Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  18.02.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Viladecans: 'Espriu em deia: "Casi's jove, no faci com jo"'

Joan-Pere Viladecans torna a Espriu amb l'exposició-homenatge 'Sinera'

Men?ame
 

Entrevistem el pintor Joan-Pere Viladecans, en ocasió de l'exposició-homenatge 'Sinera', dedicada a Salvador Espriu arran del centenari del seu naixement. L'exposició serà a la nova Sala Ciutat de Barcelona fins el 28 de febrer. Viladecans parla de la relació amb el poeta, que va conèixer el 1966, i del seu univers literari; critica la instrumentalització que se'n fa, carrega contra la 'generació del Mall', que ara porta la veu cantant del centenari, però que als anys seixanta atacaven Espriu.. A Viladecans Espriu li deia: 'Casi's jove, no faci com jo.' O una altra: 'No s'envaneixi ni s'acolloneixi, jo aposto per vostè.'

En l'origen de l'exposició hi ha un encàrrec de la Fundació Enciclopèdia Catalana, el llibre 'Sinera', una edició de bibliòfil que conté una antologia de poemes de Salvador Espriu feta pel seu nebot Sebastià Bonet, il·lustrats per Joan-Pere Viladecans, que també n'ha dissenyat la capsa que el conté.

Viladecans comença explicant:

—L'obra d'Espriu és molt polièdrica. La seva poesia és molt existencial, possiblement amb voluntat de transcendir, conté una profunda reflexió sobre l'existència de l'home. Alhora, tota la prosa, la narrativa, és molt sarcàstica, grotesca, irònica, i amb una arrel popular molt profunda, fins i tot 'valleinclanesca'.

Arrel popular… En l'exposició mostreu rajoles, el mocador de fer farcells, la cadira de boga, les ferradures…
—Sí, evident. I l'arrel popular abasta no tan sols Arenys-Sinera, sinó pràcticament tot el Maresme.

I quin vincle hi té, ell, amb aquest paisatge?
—Ell té un diàleg permanent amb el seu entorn i amb el paisatge. Però passa que l'obra d'Espriu té molt poques imatges, i d'aquí ve una de les dificultats d'interpretar-lo, d'acompanyar-lo estèticament, plàsticament. Així i tot, hi ha una referència constant al mar, el núvol, el marbre… i els personatges que va reunir Ricard Salvat per fer la 'Ronda de mort a Sinera'.

L'exposició comença amb un poema de 'Cementiri de Sinera', que diu:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

—Sí, parla del paisatge de Sinera, que és la seva pàtria idealitzada. Sinera en llatí ('cinera'), vol dir cendres. I cendres són es va trobar ell quan es va acabar la guerra civil. Aleshores ell es reclou i imagina una petita pàtria, de gent lliure, i fa una reivindicació permanent i una fidelitat total a la llengua.

Aquesta petita pàtria es pot traslladar a avui?
—No. Jo crec que no hauríem d'interpretar Espriu o llegir Espriu com si ell hagués estat un visionari. No és veritat. Per molt que es digui que els artistes, els creadors s'avancen a la seva època, és mentida; ells la retraten d'una manera radical, però no s'hi avancen. La visió que es vol donar de l'Espriu únicament, exclusivament cívica probablement n'origina una interpretació unilateral. Que Espriu és un poeta cívic, és evident. Que s'ha mantingut fidel al país i a l'idioma, és evident. A mi alguna vegada m'havia dit: 'En cada vers i en cada paraula m'hi jugo la pell.' Però, a més d'això o juntament amb això, és un poeta que representa una cimera literària universal. L'una cosa no pot ocultar l'altra.

Aquesta mena d'entronització de l'Any Espriu, creieu que l'incomodaria, o se la prendria amb satisfacció, perquè hi havia una part de vanitat, també, en ell.
—Ell era un home molt crític i ja en vida seva va ser considerar el poeta nacional. Jo sempre vaig dubtar si ell ho acceptava per, diguem-ne, vanitat, o si ho acceptava com un servei més al país. Més aviat m'inclino per aquesta última interpretació. Jo diria que ho feia per responsabilitat cívica i perquè en ell es concentrava el manteniment de les essències. També és cert que això li va ocasionar moltes enemistats i moltes crítiques.

Creieu que se'n podrà escapar, que el tornin a encaixonar?
—Tot això és una qüestió del poder i dels polítics, que tendeixen a apropiar-se els artistes, sobretot quan ja no poden objectar res, com un senyal vivent del seu propi poder.

