Santiago Vidal: ‘És sospitós que els indults es concedeixin sempre a polítics, financers i agents de policia’

  • Entrevista amb el jutge de l'Audiència de Barcelona, que reflexiona sobre com s'hauria de combatre la corrupció

VilaWeb
Bel Zaballa
13.02.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els escàndols de corrupció han acaparat l’actualitat, darrerament, i han motivat debats sobre com s’hauria de penar, quina responsabilitat haurien d’assumir les classes polítiques i dirigents i com caldria combatre-la. En aquesta entrevista Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, reflexiona sobre aquestes qüestions, i remarca que de mecanismes teòrics per combatre la corrupció ja n’hi ha, però que falten eines i voluntat política.

Quines causes té la corrupció?
—Moltes, però la primera de totes és la manca de conscienciació de la ciutadania a l’hora d’exigir que tothom compleixi el deure de pagar els impostos que li corresponen. Malauradament, a la major part de països mediterranis s’ha estès molt l’opinió que els serveis públics els ha de mantenir l’estat. No ens adonem que també és corrupció no declarar tots els ingressos, o bé acceptar de pagar factures sense IVA. En aquest context, és molt fàcil que alguns polítics que s’han enriquit il·legalment mirin de justificar-se dient que tothom ho faria, al seu lloc.

És intrínseca a la classe política, la corrupció?
—De cap manera. Servir els ciutadans per mitjà de l’exercici d’un càrrec públic és una de les tasques més valuoses en qualsevol sistema democràtic. Seria molt injust de ficar tots els polítics al mateix sac i considerar-los corruptes pel sol fet de formar part d’un partit. Precisament per això és molt important que ells mateixos siguin els primers de prendre mesures de control intern i evitar que companys seus es beneficiïn del càrrec. I quan els mecanismes de prevenció hagin fallat, han de prendre decisions immediates, com ara la suspensió preventiva, que demostrin a la societat que no encobriran els corruptes.

La societat és més intransigent amb la corrupció ara que no pas abans?
—Dissortadament, de corrupció n’hi ha haguda sempre. Ja se’n parla en el codi d’Hammurabi i en les ‘Siete Partidas’ [d’Alfons X de Castella]. Però sens dubte aquests darrers anys els mitjans de comunicació han fet una tasca molt lloable d’investigació i de publicació de pràctiques corruptes enquistades en les administracions públiques, que han ajudat a fer visible l’abast del problema i que la ciutadania refusés aquests comportaments. Tanmateix, em preocupa que a l’hora de votar els ciutadans no facin el pas d’excloure de la seva opció política els noms de candidats encausats en processos judicials per corrupció.

N’hi ha prou de canviar les lleis o fer grans pactes de partits?
—Per a perseguir eficaçment els corruptes no cal canviar cap llei. Tenim normes suficients per a investigar, acusar i condemnar els culpables. El problema rau més aviat en la insuficiència de mitjans amb què el poder executiu dota policia, fiscals i jutges perquè puguin fer bé la feina. Són els partits, sobretot quan governen, que fins ara no han volgut donar els recursos humans i econòmics necessaris als encarregats de fer complir la llei. Les unitats policíaques especialitzades en delictes econòmics fa temps que es queixen de manca de dotació. Els fiscals anticorrupció ja van denunciar que, tant a Espanya com a Catalunya, no disposen del suport imprescindible de la inspecció d’Hisenda. I la justícia continua mancant d’experts comptables i tributaris que ajudin a desxifrar els obstacles que els assessors d’aquesta mena de delinqüents interposen (societats fiduciàries, comptes bancaris xifrats, paradisos fiscals) per evitar que els culpables siguin descoberts.

S’haurien de penar més els casos que arriben a judici?
—La legislació penal vigent és prou dura i no hi calen reformes. És una altra qüestió, que s’ha de resoldre. Que els procediments judicials siguin molt més ràpids i que entre la denúncia d’un afer de corrupció i el processament dels presumptes responsables no passi tant de temps. La complexitat dels casos no justifica un retard d’anys en el procediment. La llei hauria de concretar terminis màxims, que podrien anar de sis mesos a dos anys, per a convocar el judici oral i dictar sentència. La llei també hauria d’obligar el poder executiu a complir els requeriments del fiscal i el jutge encarregat de cada cas, quan demanin un reforç especial de personal col·laborador en qüestions de gran rellevància pública i gravetat, com per exemple els casos Gürtel, Palma Arena, Institut Nóos, Bárcenas, etc. Fins ara, ha estat habitual la resposta negativa, al·legant insuficiència de pressupost.

Al final, molts casos acaben en indults, i això fa sensació d’impunitat…
—Efectivament. El govern espanyol, tant amb el PSOE com amb el PP, han fet un ús abusiu de la facultat discrecional de gràcia que els atorga la llei d’indult del 1870. A la majoria de països europeus aquesta possibilitat és excepcional i ha de ser justificada individualment. A l’estat espanyol el govern no ha explicat mai per quins motius atorga un indult o el denega. I és força sospitós que es concedeixin gairebé sempre a polítics, financers o agents de policia condemnats, encara que el jutge n’hagi informat desfavorablement. És urgent de derogar aquesta llei pre-constitucional, i atorgar la competència per a indultar en casos excepcionals al Tribunal Suprem, que sempre hauria de justificar-ho.

Fins ara ens hem referit a la classe política, però i els empresaris corruptes que en treuen beneficis?
—És evident que si hi ha polítics corruptes és perquè també hi ha empresaris corruptors. Sense oferta no hi ha delicte possible. La llei de finançament de partits polítics ja recull l’obligatorietat de declarar les donacions privades i en fixa un límit. Però ni els polítics ni les empreses no la compleixen. La decisió recent del president de Catalunya de reunir els màxims responsables de perseguir la corrupció per tal que proposin mesures concretes ha de ser el primer pas per a fer que la llei deixi de ser una simple declaració d’intencions.

Qui ha d’encapçalar la lluita contra la corrupció?
—El paper clau l’ha d’exercir la premsa, atès que fa la funció de portaveu de l’opinió pública. Els organismes encarregats d’investigar i perseguir els corruptes són imprescindibles, però poc poden fer si no els arriba la informació necessària. I, vista la insuficiència de mitjans de què disposem, la col·laboració dels mitjans de comunicació esdevé fonamental. Així mateix, insisteixo que els ciutadans han de castigar en cada procés electoral els partits que no facin fora els seus càrrecs acusats de corrupció.

Quines conseqüències pot tenir l’actual desafecció política? Tot plegat pot perjudicar el procés sobiranista?
—Espero que la situació actual d’aflorament d’un sistema polític i financer corrupte ens porti a fer cau i net d’una vegada. I que, en pocs anys, molts dels actuals encausats per corrupció ja no tinguin cap càrrec públic des d’on continuar aprofitant-se del tràfic d’influències que els ha permès d’enriquir-se. El creixement dels partits fins ara minoritaris ajudarà a trencar el bipartidisme actual que ha estat tan nefast per a la transparència democràtica. I, sigui quin sigui el futur de Catalunya en el procés que acabem de començar, estic segur que el nou estat independent o federal serà molt més lliure i net que no pas l’actual, perquè un nou estat exigeix una nova classe política que faci bandera de l’honestedat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any