Darrere les preguntes

Si entrevistar és un art, ser entrevistat és un plaer. Aquesta és la conclusió a la qual s’arriba després de parlar amb més de deu famosos que pateixen (o més ben dit, gaudeixen) de les preguntes dels periodistes setmana rere setmana. Des de cantants a tuitstars, passant per cuiners, escriptors, polítics, actors, directors de cinema (també eròtic), guionistes, presentadors fins arribar a tot un mag! Tots coincideixen que fer mala cara a una bona entrevista és, definitivament, impossible, i és que el periodisme ben fet, sempre agrada.

Els famosos són oberts a l’hora de ser preguntats. En la majoria d’ocasions sempre responen, no fan fàstics a cap pregunta. Si alguna qüestió fa ràbia, com assegura el presentador de TV3 Roger de Gràcia, no és pel què, sinó pel com. Les preguntes tòpiques i mal preparades, que no aporten res més del que sempre es diu, són la xacra de les entrevistes i una llosa que pesa entre entrevistadors i entrevistats. Segons els nois del grup de música català La Pegatina, adonar-se que un periodista no s’ha preparat les preguntes i no ha fet els deures és el que més molesta.

En moltes ocasions els entrevistats ho passen bé quan se’ls pregunta. És una manera de donar-se a conèixer, d’apropar-se als seus seguidors a través del periodista. A vegades, tot i això, també pateixen. L’escriptor, periodista i director del programa “Crackòvia”, Paco Escribano és d’aquells que passen por quan veuen un entrevistador “peix, perquè penses que poden publicar qualsevol cosa!”. D’altres, com la cuinera Ada Parellada o la realitzadora de videoclilps Lyona, s’emboliquen a l’hora de contestar quan s’han de definir a elles mateixes. En canvi, la directora de cinema eròtic Erika Lust ho passa malament quan se li pregunta si ha estat actriu X per simple prejudici, i és que les idees preconcebudes trenquen tota la química de l’entrevista.

La majoria dels famosos, segurs des de la seva cadira, mai se senten intimidats en una entrevista. Alguns, fins i tot, com l’escriptora Sílvia Soler, ho diuen en un to de seguretat immensa, i és que el fet de dedicar-se al món de les lletres la fa estar preparada per tot. D’altres, però, com per exemple l’actor de doblatge Joan Sanz o el Mag Lari, reconeixen que un tauró de l’entrevista com Josep Cuní els ha posat l’ai al cor en alguna ocasió amb les seves preguntes punyents. Res en comparació, segons el polític d’ERC al Congrés dels Diputats Alfred Bosch, amb les tertúlies de Madrid, en què més que preguntar, fan un linxament públic al seus entrevistats.

Tanmateix, el món de l’entrevista no es regeix només per la intimidació, i és que l’humor i la imaginació també hi tenen lloc. Quan un només concedeix entrevistes, també fantaseja amb canviar de cadira i ser ell mateix qui fa les preguntes (tots menys l’il·lustradora Joana Santamans, que no es considera prou tafanera). En Mas Enfurismat, famosa paròdia a twitter del President de la Generalitat, no pot evitar fer broma confessant que entrevistaria l’Scarlett Johansson, però que es queda amb l’Obama perquè és políticament correcte. Per la seva banda, l’escriptor i guionista català Jaïr Domínguez,  entrevistaria en John Lennon per preguntar-li allò que tots els fans dels Beatles s’han preguntat tantes vegades: “Vols dir que vas bé amb aquesta japonesa?”.

Preguntes que fan ràbia, moments incòmodes, intimidació, humor i imaginació… són només alguns dels factors que entren en joc durant una entrevista i que passen per la ment de molts d’aquests personatges públics que ho viuen en primera persona dia rere dia. Malgrat que els periodistes, com podem veure en aquest mateix reportatge, creuen que dominen el joc, els entrevistats també fan un paper clau en el partit, i és que si l’entrevistat no està disposat a jugar, el resultat mai serà atractiu. Aconseguir que ells s’alliberin i que sentin el plaer de ser entrevistats és el gran objectiu per un bon periodista.

Enllaços
Array