Per tant, l'irritaria?
—Molt possiblement. A ell i a tothom, si no és un home que hagi perdut totalment el seny. Que t'utilitzin d'una manera unilateral, política i en representació d'una sola cosa, d'alguna manera és desvirtuar la teva obra.

Primer vau llegir Espriu i després el vau voler conèixer.
—Vaig fer unes pinturetes sobre les 'Cançons de la roda del temps'. Devia tenir uns divuit anys. I la imprudència de la joventut em va portar a voler-les-hi ensenyar, tot i que jo era molt tímid. No sé si volia saber-ne l'opinió, que la volia saber, o tocar personatge, que també és molt típic dels joves, i dels joves d'aquella època. Vaig trucar al portal de casa seva i l'Espriu no em va atendre, però em van fer deixar el número de telèfon. Al cap de tres dies em va trucar. Quan hi penso encara em tremolen les cames. Em va dir que marxava a passar l'estiu fora de Barcelona, devia anar a Arenys, i passat l'estiu que el truqués, que amb molt de gust em rebria.

—Li havíeu deixat una mostra de les pintures?
—No. No vaig poder aconseguir que mai es quedés cap de les meves pintures. Ell m'hi va fer anar unes quantes vegades amb la carpeta a sota el braç i jo li deia: 'Quedi-s'ho.' I sempre em deia que de cap de les maneres. Espriu no acceptava regals.

—Per què no?
—Perquè deia que ocupaven espai… La raó certa no la sé.

—Recordeu aquella primera conversa amb Espriu?
—Em va rebre al despatx que tenia al passeig de Gràcia. Hi vaig ser molta estona. Em va fer un examen exhaustiu. Val a dir que tenia una certa prevenció per l'art abstracte, per entendre'ns, per l'art contemporani. Creia que era una cosa instintiva, arbitrària, i que al darrere no hi havia pensament. En part tenia raó. I aquesta mancança de pensament i de reflexió encara és molt visible en l'art contemporani, que ha derivat cap a un esteticisme, cap a una voluptuositat que emociona poc. Dit això, em va preguntar ratlla per ratlla, taca per taca, i color per color què volia dir. Com havia traduït en imatges els seus poemes i les seves paraules de les cançons de la roda del temps.

I com va anar el 'cinquè grau'?
—L'examen no el vaig passar malament, perquè jo m'hi havia esforçat molt, fent les obres, llegint els poemes i escoltant Raimon, que ja havia publicat el disc.

Què us va fer veure de la vostra obra?
—Mmmmm. No, ell per exemple em deia coses com: 'Casi's jove, no faci com jo.' O una altra: 'No s'envaneixi ni s'acolloneixi, jo aposto per vostè.' Em criticava els cabells llargs, deia que ser modern era anar pelat com ell i es donava cops a la testa. Ja ho veus, no era una conversa exclusivament intel·lectualitzada. Potser perquè també li vaig fer pena.

Pena?
—Em va demanar: 'Vostè què més ha llegit meu?' Jo li vaig dir que havia llegit l'antologia de l'Albertí, que me l'havia deixada un amic. I em va deixar anar: 'Carai, a la seva edat, quin maó!'

Ell era conscient que la seva poesia era difícil per a segons quina edat.
—No ho sé. Era un home molt lúcid i creia profundament en el gènere humà per disciplina. Amb això hi coincideixo plenament. Es pot ben veure.

En el moment que el vau conèixer, Espriu ja rebia molta gent a casa seva? Ja hi havia pelegrinatge?
—Sí, crec que sí. Perquè alguna vegada parlava de Terenci Moix i de Raimon, és clar. Em va dir: 'Vostès s'han de conèixer, perquè jo he tingut una vida molt ordenada [i va fer un llarg preàmbul, remarcant punts i comes] i no tinc cap fill biològic, però vostè i en Raimon són els meus fills espirituals.' I és veritat perquè amb tot això jo vaig fer una primera exposició i Espriu va trucar a Raimon perquè anés a la inauguració i allà ens vam conèixer.

—I vau fer cap col·laboració plegats?
—No.

—També vau conèixer la gent de Llibres del Mall (Bru de Sala, Miquel de Palol, Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal, Sala Valldaura…). Amb ells sí que hi vau col·laborar, vau il·lustrar moltes cobertes.
—Sí.

