30.01.2013 - 06:00
Parlem amb Guillem-Jordi Graells, actual president de l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Li demanem que ens valori el paper que va tenir Jaume Fuster en la literatura catalana durant tres dècades (setanta, vuitanta, noranta). Graells no es fa pregar i destaca la transcendència del seu activisme cultural i reivindica la redescoberta de la seva obra de gènere, negre i fantàstic. Dijous farà quinze anys que Jaume Fuster es va morir.
—Voleu començar per la seva faceta d’activista cultural?
—Sí, començo per l’activisme cultural, després ja veuràs per què. Ell va ser fonamental en el naixement de l’AELC i es va mantenir compromès amb l’associació fins que es va morir, que n’era el president. I també va ser el factòtum de la reivindicació d’un organisme vinculat a la Generalitat, per vetllar per la difusió de la literatura en llengua catalana i la defensa dels escriptors, cosa que va propiciar la recuperació de la Institució de les Lletres Catalanes.
—Quan va començar aquest activisme i com?
—Els anys de la transició i abans i tot (1974-1976), amb un grup que ens anomenàvem Trencavel, el primer col·lectiu que vam tenir. Escrivíem articles de teoria i crítica cultural a la revista Canigó i signàvem tots amb aquest pseudònim. Hi havia en Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver, en Quim Soler, l’Oriol Pi de Cabanyes, en Xavier Romeu, en Joan Rendé, en Pep Albanell i jo. Des de la perspectiva de la defensa de la cultura nacional popular, teoritzàvem sobre les necessitats de la cultura del moment. Després, als anys vuitanta, la majoria del grup es va reconvertir en Ofèlia Dracs (jo no m’hi vaig vincular), que van reivindicar que la literatura catalana també havia de tenir literatura de gènere. I entremig de tots dos col·lectius, entre el 1975 i el 1977, en Jaume va ser un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana; n’era el secretari general. I va redactar-ne la memòria-balanç, que es va publicar a l’editorial Laia.
—El Congrés de Cultura Catalana…
—Va ser un congrés polèmic, perquè hi havia els qui defensàvem que era una bona oportunitat per a crear un moviment de base, social, i no tan sols enfocat als especialistes. En Jaume va conduir la polèmica amb prou habilitat perquè hi quedessin representats tots dos pols.
—Els anys vuitanta no va ser tan agitats?
—A final dels anys setanta i principi dels vuitanta, en Jaume es va dedicar a formar l’AELC. Primer en fou secretari, després vice-president i també president. Tan important va ser el seu compromís amb l’AELC que, quan es va morir, l’associació va treballar molt perquè la ciutat de Barcelona reconegués la tasca d’aquest escriptor ple de singularitats. I es va posar el seu nom a la biblioteca de la plaça de Lesseps.
—També en clau interna, l’AELC ha posat el seu nom al premi a la trajectòria, que atorga l’associació a partir del vot de tots els associats.
—Sí, i tot això més enllà de l’interès literari, perquè fou un escriptor preocupat i compromès amb la defensa col·lectiva dels escriptors. I per això t’he deixat en segon terme la seva producció literària. Perquè l’activisme cultural que va desenvolupar li va restar temps i energia per dedicar-se a la seva obra (hi ha escriptors excel·lents que no han mogut mai ni un dit pels altres). Cert que era guionista i també va fer de traductor, però bona part del seu temps se l’enduien aquestes iniciatives. Així i tot, la seva obra és prou copiosa, tenint en compte que es va morir jove: només tenia cinquanta-dos anys.
—I creieu que aguanta bé, la seva obra?
—Segurament passa per l’habitual, potser inevitable, travessia del desert. Això ha passat amb l’obra de la Capmany, d’en Pedrolo i fins de l’Espriu. Però arriba un moment que torna a reviscolar.
—Reeditar-ne l’obra és una condició fonamental.
—Sí, però les condicions d’avui no hi són gaire propícies: els editors van amb peus de plom, se centren en l’obra nova i aquests autors més recents però desapareguts no són cap prioritat. Calen commemoracions, sacsejades, redescobertes… perquè es torni a posar en circulació. Ara, en un moment que tothom escriu desaforadament novel·la negra, és una calamitat que els llibres d’en Jaume no siguin coneguts. En Jaume hauria de ser un referent per a tots aquests autors.
—Us consta cap iniciativa en aquest sentit?
—No me’n consta cap. Que no vol dir que no hi sigui, només vol dir que no m’ha arribat. Quan en Jaume es va morir, totes les editorials que havien publicat obra seva (Edicions 62, la Magrana, Planeta…) es van posar d’acord per reeditar-ne tots els títols sota la col·lecció Biblioteca Jaume Fuster. Però el projecte no es va culminar. També està molt bé la trilogia de gènere fantàstic ‘Cròniques del món conegut’ (‘L’illa de les tres taronges’, ‘L’anell de Ferro’, ‘El jardí de les palmeres’). En Jaume és un autor molt llegidor, fàcil per a un lector mitjà. Decididament, és un autor a redescobrir. Però no m’estranya aquesta travessia pel desert: tot just ara hi haurà el primer esclat espriuà des de la mort del poeta. Tanmateix, en aquest cas, no podem esperar al centenari del naixement d’en Jaume per recuperar-lo.
