusió social? Perquè, si de milers i milers de xiquets, només dotze famílies han demanat una escolarització en castellà, i, a sobre, els ho concedeixen, no hi haurà alguna malícia juvenil en el moment d’interactuar?

En qualsevol cas, algunes reaccions de la xarxa ja han apuntat cap a la desobediència. Tampoc no ens en queda una altra. I dic “ens”, i ens englobe també a nosaltres, els valencians, perquè al pas que anem, mai viurem una situació similar. Si a Catalunya s’ataca el català és perquè, precisament, tenen molta por i se saben perdedors (no sé a què es deu la por del castellà, perquè la llengua, que no té cap culpa de ser filla d’un Estat opressor, continua escoltant-se a Barcelona, Tarragona i etcètera, i la trobem a la televisió, als periòdics i a qualsevol indret d’una manera subtil). Ací, al País Valencià, hi ha milers i milers i milers d’estudiants que no es poden escolaritzar en català. Per tant, la situació és a la inversa, i no serveix de res allò de 'si un alumne ho demana'. Ja hi ha qui ho ha demanat i ha quedat com Camot. Ací, som minoria, o això ens volen fer creure. Però ací les minories no comptem, ni per a la llengua ni perquè, ja que ve al cas, des de la Generalitat es fera algun tipus d’homenatge ahir, que feia vint anys que l’assassinaren, a Guillem Agulló. Som ciutadans de segona, de tercera, de quarta o, fins i tot, de cinquena, i no entrem en els ‘seus’ plans.

Envege, i ho dic de tot cor, la situació que s’ha viscut a Catalunya. És un bon senyal. La por els ha fet actuar i ho han fet contra una de les seues –i nostres– senyes d’identitat. I els ciutadans hi han reaccionat de seguida. Són poderosos perquè són un poble cabut i conscient. I eixa és la nostra lluita subalterna d’ací, la nostra resistència des de les trinxeres: conscienciar la resta de la població que també hem de ser cabuts, que també tenim una història i una llengua, i que aquesta no és l’espanyol. Eixa serà la nostra victòria, i quan arribe el dia, perquè n’estic segur que arribarà, en què un alumne vulga la classe en castellà i la justícia li done la ‘raó’, sabrem que som ja invencibles. Per més que un alumne vulga la classe en castellà, anglés o suahili.