—Als anys seixanta, aquells joves van fer seu l'Espriu?
—No, en absolut. Tota la generació del Mall, es digui què es digui, era fonamentalment anti-Espriu. Modestament, vaig fer tant com vaig poder perquè les coses es polissin una mica. Som un país petit, mesquí i antropòfag. I contínuament hem de triar o l'una cosa o l'altra. En tot. I el que és més escarnidor és que també ho fem amb la cultura. Aquests joves del Mall eren molt formalistes i eren molt partidaris de Foix, de Brossa i eren anti-Espriu. Ells van ser els qui van encunyar la frase famosa: 'Orellut i narrador' dirigint-se a Espriu. I a Espriu això li feia molt de mal. Ell sabia que jo els coneixia i em preguntava: 'Què passa, com és que estan en contra meu?' I realment no s'entenia més enllà de les vel·leïtats juvenils i que tots els joves volen triar el seu camí i establir una ruptura amb les coses anteriors. Ells estaven molt influïts i molt pendents de la persona i l'obra de Foix. A mi m'agradava Espriu i també m'agradava Foix. I m'agradava molt García Lorca i Miguel Hernández. S'ha de tenir una certa amplitud de mires i aquí difícilment en tenim.

Voleu dir que una cosa no treu l'altra.
—La cultura d'un país, com més diversitat de veus tingui, més camins per obrir i conrear.

A través de Ricard Savat i de Maria Aurèlia Campany les generacions posteriors a Espriu el fan seu a través del teatre.
—Això és abans. Ell té dues persones fonamentals per difondre la seva obra: Ricard Salvat i Raimon. Fins i tot quan Ricard Salvat, abans de morir-se, va tornar a fer el muntatge 'Ronda de mort a Sinera', aguantava d'una manera magnífica.

Quan us proposeu de fer una exposició d'homenatge a Espriu i dieu que us ha sortit molt conceptual, què voleu dir?
—Aquesta exposició parteix d'un encàrrec d'Enciclopèdia Catalana, sobre el qual he treballat amb una llibertat absoluta. Amb la publicació del llibre s'acabava l'aventura. Però em vaig adonar que el projecte també donava per a una exposició, per a evitar que el llibre es convertís en una peça clandestina i perquè es mostrés d'una manera més democràtica o més a l'abast. Però no n'hi havia prou de mostrar el material del llibre. Em va semblar que era bo de posar-hi una part informativa sobre Espriu, uns vídeos, posar-hi els materials, el quadern de bitàcola per veure tot el procés… Vaja, que una cosa és el llibre i una altra, l'exposició.

Avui amb què us quedeu d'Espriu?
—Amb tot. Mira, fent l'antologia, vaig redescobrir el pròleg que va fer per a la primera representació de 'Primera història d'Esther' de l'any 1948. És un text demolidor. Pensa que el Centre d'Estudis Salvador Espriu fa una feina molt ben feta. Va publicant anuaris i hi vas descobrint coses. Cada any publiquen textos inèdits d'Espriu. En l'anuari últim, que vaig rebre fa poques setmanes, hi ha un text fantàstic arran de la Caputxinada. Ell hi va participar, el van detenir i li van posar una multa de cent mil pessetes. Eren molt diners. I va fer un al·legació de vuit pàgines. Es devia divertir tant escrivint això a aquells desgraciats! Fins i tot els va arribar a dir que ell no es negava a ensenyar el carnet d'identitat, però com que la policia es va negar a fer-li un rebut, ell es va negar a lliurar-lo. Sabia que tenia l'obligació d'ensenyar-lo, però no de lliurar-lo.

Era un fora de sèrie.
—Sí. Era un superdotat, i un individu que s'ho passava molt bé. Però la guerra ho va canviar tot.

La biografia d'Agustí Pons es titula 'Espriu transparent'. Tota una ironia?
—Sí, una ironia, o potser no tant. A mi el llibre m'ha agradat molt, però penso que Agustí Pons no ha fet el llibre que creu que ha fet.

Què voleu dir?
—Ell creu realment que ho explica tot, d'Espriu, que el fa transparent. Ve a dir: això que no sabeu de l'Espriu jo us ho ensenyo. Jo crec que ho ha aconseguit en part. Però Agustí Pons diu coses que després no demostra. Per exemple, presenta Espriu com un vencedor no com un vençut. Però en el llibre no queda reflectit. Diu que Espriu pertanyia a una classe d'homes forts; una persona que no va poder desenvolupar la seva carrera universitària ni la seva vocació de ser catedràtic d'una universitat lliure i republicana; una persona que com tantes altres no va poder utilitzar la seva llengua; i una persona que es va quedar aquí aguantant, sense afluixar mai la corda ni en l'idioma ni en res. Això no és un vencedor; aquesta és la reacció d'un vençut.

Men?ame