L’hort de Darwin

  • Coloms, orquídies, plantes carnívores, prímules, enfiladisses i cucs de terra

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Martí Domínguez
12.02.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

«En molts homes il·lustres d’Anglaterra o d’Amèrica del nord hi ha un no sé què que els caracteritza com a “aficionats”. Prova d’això és William James, el periodista; o Lord Kelvin, l’enginyer; o Darwin, el caçador; o, fins a cert punt, el mateix Newton», escriu Eugeni d’Ors en “La vall de Josafat”. L’apreciació és una mica forçada, però encara així té la seua part de raó. A Anglaterra hi havia una tendència al diletantisme, potser molt major que no a França o Alemanya. El mateix Charles Darwin no era un home de ciència que visquera del sou que li reportava el seu treball en alguna institució (com en el cas de Lyell, Hooker o Henslow); era un «aficionat» de les ciències, com va ser el seu avi Erasmus Darwin, metge de professió. Per això D’Ors, en un altre assaig, es permet aquesta pregunta tractant el tema de les vocacions: «No devem justament els més importants productes de la història de l’esperit a una cruïlla o una indecisió entre camins professionals? Darwin, per exemple, un cas de vocació malmesa de “sportman” i de caçador.» Una opinió que també ens pot semblar exagerada si no fóra perquè el seu pare, el sever Robert Darwin –i en la vida de Charles Darwin una cosa així com un transsumpte mozartià de “commendatore”– li advertia: «No t’importa res de res llevat de la cacera, els gossos i matar rates, i seràs una desgràcia per a tu i per a tota la família.»

El diletantisme de Darwin, tan mal vist pel seu progenitor, per un d’aquells tombs sorprenents que origina la vida va fructificar en una obra inesperada. El Darwin col·leccionista d’escarabats va transcendir, i des del col·leccionisme, la caça i l’amor al camp, va sorgir un pensador, un filòsof de la naturalesa. Res no feia presagiar aquell canvi: el primer Darwin no va ser un estudiant brillant que permetera albirar una obra de pes, i menys encara un treball que revolucionaria el seu temps. Darwin va ser un cas malaguanyat de “sportman” i caçador: potser la seua passió per la naturalesa va nàixer de la seua afició als gossos i a l’esport, però tot i això aquella vocació innata va originar un dels productes més importants de la història de l’esperit.

En molts aspectes, Charles Darwin va ser autodidacte. Amb John Stevens Henslow va aprendre algunes nocions botàniques, amb Robert Grant, aspectes de biologia marina i amb Adam Sedgwick es va instruir com a geòleg, però el tracte que hi va mantenir va ser curt i circumstancial. No va assolir pas la categoria d’especialista d’un grup zoològic: els seus coleòpters serien estudiats per entomòlegs professionals, les seues aus, descrites per John Gould i els fòssils, per Richard Owen. Per tant, el reclutament de Darwin per a un viatge de circumnavegació al llarg de les costes d’Amèrica del Sud en el navili H.M.S. “Beagle” no es va efectuar com a naturalista (de fet ja hi havia un naturalista professional a bord), sinó com a recol·lector de proves del diluvi universal. El jove Darwin era un fidel seguidor del reverend William Paley, autor de “Natural Theology”, on es realitza una explicació de l’harmonia de la naturalesa per la infinita saviesa del Creador. Una visió teològica de la història natural, per a la qual va ser reclutat com un observador més.

El viatge del “Beagle” va ser el “grand tour” que va canviar aquell jove per complet. Un viatge de formació, que ha temperat tants genis: si Voltaire va tornar canviat de Londres i Goethe del seu periple italià, el viatge amb el “Beagle” va produir una de les metamorfosis més espectaculars de la història de la ciència. Ningú no hauria apostat res –o quasi res– per aquell jove; però les seues vocacions van prendre nous rumbs i van fructificar grandiosament. No obstant això, en el curs del viatge, Darwin no es va especialitzar en cap grup. En realitat, no va descriure cap de les espècies que va descobrir, les va cedir generosament a naturalistes més savis i preparats, que en alguns casos li van dedicar alguns tàxons, com l’estruç nan “Rhea darwinii”. Aquest diletantisme del caçador, del recol·lector, el va mantenir durant bona part del viatge, i el seu treball científicament més creatiu durant aquell temps va ser com a geòleg, amb la seua teoria sobre la formació dels esculls de corall, que es va mostrar en part errònia i que el va incomodar durant bona part de la seua vida.

Tan sols després de l’èxit de la publicació del viatge del “Beagle” –on va emular les cròniques d’Alexander von Humboldt–, del seu matrimoni amb la seua cosina Emma Wedgwood i de traslladar-se a Down, Darwin va començar a considerar la possibilitat d’especialitzar-se en algun grup. Però no n’hi havia cap que l’atraguera de manera espe­cial; els escarabats feia temps que els havia abandonat, els ocells eren brillantment estudiats pel seu amic Gould, la botànica li interessava de manera molt circumstancial, els fòssils eren territori d’Owen… Jean-Baptiste Lamarck havia escrit el 1809 que els invertebrats marins proporcionarien les claus per a entendre com els grans grups de la vida havien evolucionat i, segons Rebecca Stott, aquesta circumstància el va conduir a triar un grup marí, que haguera estat poc estudiat, del qual pogueren enviar-li per correu mostres des de tots els racons del món i que biològicament resultara atractiu. Per aquest motiu sembla que va triar els bàlans i percebes: eren petits i li’ls podien enviar fàcilment per correu, no havien estat gaire estudiats, pos­seïen una enrevessada biologia i es conservaven en alcohol sense dificultats. La seua intenció era convertir-se en un “especialista”, tenir un camp propi d’acció per a treballar taxonòmicament un grup de la història natural, i evitar d’aquesta manera que se li poguera acusar de ser un “especulador”, o un compilador o recol·lector dels descobriments aliens. Volia deixar de ser un diletant i convertir-se en un professional de la història natural.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Martí Domínguez és professor titular de Periodisme de la Universitat de València i Director de “Mètode”.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any