Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  25.03.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Qui vol ser Albert Forns?

Acaba de publicar 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', premi Documenta · L'entrevistem i el podeu veure en vídeo, a la sèrie 'Escriptors.TV', llegint el començament de l'obra

Men?ame
 

S'acaba de publicar una novel·la sense complexos que va fer xalar el jurat del premi Documenta, que no va dubtar a escollir-la i elogiar-la d'una manera poc freqüent. Es tracta de 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', del periodista Albert Forns (Granollers, 1982), publicada per Empúries. A més, l'atzar ha fet que també acabi d'aparèixer un llibre de poemes seu, 'Ultracolors' (Labreu). L'hem entrevistat. També el podeu veure en vídeo, a la sèrie 'Escriptors.TV', on llegeix el començament de l'obra.

El llibre d'Albert Forns comparteix el concepte de l'exposició 'From here on. D'ara endavant', dedicada a la post-fotografia, que es pot veure aquests dies a l'Arts Santa Mònica. Perquè ambdues propostes s'interroguen sobre l'autoria i l'originalitat, i la importància de la construcció del propi jo, a través de la irrupció d'internet i les xarxes socials, a través de la barreja de gèneres amb una gran naturalitat. A 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', Albert Forns construeix un personatge que en la primera línia de la novel·la decideix de convertir-se en el cineasta Albert Serra. Aquesta és el punt de partida i el motor de totes les peripècies que s'esdevindran, amb la voluntat d'aconseguir aquesta transformació.

Heu parlat de la influència de Vila-Matas en aquest llibre, però també el podríem emparentar amb Francesc Trabal?
—El Trabal irònic, potser sí que hi podria fer pensar. Però quan apunto a Vila-Matas és perquè en la novel·la faig coses que ell ha fet des de sempre en les seves obres: interactuar amb els personatges a través de la ficció, convertir la literatura en una segona oportunitat. M'agrada tant en Vila-Matas que fins i tot el faig aparèixer, l'incloc com a personatge per fer-li l'homenatge encara més explícit.

La hi heu enviat la novel·la, a Vila-Matas? Sabeu si l'ha llegida?
—Ho he hagut de fer a través de la seva agent literària, i no sé si l'ha llegida. Qui sí que se l'ha llegida és en Pere Gimferrer, que també hi surt.

I com és que hi surt en Gimferrer?
—A mitja novel·la el protagonista participa en un documental sobre l'Albert Serra i surt en Gimferrer parlant del cineasta.

Heu ficcionat allò que Gimferrer pensa d'Albert Serra?
—No, no m'invento pas allò que diu Gimferrer. No ho faria mai, perquè no seré mai tan bo com ell. En aquest cas, com en molts altres moments del llibre, utilitzo recursos periodístics, sobretot del nou periodisme i del periodisme 'gonzo'. Faig un vincle directe amb el periodista. En aquests casos jo em converteixo en un personatge més, i tot allò que veig i observo és real.

La barreja de gèneres és un dels elements que caracteritza aquesta novel·la.
—No és una novel·la estricta, perquè hi apareixen molts gèneres. Vila-Matas diu que fa ficció, però hi ha un munt de coses que explica que són reals. A mi m'agrada anar amb la veritat davant. Tota la documentació sobre l'Albert Serra que apareix en la novel·la és real. Allò que és ficció és el personatge que m'invento que es vol transformar en l'Albert Serra. I les coses que són falses es veuen de seguida, com una reunió que apareix entre Serra, Dalí i Hitler. Però hi ha moltes coses certes que relato, que em van passar durant dos viatges que vaig fer a França i a la Documenta de Kassel per veure com Albert Serra dirigia dues pel·lícules. Quan ets allà no hi ha res millor que ells. La realitat supera la ficció. Per això, jo em limito a fer d'observador de l'escena.

Aquest fet també és emparentat amb els films documentals que es fan d'un temps ençà.
—Sí, això passa en les pel·lícules d'Agnès Varda, per exemple, o a 'Mapa' de León Siminiani, on explica tot el procés per a fer el documental. A mi no em servia ni la ficció sola ni el reportatge sol, de manera que els vaig utilitzar tots dos.

