Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  22.03.2013  06:00

Obrint Pas, de la terreta al món

El grup anuncia una aturada indefinida · Durant dues dècades ha portat arreu la fusió dels sons tradicionals amb el rock i el compromís nacional i social

Men?ame
 

Els Obrint Pas han decidit de fer punt i a part en la seva trajectòria musical. Concretament, han anunciat una 'aturada temporal però indefinida', que es farà efectiva l'any vinent, després d'una ronda de concerts aquest 2013 i dues actuacions en acústic a principi del 2014 (podeu llegir-ne el comunicat). Per a la posteritat --de moment-- queden set discs i el missatge de compromís i combat que han traslladat a tot el món. Obrint Pas, la banda més internacional de casa nostra, plega veles fins no se sap quan.

Xavi Sarrià explica a VilaWeb que han estat vint anys aferrats al grup i que necessiten desconnectar. 'Mai no hem parat del tot, i ara necessitem aturar-nos, mirar què volem fer i regenerar-nos', diu. No van voler fer un altre disc d'estudi sense estar al cent per cent. Però avisa: 'Encara que el grup no continue com a tal, nosaltres continuarem. El vaixell que ara necessitem aturar és ací.' 

Un vaixell que ha estat casa seva durant dues dècades. 'Ací no s'acaba tot', diuen, i per això la ronda d'enguany s'anomena 'Seguirem'. A més, ja tenen prevists dos concerts en acústic l'any vinent, previsiblement un a València i un altre a Barcelona, que qui sap si podrien immortalitzar-se en disc.

Una cançó per a Obrint Pas

La petja que deixa Obrint Pas en el llibre de la història de la música del país i en les ànimes de molta gent és fonda. El músic de Torrent Pau Alabajos, el diputat i periodista David Fernàndez, la periodista musical Amàlia Garrigós, el cantant de la Gossa Sorda Josep Nadal, la periodista Bel Zaballa, de VilaWeb Música, i el director d'aquest diari, Vicent Partal, han triat una cançó de la discografia del grup per a reflexionar sobre el paper i el llegat de la banda valenciana:

Pau Alabajos: Hem perdut la por

'No tingues por' és una cançó que no envelleix mai. Un himne que situa els Obrint Pas, com sempre, al costat de les causes justes. Barrejats amb els moviments socials. Colze a colze amb els lluitadors, amb la resistència cívica que combat diàriament el feixisme, la xenofòbia i el racisme; i immergits en manifestacions solidàries i mobilitzacions ciutadanes. Des que Guillem Agulló va ser assassinat l'any 1993 a Montanejos, víctima de la intolerància més fastigosa, moltes coses han canviat al País Valencià i molt concretament a la ciutat de València.

Igual com la cançó 'A Miquel Grau' dels mítics Al Tall, 'No tingues por' s'ha convertit en la banda sonora d'una generació que rebutja diametralment els crims d'odi i que creu fermament en la convivència democràtica. Per més que els mitjans de comunicació hagen reproduït infinites vegades aquella famosa màxima de la 'transició modèlica', els valencians i valencianes continuem recordant i fent memòria: després de l'any 1975 hi ha hagut i hi ha agressions contra persones i col·lectius que defensen unes idees, un projecte de progrés per al nostre territori. 'No tingues por' és un crit de dignitat, de coratge, de rebel·lia.

La veu dels qui no tenen veu: aquesta cançó és també una denúncia, feta amb notes i acords, de la impunitat de què gaudeix la ultradreta al País Valencià i que ni els diaris, ni les ràdios ni les televisions de casa nostra no han explicat mai amb la profunditat i la urgència que mereix la gravetat del tema. Quan Xavi Sarrià i Miquel Ramos canten 'cap agressió sense resposta' diuen allò que molts valencians i valencianes volen dir: no ens quedarem plegats de braços ni ens deixarem intimidar ni humiliar pels racistes i els intolerants, perquè hi ha en joc el nostre futur com a poble. I som molts els sotasignats de la tornada, som molts els qui hem perdut la por.'

David Fernàndez: No hi ha treva

'No hi ha mai un comunicat únic. Ni un sol dia, malgrat que ho sembli, més estricte que els altres. Hi ha maletes que es tanquen i es reobren, plecs de memòria que bullen i quaderns de bitàcola inesborrables. I el llarg viatge. Que sempre continua. No. No hi ha mai un sol dia ni un sol comunicat: hi ha relat profund i mirall col·lectiu on reconèixer-nos. Infinit bagatge solidari i conseqüent procés rebel. I tot un país en moviment, que es fa encara a si mateix. Avui més que mai. Un flama i mil guspires enceses a les comarques. Per això hi ha vint anys resistents, en xarxa. 7.300 jorns resilients dempeus. Obrint pas a cada passa en un temps comú i uns països (catalans) més compartits que mai a totes dues ribes de la Mediterrània.

