Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  19.02.2013  18:06

El ferrer d'Ador

Rondalles de la Vall i del vell

Men?ame
 

Fa molts anys, molts anys, quan les granotes encara tenien pèl, vivia a Ador un humil ferrer. Un bon dia, va aparéixer pel carrer un home que demanava almoina. El ferrer, generós com el que més, en vore’l desvalgut, el va cridar i li va dir a la seua dona:

- Leonoreta, para taula que hui tenim un convidat a dinar.

Després de menjar, el rodamón va pregar al ferrer i a la seua dona que l’acolliren durant dos dies, perquè estava fluix i necessitava recuperar-se. El matrimoni acceptà gustosament donar-li recer.

Quan al cap de dos dies el pobre decidí anar-se’n, desvelà la seua vertadera identitat.

- Mira ferrer, sóc Sant Pau, i com has sigut tan hospitalari amb mi, vull concedir-te un desig.

Desconcertat, el ferrer digué:

- Vull que qui sega en aquesta cadira de boga no es puga alçar fins que jo ho diga.

- Però com se t’ocorre demanar això? Demana el cel, home!

- El cel? Per a què vull jo el cel? -digué el ferrer.

Tal dit, tal fet. Sant Pau per bé que li va concedir el desig se’n va anar una mica emmorronat.

Passaren un anys i les coses no li anaven bé al ferrer. Tant es complicaren que decidí anar al cel a demanar una bossa de diners a Sant Pau. Quan el va vore, Sant Pau li va dir:

- Jo vaig complir la meua paraula, però tu vas rebutjar el cel. Això va ser una ofensa per a mi, així que no et done el diners.

El ferrer va tornar a casa apesarat i quimerós perquè no sabia com apanyar-ho quan, de sobte, va vore un diable més lleig que el cul d’una mona. I aquest li va dir:

-He escoltat la petició que li has fet a Sant Pau. Jo podria donar-te eixa bossa de diners plena, pleneta, que ja no li’n cabrien més. A canvi sols hauràs de fer una cosa: lliurar-me la teua ànima d’ací a dos anys.

El ferrer va acceptar i amb la bossa de diners va solucionar els seus problemes. Era més ric que un grill, encara que no per això deixà de treballar. Però els anys passen prompte i va arribar el dia pactat. I es va presentar el diable.

- Ferrer, la paraula fa l’home! Han passat els dos anys i vinc a per tu.

I ell li va contestar:

- Sí, ho recorde. Seu en eixa cadira de boga que vull acomiadar-me de la meua dona.

I, quan el diable va seure, el ferrer tragué un ferro calent que tenia en la farga i va començar a cremar-lo. Aquest va començar a cridar i, com no podia alçar-se, li va dir que per favor el deixara i li perdonaria el deute.

Des d’aleshores no va saber res més del diable.

Però el ferrer ja era major i sabia que la mort el visitaria prompte. Així que li va dir a la dona:

- Leonoreta, quan en muira vull que em fiques un ferro en la caixa.

I així va ser. El ferrer va faltar i primer va anar al cel. Sant Pau, en vore’l, li va recordar que com en el seu moment no havia volgut el cel, ara no li obria les portes.

Com no l’acceptaren, el ferrer se n’anà a l’infern amb el ferro a la mà. Quan el diable el va vore va dir:

-Tanqueu les portes que eixe és el maleït ferrer que em va cremar!

Així és que no va poder entrar ni al cel ni a l’infern.

I així acaba la història d’un ferrer que encara busca un lloc on passar l’eternitat.

I conte contat, conte acabat.

Recollida per Sergi Gilabert  
Narrada per  Remedios Garcia de Rugat (65 anys)
Adaptada per Pep Estornell
Il·lustració d’Isabel Alentado