Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  14.03.2013  09:20

Autor/s: Àngel Cano

Dies de fum

Men?ame
 

Dies de fum
Aquesta setmana és, sobretot per als valencians de la ciutat de València, una setmana de fum. Des del Vaticà, i després d’uns dies de contaminació ambiental amb la famosa 'fumata' (discriminatòria i apologètica del racisme), per fi aquest gas ha desaparegut i ha mostrat un nou papa, un argentí –que donà suport a la dictadura de l’Argentina i que preferiria la no-existència dels homosexuals– que rebrà el nom de Francesc I. I, com que la primera volta que he escoltat el nom ha estat en castellà, inevitablement me n’he vingut al meu país. Quants Franciscos han passat ja per les nostres vides? Francisco Franco, Francisco Camps... però, el que m’interessa remarcar hui és el 'nostre' Francisco cantant, el que posa veu a l’himne de 'nuestra región'.
I és que, com he dit abans, aquesta és una setmana de fum per als 'valencians'. Aquesta, l’anterior i la que ve. Fum, foc, coets. Ja ho diuen, que els valencians tenim fama d’amants de la pólvora (frase que amaga una centralitat fictícia del cap i casal). Per això, cada dia, des de les nou del matí, ja hi ha qui reserva un lloc privilegiat per a 'veure' la mascletà. Per a veure què? Des del respecte més sincer, no trobe cap sentit a aquests espectacles que es viuen cada dia a les dos del migdia. Soroll, fum, soroll, fum, manifestants, Rita botant, falleres, homes amb uniforme i corbata, soroll, fum, protestes, algun policia que evita que tres convidats lluïsquen camises reivindicatives, pum, pum, tracatà. No, no li trobe ni sentit ni lògica. Però, és clar, hi ha tantes coses incoherents...
Bé, el tema està en Francisco. Als tres quarts per a les dos, cada dia, com si d’una litúrgia es tractara, comencem amb la musiqueta. Primer, per trencar el gel, sona allò de 'València és la terra de les flors, de la llum i del color, papapapapà papà papà, papapapà papà papà'. Després, el 'Valencia en fallas'. I, finalment, soroll, fum, etcètera. Demanaven música en valencià i, com sempre, ens donen les molletes i salven les distàncies.
Però el moment estel·lar, el moment de protagonisme per a un cantant mediocre, és quan comencem a ofrenar noves glòries a Espanya. Cada any, cada santíssim any, se sent la veu de Francisco, aquell que cantava allò de latino. I, com cada any també, ens reafirmem al món com a província espanyola, com a la platja de Madrid, com al 'sureste español'. No obstant això, hi ha –com no!– una incoherència grandíssima en la lletra que escriví Maximilià Thous i que musicà José Serrano.
L’himne diu: 'Per a ofrenar noves glòries a Espanya, / tots a una veu, germans vingau [sic]'. La pregunta que des que vaig escoltar la lletra per primera volta no em deixa dormir és: on? On volen que anem? Al balcó de l’Ajuntament? Al Micalet? I si parla d’anar a Espanya? Està cantant Francisco des d’una València independent? Ho interprete així: per a ofrenar-li noves glòries (si ho volem, si ho desitgem), hem d’anar-hi. És una condició, no una causa real. Perquè, si ens indica que per a formar part d’Espanya, hem d’anar-hi (hi ha d’haver una voluntat), és perquè no som Espanya. A continuació, segueix: 'Pas a la regió / que avança en marxa triomfal'. El terme 'regió' amaga una por a futures reprimendes. Però, més dubtes: cap a on avancem? I en marxa triomfal? On? On? Crec que no és cap a Espanya, perquè, si abans hi havia una condició (per a tal cosa, hem de fer tal altra), ara parla de fets reals, que ja marxem, ja ens movem. I, a sobre, carregats d’energia i d’il·lusió.
Pel que es dedueix, anem cap a l’est ('Que nostra veu / la llum salude / d’un sol novell'). És a dir, en la direcció contrària! D’això, se n’hauran adonat Rita i companyia? Thous i Serrano ens van donar les passes a seguir i Francisco, com si fóra un sacerdot, com si fóra el Papa en qui s’encarna Déu, ens ho canta, ens recita el full de ruta. Però els valencians, cabuts com som, no li volem fer cas. I preferim veure el fum, el foc, la pólvora i l’alcaldessa botar.
Ningú no és profeta a la seua terra i, per això, mai apreciarem suficientment els artistes que crea: Francisco, el cantant de moda cada mes de març i que passa inadvertit la resta de mesos de l’any. També podria ser perquè els valencians no tenim res més a celebrar, però és que... ens ho etziba clar: independitzem-nos! No ho veieu? O sóc jo l’únic que s’avorreix a les 'mascletaes' i que, mentre veu fum, fum i més fum que amaga corrupció, corrupció i més corrupció, es dedica a analitzar el nostre himne? En fi, que glòria a la pàtria i que vixca València (lliure)!