Sempre en ruta, sempre arran de terra i sempre dalt l'escenari. Des de la barricada de la memòria. Perquè sí. Perquè encara volem. I perquè si hem après quelcom amb Obrint Pas és que mai no hi ha treva, que els únics vençuts són els que no lluiten i que res no s'atura mai per sempre. Que l'únic territori alliberat de què disposem són les nostres vides quotidianes. Que tot és procés i que tot es guanya o es perd cada dia. I que la història, per allò que és i sobretot per allò que no ha estat, sempre anuncia què serà. En les venes obertes dels Països Catalans.

Precursors de la revolta que vindrà, la primera maqueta dels Obrint Pas, la que s'escolava a instituts amenaçats per la precarietat i barris tenallats per l'especulació, xiuxiuejava, pels volts del llunyà 1993, la cruesa d'un nou ordre mundial que no era res més que el vell desordre de sempre. “Si els números fallen, fallen milers de vides” cantava una veu propera i tendra. Crònica d'una rebel·lia, el 1993: quan el poder decretava inútilment la fi de la història, els Obrint Pas la desobeïen per encetar-la de nou.

Avui els números fallen més que mai en un paradís que ja és infern. I, malgrat tot, la revolta de l'ànima persisteix. Des del coratge i amatents a la nostra hora. Fills del foc, de totes les lluites i totes les derrotes, es fa difícil, per impossible, no vincular avui els vint anys d'Obrint Pas amb el vintè aniversari, enguany, de la mort de Guillem Agulló. Consciència i memòria, en la cruïlla dràstica dels que ens han furtat que xiula encara que sempre renaixem de les cendres. Que els febles de veritat no es rendeixen mai. I que continuem tenint encara el que més els emprenya: el futur.

Per això seguim. I així seguirem. Amb l'antic compromís dels vells somnis humils. Avui més a prop, molt més a prop, que el 1993. Contra el cercle viciós de la història heu obert el setge rebel al futur. Gràcies. Amb el cap, amb el cor i amb el puny. Perquè som obrint pas. Per això ens empara la memòria. I la insurrecció que vindrà.

Ens veiem de seguida. A la barricada. A les tres. Obrint Pas. Per vosaltres.'

Amàlia Garrigós: Al país de l'olivera

'La major part de les grans bandes de rock, hardcore o punk, tenen alguna balada memorable. La composició folk 'Al País de l'olivera' (del disc 'Coratge') és una preciosa cançó d'amor als paisatges, a les aromes, als sabors i a les músiques dels pobles. Aqueix país de l'olivera combrega religiosament amb la nostra infantesa: el lloc essencial on descobrim la pròpia identitat.

La potència aclaparadora d'Obrint Pas esdevé ací senzillesa. La seua sonoritat ha seguit el relleu de grups com Al Tall, que havien recuperat, d'un temps ençà, la nostra tradició. El nucli del grup, Miquel Ramos, Xavi Sarrià, Robert Fernández i Miquel Gironés també formen part d'aquest moviment. Després de vint anys de recorregut, el pas és obert. Cal seguir-lo.

La banda valenciana més internacional va nàixer al barri de Benimaclet de València. Aquesta part cosmopolita de la ciutat que alguns s'entesten a amagar i que és ben viva. Van tindre la genialitat de fusionar les arrels valencianes i la dolçaina, amb sons procedents del reggae, el punk o l'ska. La seua sonoritat i el seu missatge combatiu han despertat milers de persones arreu del món. Des de Benimaclet han arribat al Magrib, Europa, l'Amèrica central i part de l'Àsia. Des d'aquest país de l'olivera, de l'ametler i del canyar s'han connectat al món globalitzat fent servir la nostra llengua com a eina de comunicació i no de separació. Aquest és l'universalisme clarivident i no aquell altre excloent, segons el qual és preferible no entendre una cançó en anglès, en alemany, en francès, o en japonès, que no comprendre una lletra escrita en català. Hi ha molts nipons que senten bogeria per la dolçaina i aprenen a tocar-la gràcies als concerts d' Obrint Pas. Uns directes que enderroquen barreres idiomàtiques allà on van.

Obrint Pas ens han mostrat el camí per on podem transitar sense pors, amb la cara al vent, gaudint de la nostra alegria. Tenim un país per a estimar. El de la nostra infantesa.'

Josep Nadal: Camins

'Caminants perduts, navegants perduts; la vella història de personatges solitaris i tristos tan present en la literatura universal que tant ens fascina. Ens fascina i sobretot ens emociona quan parem atenció a la lletra i ens descobrim a nosaltres mateixos caminant enmig de la pols com caminava el poeta, perduts però amb el rumb molt clar i sempre amb la llumeta del far a l’horitzó que ens recorda què som i on volem anar. Generacions senceres de joves que un dia varen descobrir la immensa distància entre el país que tenien i el país que volien. Una societat tancada i desmemoriada que només tenia el no com a resposta a aquells fills seus que gosaren trencar el silenci.