És una proposta desacomplexada.
—No he posat límits a la ficció. I això sobta, potser perquè encara que haguem superat tots els 'ismes', els gèneres encara són molt estancs. Valia la pena de rebentar-ho tot. Les parts que són clarament de nou periodisme conviuen amb fragments de diari, parts que semblen dramatúrgia, ficció estricta… Aquesta manera de fer la relaciono amb el temps que vivim: és una època eclèctica, on no tens temps de processar tot allò que t'arriba, és una mena de batibull cultural.

Us heu fet conèixer a través de les xarxes socials. Sou un personatge en aquesta realitat virtual.
—Internet facilita aquest consum superficial. I la novel·la és construïda com una lectura hipertextual. El personatge fa el mateix que tu faries mentre navegues per la xarxa. Anar d'un cantó a un altre. En la novel·la hi ha molta reflexió sobre la Viquipèdia també, sobre la idea de l'obra original, sobre la còpia, l'autoria… Em vaig arribar a plantejar si pel fet d'utilitzar massa la Viquipèdia em podrien denunciar. Tot i que aquest tema de la citació, la còpia i el plagi trobo que és un tema una mica superat. Aprofitar el millor dels altres per reforçar un discurs propi, aquesta és la idea, que jo trec de Pérec i de Vila-Matas. Avui l'originalitat neix gairebé de la no-originalitat, de l'obra que ja és feta. Això és un canvi, perquè abans, sobretot, s'evitava que es notessin les influències.

L'altre dia el crític Julià Guillamon parlava de 'la novel·la dels sense-feina', i emparentava les novel·les de Marta Rojals, Joan Todó i la darrera de la Llúcia Ramis, totes tres escrites en un moment de crisi laboral. Seria el vostre cas, també?
—Sí, una més. Però jo vaig començar la novel·la mentre treballava, i les circumstàncies de quedar-me sense feina van fer que m'hi pogués dedicar completament. He aprofitat el temps de desocupació per escriure la novel·la, ha estat una oportunitat. Durant més d'un any vaig instal·lar-me a la biblioteca del MACBA on vaig anar escrivint. Jo a casa no hi sé treballar.

Per què us costa de treballar a casa?
—Escriure és plaent i frustrant també i si sóc a casa, els petits obstacles que se'm presenten em vencen, perquè hi ha interrupcions constants i massa estímuls.

Abans us volia preguntar, i he perdut el fil, què us en va dir Pere Gimferrer del llibre?
—Em va dir que s'ho havia passat molt bé, que li havia interessat el tractament que havia fet de Miquel Barceló, que també surt, i l'interès de relacionar-lo amb Albert Serra. Perquè Barceló no té cap influència en Albert Serra, sinó que és un pintor que a mi m'interessa molt i el vaig voler introduir. I em va parlar de Bruno Bischofberger, el marxant de Barceló, un home ocult, que Gimferrer va conèixer una vegada…

I Albert Serra què en diu, del llibre?
—Sé que encara no se l'ha pogut llegir gaire. Vam parlar una vegada i em va preguntar si considerava que havia acabat l'obra, perquè està preocupat pel fet que tothom diu que fa coses, però la majoria no les acaba, o sigui que no fa re.

Coincidint amb 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', també acaba de sortir un llibre de poemes, 'Ultracolors', a la col·lecció Alabatre de Labreu. Tenen relació novel·la i poemari?
—Aquests poemes els vaig fer durant la redacció de la novel·la i tenen molt a veure amb la biblioteca del MACBA. Jo escric una mica cada dia, sovint parlo de les coses que em passen i en sóc una mica crític i ho publico al bloc. I aquest poemari és el resultat de treballar durant un any i mig a la biblioteca del MACBA, on hi ha les millors monografies dels artistes contemporanis. De tant en tant n'agafava una i m'amarava de la manera de ser i de fer d'aquell artista i a partir d'aquí en feia un poema. Perquè m'interessen més les reflexions dels artistes contemporanis que no dels literaris. Al final del llibre hi ha un glossari amb la vuitantena d'artistes, on explico amb molta conya per què són importants per a mi, i per fer agafar ganes de descobrir-los.

Men?ame