Un vincle d’orgull i prejudicis

  • Traducció de l'opinió contundent del periodista gibraltarenc Dominique Searle sobre el tractat d'Utrecht

VilaWeb
Redacció
11.04.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En termes polítics, cap dels partits polítics de Gibraltar no subscriuen el tractat d’Utrecht. No vull dir que no l’hagin subscrit literalment –la gent corrent no comptava per a res el 1713–. No accepten que tingui cap valor jurídic o moral actualment.

Gibraltar considera que el tractat no serveix en relació amb els drets moderns i que la realitat jurídica i política ha evolucionat des del 1713. Hom podria pensar així, però…

Un compromís redactat meticulosament entre Gibraltar i el Regne Unit ha donat com a resultat que la constitució del 2006 no faci referència a Utrecht. Però una carta complementària afirma que el Regne Unit ha d’acatar aquest tractat, tot i reconèixer la posició de Gibraltar.

Sigui com sigui, la realitat és que el tractat d’Utrecht existeix com un fantasma omnipresent conjurat pel Regne Unit i Espanya, agafant-se la mà en una sessió d’espiritisme, amb l’objectiu de preservar l’statu quo respecte de qualsevol canvi fonamental de la situació internacional del penyal. Protegeix tant l’orgull tronat d’Espanya com els interessos estratègics i la credibilitat democràtica de la Gran Bretanya –allà on aquests es trobin, en qualsevol moment, a la borsa de valors dels drets humans i el poder militar i polític.

Per això potser hi ha encara en el pragmatisme dels polítics gibraltarencs un cert reconeixement tàcit de l’efecte del tractat. Així doncs, malgrat que mai no discuteixen que Gibraltar no té el dret de la independència (em sap greu, però la doble negació és intencionada), sempre declaren que volem el màxim nivell d’autogovern i la sortida formal de la llista de territoris que cal descolonitzar de les Nacions Unides.

El temps ha donat força curiosament a aquesta posició matisada.

Gaudim de tots els poders que vol Escòcia i, si no fos per l’etiqueta de ‘colònia’ explícita que ens atorga el fet de ser a la llista de l’ONU, realment no tenim gaire camí per recórrer més. En efecte, Escòcia (i qualsevol altre territori o ‘regió’) ha de pensar amb atenció sobre les conseqüències que fer un pas cap a la simple independència implica per a les seves antigues aliances fiables i valuoses.

Un acord consensuat i negociat amb la gent afectada sempre serà el millor resultat. Una declaració unilateral d’independència, en canvi, no té un bon historial.

Amb tot, a escala humana és una tragèdia que el tractat –del qual enguany fa tres-cents anys– no sigui una font de celebració per a tothom. Tant per al Regne Unit com per a Espanya és l’eix de la seva posició històrica, i es percep més com un vincle entre un inquilí protegit i un hipotètic interès de propietat, que no pas com un acord per a una relació política i un futur millors.

Fins fa trenta anys alguns dels termes de l’antiquat tractat –avui insostenible en qualsevol indret, excepte en països feixistes i absolutistes– servien per a posar en relleu la qüestió de fons de la població, que, respecte de Gibraltar, continua essent un defecte fonamental en la posició espanyola: el reconeixement de la gent vinculada a aquest territori. I dic fa trenta anys perquè fins aleshores Gibraltar havia estat una societat multicultural única, al costat d’una Espanya molt insular.

Ben sovint em pregunto si mai es podria arribar a veure un jueu de Gibraltar i un gibraltarenc d’origen marroquí, unir-se ben emprenyats i desafiar els termes de l’article X [del tractat d’Utrecht], que exigeix explícitament que no poden viure al penyal! Exagerat? Potser no.

Així com el ministre d’Afers Estrangers Miguel Ángel Moratinos, del PSOE, va reconèixer obertament la qüestió de la població gibraltarenca, ara mateix no forma part de cap manera de la llista de prioritats del seu successor del PP, José Manuel García-Margallo.

L’agost del 2004, just tres-cents anys després de l’ocupació de Gibraltar per forces anglo-neerlandeses, en un escrit al diari El País, Moratinos optava per allargar la mà als gibraltarencs i criticar, en paral·lel, la Gran Bretanya pel fet de no ajudar a resoldre la controvèrsia històrica sobre la sobirania. Naixia aleshores el procés tripartit, sota el qual es van debatre qüestions de cooperació en una taula on s’asseien Gibraltar, el Regne Unit i Espanya, i on no es tractava del tema de la sobirania, un afer de competència nacional reservat a Londres i Madrid. Era un complicat embolic de conceptes, que sembla que ara s’ha ofegat en les aigües que envolten el penyal.

