Salut infantil i medi ambient: el repte és garantir la quotidianitat

  • Conferència del dr. Ramon Folch sobre el paper que juguen les persones en l'ambient

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Soledad Román
16.03.2013 - 02:57

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Assistir a una conferència de Ramon Folch és sempre un al·licient perquè si alguna cosa caracteritza a aquest doctor en biologia i sociecòleg és la seva incansable curiositat per analitzar el present, el passat i dibuixar escenaris de futur. I ho fa, com a bon intel·lectual que és, incorporant a les seves dissertacions ingredients de la cultura en totes les seves vessants, amb l’objectiu d’esperonar l’auditori a mirar l’entorn des d’una nova òptica.

La conferència que va impartir a la Diputació de Barcelona dirigida als regidors de medi ambient, com a resposta d’una petició que va cursar a la Fundació Roger Torné l’Àrea de Salut, no va ser una excepció. I no ho va ser per partida doble: tant pel seu contingut com pel seu plantejament inicial ja que estava dirigida des de l’àrea de Salut als regidors de medi ambient. Convocar un acte d’aquesta naturalesa era, al meu entendre, una forma d’evidenciar  des de l’administració pública la necessitat de posar de manifest la indissoluble relació existent entre el medi ambient i la salut, i especialment la salut infantil. Per aquest motiu ens va semblar una excel·lent iniciativa a la qual el Dr. Ramon Folch, membre del Consell Assessor de la Fundació Roger Torné, podria donar una excel·lent resposta.

Sense oblidar el rigor de les dades científiques i econòmiques, Ramon Folch va plantejar els falsos paradigmes als quals ens enfrontem en l’actualitat i que precisament per la seva forma de ser enunciats ens allunyen de la seva possible solució. Si persistim a observar el nostre entorn amb una mirada filla del segle XIX no podrem trobar les solucions que les estructures socials i demogràfiques ens plantegen al segle XXI. Amb aquesta arrencada va començar la seva conferència. I si m’ho permeten, donat la tenen a la seva disposició a la web de la Diputació de Barcelona, continuaré avançant-los el final de la mateixa, per com de contundent i trencadora va ser la seva conclusió: la nostra circumstància forma part de nosaltres mateixos.

O el que és el mateix, el que denominem ambient no seria una cosa aliena a nosaltres sinó que formaria part intrínseca de nosaltres mateixos. I des d’aquesta perspectiva se’m va acudir imaginar què suposarien els 10 metres cúbics que respirem diàriament. Una habitació, més o menys estàndard, amb 2,5 metres d’alt, 3 metres de llarg i 2 metres d’ample té una capacitat de 15 metres cúbics. Vaja, em vaig dir, és veritat, al cap d’un mes respirem aproximadament 300 metres cúbics, és a dir, unes 20 habitacions. I  posicionada des d’aquesta perspectiva, fins i tot per mi, que estic sensibilitzada amb la temàtica, l’aire el vaig començar a percebre com una cosa més personal que simplement l’aire que m’envolta.

No obstant això, en la nostra lògica quotidiana hem separat el que anomenem medi ambient de nosaltres mateixos. Com si tots dos no fóssim interdependents, com si l’entorn no fos fruit dels nostres actes i la seva existència, al seu torn, no ens influís.

Ramon Folch va posar de manifest com aquesta visió, tot i haver-hi més d’un segle pel mig ens continua influint: seguim mirant al nostre voltant amb els ulls d’una generació embarcada en una revolució industrial que transformaria el món desenvolupat i que atrauria les poblacions rurals a les ciutats. En aquest èxode, el camp i la natura, que quedaven enrere, han anat adquirint, en el nostre imaginari col·lectiu, tints bucòlics i mítics, de paradisos perduts en oposició a les ciutats, en les quals ens veiem “condemnats” a viure. D’aquesta forma, el “fum” s’assimila a la ciutat enfront del veritablement saludable que seria la natura. I potser en aquesta dicotomia va començar una renúncia implícita i inconscient de la societat a plantejar la necessitat i la responsabilitat d’imaginar ciutats saludables per a tots els seus habitants.

Perquè en un moment en què més de la meitat de la població mundial viu en ciutats, i aquesta incorporació és més ràpida i important en els països en desenvolupament, el repte, com afirma Ramon Folch, que se’ns planteja en l’actualitat no és garantir l’excepció, sinó garantir la quotidianitat. Segons la seva opinió, que comparteixo plenament, hauríem d’aspirar a tenir un aire de qualitat no només al camp i a la muntanya, sinó en l’hàbitat natural de la humanitat al segle XXI: les ciutats. No va dubtar a assenyalar vehementment, que era precisament en aquest àmbit on tots ens hi juguem la partida.

Té raó el Dr. Folch perquè si fóssim veritablement conscients dels efectes tan nocius que per a la salut tenen les partícules en suspensió, probablement la societat en general seria menys benvolent amb els límits de contaminació atmosfèrica que sobrepassem amb tanta facilitat a les grans ciutats espanyoles. Exigiríem mesures de contenció a les administracions públiques i col·laboraríem amb elles per restringir el trànsit rodat i trobar mesures alternatives més saludables. Però no tenim veritable consciència de l’impacte de la contaminació atmosfèrica en la nostra salut i, el que és encara pitjor, en la salut infantil. Mentre anava llegint les imatges que ens mostrava, vaig recordar que un estudi que recollim a la nostra “Guía de salud infantil y medio ambiente para padres y madres. Una relación de por vida” conclou que a la meitat de les llars espanyoles hi ha fum de tabac, que és una altra de les fonts de contaminació més pernicioses per als nens…

L’expressió encunyada fa anys per l’OMS recordant a tots que “els nens no són adults petits” continua en plena vigència. El Dr. Folch va assenyalar als assistents les múltiples diferències que ens separen tant morfològicament com funcional. Unes diferències que amb les pautes de conducta que caracteritzen els nens encara s’agreugen més. I ho va il·lustrar amb una imatge de l’exposició Aire. Respiració i salut infantil que a mi m’agrada especialment, perquè d’un cop d’ull comprens que si agaféssim el nen i el augmentéssim a la mateixa grandària del pare que l’acompanya, seria un petit gegant. Som diferents i nosaltres, com a adults, hauríem de protegir el desenvolupament saludable d’aquesta diferència. Potser aquí rau la clau per aconseguir una societat que gaudeixi no només de la naturalesa sinó també d’unes ciutats saludablement sostenibles.

El senyor Josep Oliva, Delegat de Benestar Social i Salut Pública, que va inaugurar la conferència, va acabar la seva intervenció recordant i considerant com a desitjable el concepte de salut, encunyat amb la participació directa del Dr. Ramon Folch, fa més de 35 anys, com un estat de plenitud. Estem d’acord amb el senyor Oliva i esperem que entre tots (administracions i societat civil) no fem d’aquesta definició una altra quimera. La salut és cosa de tots, però sobretot és responsabilitat de la societat adulta, els nens es mereixen alguna cosa més que bones paraules.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any