Si canteu en valencià ningú us farà cas, si parleu de política ningú us farà cas. I tornaven una volta i una altra a repetir les mateixes consignes velles i podrides. Obstacles i paranys que han fet dels nostres camins una odissea constant on malgrat tot no vàrem deixar mai de sembrar la terra de cançons i d’esperances. Camins de solitud i de tristos records però amb la seguretat que, com a la pel·lícula, a nosaltres sempre ens quedaria la Vall Blanca de la nostra infantesa, la vall dels nostres avis i dels nostres somnis.

I just en aquell moment, es difumina la música i se sent una veu potent que ens revoluciona l’esperit. L’instant únic i màgic on conflueixen dues generacions de caminants solitaris. Pep el Botifarra i Obrint Pas, les arrels i la modernitat, la memòria perduda dels nostres majors amb els anhels de revolta de la gent jove. A partir d’ací els camins resten oberts i és quan es desborden totes les primaveres i tot és possible. És la gran victòria d’Obrint Pas i del nostre poble i és també, és clar que sí, la petita victòria que molts durem per sempre marcada als nostres cors.'

Vicent Partal: Sóc del sud com els Obrint Pas

'La meua major me la va fer escoltar: 'Sóc del sud/ del front meridional...' Era a la cuina de casa i es va fer un silenci sepulcral. Vaig entendre de seguida que allò era un himne immortal, una d'aquelles rares cançons, com 'L'estaca', com 'Al vent', com 'El cant de Maulets', que passaran de generació en generació i seran cantades fins i tot després de ser lliures. 'Sóc del sud del meu cor/ sóc del sud del meu món...'

El sud. La terra de la qual els Obrint Pas i jo ens sentim orgullosos de ser. Un sud que, malgrat els versos, és un país que sí que hi és. Que sempre ha estat. A cada poble i ciutat, a cada comarca, a cada veu que canta les cançons del grup que més ha fet per la música valenciana. El sud que, efectivament, és una terra d'amargors però que també és un món d'emocions i alegries. El sud digne i rebel que quaranta anys després renaix de les cendres, en la veu d'aquest monstre a idolatrar que és el Botifarra. Un sud que ha sabut aguantar tota la violència que ens han abocat --de l'assassinat de Miquel Grau al de Guillem Agulló, passant per les bombes a Joan Fuster i per tantes i tantes agressions quotidianes. Un sud que ja veu la llum al final del túnel, amb música de dolçaines i ritmes de ska, amb velles banderes sota els estels que encara brillen. Un sud, sobretot, que promet a la seua gent una altra manera de viure i la dignitat que lladres, bords i botiflers van voler arrabassar. Un sud que ha estat fidel, de manera tossuda i constant, a la llengua, a la terra i al futur que ens conjurem plegats a tenir.

Sóc del sud i m'agrada ser-ho. M'agrada el meu país fins i tot quan és lleig. M'agrada el nostre País Valencià. M'agrada el sud d'uns països amb nom que canten els Obrint Pas.

PD. I la Mavi què diria?'

Bel Zaballa: Avui com ahir, els seguirem

'Penjo el telèfon. Un dia de bogeria i de moltes emocions, confessa Xavi Sarrià, després d'explicar que finalment han decidit d'atracar el vaixell d'Obrint Pas al port fins no saben quan. Em poso els auriculars i m'endinso en les cançons de 'Terra'. Va ser el meu primer contacte amb aquell grup de joves de qui cada vegada es parlava més. Em vénen records d'onze anys enrere. Una acampada fent 'pogos' a ritme de ska i dolçaina, amors per descobrir dels quals parlava Benedetti. La lluita diària, el compromís, la defensa d'una identitat, els cants contra les injustícies.

Amb Obrint Pas vaig conèixer Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Guillem Agulló, la història dels febles resistents. I amb la cançó 'Avui com ahir' em vaig endinsar en la història d'un país que intenten fragmentar des de fa tres-cents anys. El compromís nacional d'Obrint Pas es fa palès de la primera cançó de la seva discografia a la darrera, en cadascun dels seus concerts i en tots els actes i accions en què han participat. És imprescindible de continuar cantant contra una repressió que encara perdura. Perquè avui, com fa tres-cents anys, continuem 'el mateix camí i el mateix combat'.

Obrint Pas ha portat el missatge de tots nosaltres i la fusió dels nostres sons tradicionals amb ska, rock i reggae a tot el món: de Veneçuela al Japó, passant per Alemanya i racons de l'Àfrica. Ara abaixen les veles, però no pas els punys, com ja avisaven en aquella cançó.

'Avui com ahir' condensa memòria, combat, lluita i somriure. Quatre mots que defineixen també els vint anys de trajectòria. Perquè, de la mateixa manera que han sabut fusionar la música tradicional amb la més moderna, Obrint Pas també fusionen combat i amor, memòria i futur, lluita i plor, país i Terra.

Amb els anys hem passat de fer 'pogos' a la sorra a escoltar-los des del primer pis de l'Apolo per evitar empentes i suor. Però avui, com ahir, seguirem Obrint Pas allà on ens porti.'

Men?ame