04.04.2013 - 06:00
‘Estimat Miquel‘ (Empúries) és un llibre escrit per Lluís Llach sobre la relació d’amistat que ell i el poeta Miquel Martí i Pol van construir durant vint anys. El relat se sustenta en més d’un centenar de cartes que s’enviaren per fax. El llibre ressegueix els projectes que van realitzar plegats, el més emblemàtic, ‘Un pont de mar blava’. Hi ha comentaris antioficialistes de la política catalana d’aquell moment (contra els Jocs Olímpics, contra Pujol…). I, per sobre de tot, mostra com dos homes es van fer profundament amics, sense disfresses.
Deixem parlar Lluís Llach, que ahir va presentar el llibre:
‘Més enllà de ser el resultat d’una prometença i de pagar un deute, el llibre és una bona manera de conèixer en Miquel, un home honest i amb una gran capacitat d’aprofundiment. Era tan senzill per fora com complex per dins, era tan rigorós i exigent amb ell mateix com generós amb els altres. El llibre m’ha retornat el plaer de la seva convivència, han estat dos anys de gaudi i m’ha reobert racons de pensament que sense en Miquel quedaven enfosquits.’
‘El primer contacte que vaig tenir amb en Miquel va ser a través dels seus llibres, que publicava a Llibres del Mall. Algú m’havia regalat un llibre petit, blau, “L’àmbit de tots els àmbits”. I vaig superar la timidesa per anar-lo a conèixer al carrer de les Escoles i demanar-li permís per a posar música al poema “Ara mateix”. Ell impressionava molt, perquè conèixer-lo era trobar-se amb la seva malaltia: parlava amb molt poca veu, però tenia aquella mirada! Després d’un període llarg sense veure’ns, ens vam tornar a trobar a les Fires de Girona, on vam fer plegats el pregó. Va ser l’inici de l’amistat forta.’
‘Fes volar les melodies, que jo ja hi posaré els versos’
De la versió del poema ‘Ara mateix’, Lluís Llach no en va quedar content, però amb l’amistat represa arribaren els projectes més intensos que realitzaren plegats: ‘Un pont de mar blava’, ‘Món Porrera’ (que ara, revisant-lo, Llach diu que potser és el disc del qual més coses ha redescobert, que no recordava) i la cantata ‘Germanies’. I encara van començar a preparar un darrer disc, ‘Arrels d’univers’, però ja no el van poder fer perquè Marti i Pol es va morir el 2003. I Llach recorda: ‘Martí i Pol va ser molt generós amb mi, però també m’agrada dir que en general tots els poetes van ser molt generosos amb els músics i cantants de la Nova Cançó.’
‘Jo, inestable geogràficament; ell, clavat en una cadira de rodes, vam trobar en el fax una bona eina de comunicació. El llibre reprodueix una quarta part del centenar llarg de faxs que ens vam enviar. Ens vam acostumar a deixar de banda les disfresses en les nostres converses i va ser un gran aprenentatge: ho aprofitàvem per aprendre molt l’un de l’altre, de l’ofici de cadascun, d’aprenentatges vitals. Podíem aprofundir sense prejudicis. Ens explicàvem les nostres preocupacions i inquietuds, personals i col·lectives (teníem un paper a fer) i a vegades ens trobàvem ficats en aventures rares. En el llibre també apareixen la creació i l’acabament del seu llibre “Un hivern plàcid”, els seus dubtes. Com a poeta, se sentia disminuït perquè no es podia llegir en veu alta i escoltar el poema, i ens demanava als visitants que l’hi llegíssim.’
‘En Miquel era profundament d’esquerres, amb molt poques ganes de renúncies, i estimava el seu país amb bogeria. Estimava la llibertat, els drets col·lectius i individuals, la justícia social… Ho vivia amb entusiasme i dedicació. Jo a vegades li deia que era una persona excessivament coherent. Perquè ell no era gens condescendent amb ell mateix, no s’ho permetia. I els altres pensàvem que potser podia ser més feliç si no fos tan rigorós amb ell mateix. Hi ha gent que és molt rigorosa amb els altres i molt poc amb ella mateixa. En Miquel era tot el contrari: rigorós amb ell, generós amb els altres.’
El llibre arriba després del debut literari de Lluís Llach amb la novel·la ‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries), del qual ja ha venut 36.500 exemplars, que ja s’ha traduït a l’espanyol i al francès i que s’acaba de publicar en edició butxaca.
