15.01.2013 - 06:00
La campanya Envasonvas.cat continua fent parlar força. Arran d’algunes veus crítiques que retreien que responia a interessos privats, s’ha desfermat tot un debat a les xarxes i els mitjans sobre la gestió de residus i el reciclatge. També hi ha dit la seva Ignasi Puig Ventosa, doctor en ciències ambientals i especialitzat en gestió ambiental. En un article al bloc de l’empresa ENT Medi Ambient i Gestió reflexiona sobre el model que difon la campanya. Hi hem parlat sobre l’actual sistema de gestió de residus i alguna de les alternatives existents.
—Hi ha hagut una certa polèmica amb la campanya…
—Jo no he volgut criticar la campanya perquè fa difusió d’un model concret; i, com a tal, és reeixida i no diu res que sigui fals. Vol que hi hagi menys ‘impropis’, que d’acord amb la llei no hi haurien de ser ni s’haurien de recollir. Però és un sistema confús. Per a molts, aquesta campanya ha estat la primera vegada que algú els deia que no podien ficar tots els plàstics al contenidor. En un contenidor que tradicionalment hem vinculat als plàstics, ara ens diuen que només hi van envasos. I és el ciutadà qui ha de fer l’exercici de saber què hi va i què no hi va.
—Per què els envasos de plàstic sí, i uns altres materials de plàstic no, si també són reciclables?
—Aquests contenidors grocs es van posar al carrer arran d’una llei que deia als envasadors: ‘O recupereu els envasos que poseu al mercat via sistema de dipòsit, devolució i retorn, o bé munteu un sistema integrat de gestió que es faci càrrec col·lectivament del cost de la recollida.’ Van optar majoritàriament per aquesta segona via, però resulta que això deriva d’una llei d’envasos, no de plàstics. Per tant, tot allò que va a parar en aquest contenidor i no és envàs es considera formalment ‘impropi’ encara que sigui reciclable.
—I què se’n fa d’aquests impropis? No es reciclen perquè no són envasos?
—En molts casos sí que es reciclen, perquè a un separador òptic en una planta de reciclatge li és igual un material de PVC que sigui envàs o que no ho sigui. Ara bé, el sistema integrat de gestió (SIG) no compensa als municipis aquest cost de recollida. Fins i tot, en alguns casos, el penalitza. La compensació dels ens locals és articulada en uns convenis amb fórmules econòmiques molt complexes! En tot cas, com que els envasadors no tenen l’obligació de reciclar aquests materials si no són envasos, el fet que es reciclin penalitza els municipis.
—Com funciona exactament el sistema integrat de gestió (SIG)?
—La majoria d’envasos porten el conegut símbol de les dues fletxes capiculades, són els que s’han adherit al SIG. Això vol dir que Ecoembes i Ecovidrio hi fan una contribució, i compensen les autoritats locals per les despeses que els causa la recollida selectiva en contenidors grocs o verds. També paguen les despeses de transport i gestió de residus. D’acord amb la llei, assumeixen el sobrecost de la gestió, en relació amb el cost que hauria tingut no fer-la.
—En el vostre article dieu que el sistema integrat de gestió, pensat inicialment com a excepció, ha acabat essent el sistema predominant. Per què?
—Per motius econòmics. Amb el sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR), qui posa l’envàs al mercat s’ha de responsabilitzar de recollir-lo i tractar-lo. Això vol dir assumir-ne íntegrament el cost. En canvi, amb el sistema integrat de gestió (SIG), tal com el concebem avui, els envasadors i els qui posen els productes al mercat només es fan càrrec del sobrecost d’aquells materials que després són gestionats, recuperats i valoritzats. Però dels envasos que no segueixen aquest curs i acaben en abocadors (i que igualment tenen un cost per a l’administració pública), no n’assumeixen el cost associat.
—L’article de Víctor Mitjans ‘L’autèntic objectiu de la campanya On vas envàs’ retreu que la campanya beneficia Ecoembes i Ecovidrio. Ho veieu així?
—Aquestes empreses són formades per distribuïdors i envasadors. Per tant, són aquests els qui es beneficien d’aquest sistema. Amb el sistema actual, hi ha molts envasos que finalment no es recuperen, i el cost per a les empreses són menors que no amb un SDDR, en què els distribuïdors assumeixen el cost de la recollida i se’n responsabilitzen. Aquestes empreses haurien pogut optar per l’SDDR. La llei els ho facilitava, era l’opció principal. Si no hi han optat és principalment per raons econòmiques.
—El problema, doncs, rau en el sistema que tenim? Com hauria de ser?
—L’SDDR té molt més potencial de recollir quantitat i qualitat. Tenim exemples en països propers molt reeixits. Possiblement és més car, però no trobo que això sigui tan decisiu, perquè no és un cost que pagui l’administració, sinó aquells que posen el producte en el mercat. Seria un cost privat. Repercutiria en els consumidors, a diferència d’ara, que repercuteix en els ciutadans. És molt diferent.
—Com funciona el sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR)?
—Els envasos tenen un identificador que diu que són retornables. Segons el tipus de comerç, pot haver-hi un sistema de recepció manual o automàtic. En el moment de tornar l’envàs, el comerç torna al consumidor el dipòsit que havia pagat quan el va comprar. És el sistema que ha funcionat tota la vida i ara quasi ha desaparegut.
—Per què?
—Bàsicament, per una qüestió econòmica. En aquest model, els qui posen el producte al mercat assumeixen tot els cost de recuperar-lo, i això és crucial.
—Si ja costa reciclar, creieu que el sistema de devolució i retorn funcionaria?
—Em remeto a resultats d’uns altres països, on s’assoleixen nivells de retorn de llaunes per damunt del 90%. El motiu és molt senzill: si tu pagues un dipòsit tangible a l’hora de comprar, no t’agrada llençar els diners. Segur que prefereixes tornar la llauna i recuperar els diners.
—Quin seria un bon sistema de gestió de residus d’envasos, segons el vostre parer?
—El productor ha de ser responsable del residus. No podem carregar la responsabilitat a l’últim de la cadena, que és el ciutadà. Això vol dir, en alguns casos, responsabilitat econòmica. Jo sóc partidari d’introduir el sistema de dipòsit, devolució i retorn sempre que es pugui, que és força vegades. És bo, també, que es compleixi la llei: si parla de tres erres, i la primera és ‘reduir’, hi hauria d’haver objectius quantitatius rendibles i complir-los. Això demana refinar els pressupostos que es dediquen a cadascuna de les fases de la jerarquia de residus. No pot ser que dediquem inversions astronòmiques a tractaments finalistes, com ara l’abocament o la incineració, quan aquesta és l’última de les prioritats legals. Finalment, hem de mirar els qui van més avançats i prendre nota dels exemples que funcionen amb èxit a altres països.
—A vegades ens marxa del cap la erra prèvia a reciclar: reduir…
—Sí, això en la campanya no apareix, però és principal. No tan sols ambientalment, sinó que la llei situa la prevenció com a primera prioritat. En canvi, si ens fixem en la manera com ha evolucionat la generació de residus d’envasos, la primera de les tres erres [reduir, reutilitzar, reciclar] ha fallat estrepitosament. És la fracció, juntament amb els aparells electrònics, que més ha augmentat aquests darrers anys. Això il·lustra clarament el fracàs de la política de prevenció. Tots els deures són per fer.