Personalment crec que aquells anys, del 2004 al 2010, van ser prou inspiradors. Ben aviat el ‘malvat govern espanyol’ va deixar de ser la força motriu de les notícies a Gibraltar –tant en producció com en demanda– i els periodistes i polítics del penyal van adonar-se que entraven en una nova època de notícies sobre Espanya centrades en uns altres temes com els afers locals, l’economia, el benestar social, etc. És a dir, les coses realment difícils.

Però ara tornem a la revisió que fa Margallo de les posicions postfranquistes. No són tan extremes com el tancament de la frontera perpetrat per Francisco Franco, però sí que comparteixen en gran mesura el vell sentiment que pinta tots els gibraltarencs com a paràsits, pirates i generalment ‘els dolents de la pel·lícula’. Totes realment potser més una descripció d’una petita elit de la qual el seu partit s’hauria de deslliurar… a Madrid.

Allò que els vostres lectors potser poden trobar sorprenent és que el caràcter molt anglicitzat del Gibraltar actual no és fruit de cap esforç de la Gran Bretanya, sinó l’efecte del tancament de la frontera, agreujat per l’esforç dels gibraltarencs, en el curs dels segles, d’emancipar-se del colonialisme britànic. Però ha estat dirigit per la reclamació aparentment eterna de Madrid.

Si ja era prou difícil desempallegar-se d’un jou colonial, no és estrany, doncs, que els gibraltarencs no tinguin ara cap interès de canviar la situació per un nou jou de Madrid.

Margallo es basa en Utrecht a l’hora d’exigir el control de les aigües al voltant del penyal, per justificar l’enduriment de les mesures a la frontera i fins i tot per limitar l’espai aeri de Gibraltar. Fent això defineix Utrecht, anant molt bé, com un gran ‘fre’ que atura els temors d’Espanya que el seu etern amor per la ‘recuperació’ del penyal pugui passar d’ésser ‘de facto’ inassolible a ‘de iure’ inassolible.

Naturalment, les fermes declaracions del Regne Unit en defensa de Gibraltar i de la voluntat del seu poble es poden veure com una aposta segura amb què la Gran Bretanya manté el seu avantatge militar. Això, tal com ha demostrat la història, canvia com el preu del sòl, però continua essent encara ara un producte amb una bona relació qualitat-preu no sols per als interessos del Regne Unit, sinó també per als submarins nuclears dels EUA i un xec per l’aliança més incerta d’Espanya amb els EUA. Per què renunciar-hi?

La meva opinió sempre ha estat que, malgrat la història i les nostres diferències, Gibraltar i Espanya, i Gibraltar i el Regne Unit, són família. Aquest vincle comú, Gibraltar i la seva gent, podria ésser una bona carta.

És a dir, som com una família normal amb relacions més enceses o més fredes i molta política interna. És cert que els interessos continuen dominant sobre els drets democràtics, i així serà sempre. En realitat, no estic segur que puguin ésser mútuament excloents en la vida política occidental.

Aleshores, cap on anem, tres-cents anys després? Cap a l’expulsió de jueus i moros, com es mana al tractat d’Utrecht, o cap al repartiment de la vida i els drets dels trenta mil gibraltarencs i ciutadans europeus i de la resta del món que viuen i lluiten al penyal!

Des de l’any 1992, Espanya ha reconegut errors històrics com ara l’expulsió dels jueus. Actualment s’encara a un desafiament ben real per a la democràcia, el de l’austeritat econòmica.

En les profunditats de l’ànima, Espanya ha reconegut que ser una democràcia és passa davant de moltes altres qüestions, incloent-hi la reclamació de Gibraltar. La unió d’Europa existeix, per damunt de tot, per la democràcia. L’estabilitat econòmica i les aliances hi són fonamentals.

És cert que Gibraltar no pot fer gaire per Espanya, però sí que pot ajudar i coexistir (i ho fa) amb el veí Camp de Gibraltar en tot allò que Madrid li permeti.

Com és lògic, per tant, el camí que cal seguir ha de ser democràtic.

Ha arribat el moment de superar Utrecht i deixar el tractat per als historiadors. Som capaços els gibraltarencs, els espanyols i el Regne Unit de trobar un ‘modus vivendi’ modern, un nou pacte i una col·laboració que ens permetin d’vançar plegats, acordat per consentiment i no per equilibris de prejudicis i poder?

Aquest és el tractat del 2013 i el futur necessari.

 

El periodista Dominique Searle és l’editor de l’històric diari Gibraltar Chronicle

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any