Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  14.01.2013  10:00

Autor/s: Daniel Monfort

El guitarró elèctric, el 3.0 d'Orxata

Men?ame
 

Des que va aparèixer tot el 3.0 d'Orxata el mes de desembre passat, via les xarxes socials, s'ha pogut veure com alguns seguidors del grup s'han mostrat un poc sorpresos després de descarregar-lo. És cert, el 3.0 no és dels discos que de la primera escolta ja li trobes el hit, és un disc que no té un 'Tesla' o un 'Gerointifada' que només escoltar-los ja estàvem pegant bots imaginant mil i una nits de bogeria. Però d'un grup com Orxata, que es defineix com un col·lectiu obert, amb els canvis que hi ha hagut entre els integrants i sabent que després del 2.0 alguns membres havien anat una llarga temporadeta a Brasil, no ens podíem esperar un disc com el 2.0 sinó alguna cosa completament diferent.

Heus ací el 3.0. Orxata han madurat? Segur. Però més que per la maduresa, aquest disc s'explica per les històries de tots els colors que hem vist des del seu darrer àlbum: la primavera valenciana, la crisi total i una resposta cada volta més global, la caiguda de Megaupload i un volcà islandès que entra en erupció escopint cendres i que paralitza Occident. I en dos anys hi ha hores per haver escoltat molta música de més. El 3.0 l'han mig gravat a Islàndia i si voleu hi trobaríem reminiscències de Sigur Rós, però si voleu etiquetes hem de parlar de funk brasiler, dubstep, cúmbia, marxes mores i rondalles, ja que de fet està ple de guitarrons! I tot amb una cresta punk ben gran, potser més gran que mai, perquè els temps estan per a treure-la.

Fidels a l'esperit que ha caracteritzat sempre la formació, el 3.0 ve amb uns textos complexos que caldria escoltar amb Google al costat, plens de referències a la cultura lliure i mesclant elements de prop de casa i de l'altra punta de món en la mateixa estrofa. Remescla global. El que és vàlid per a la música ho és també per la lletra. Uns Orxata que són cada volta més globals també, ja que a penes el disc havia eixit a la xarxa i ja vam poder llegir critiques de gent de l'escena electrònica de Nova York o de Mèxic que se l'han descarregat i els posen pels núvols.

Al disc 3.0 tot comença amb 'Aspra diàspora', una cançó feta amb una lletra col·laborativa via twitter amb el relat dels valencians i valencianes que estan (estem) fora del país. Un cant entre l'amargor de no ser-hi, les extravagàncies de les anades i tornades (mare i les carmanyoles, diumenges de ressaca i Euromed) i l'esperança que algun dia tornarem. 'Ho podem tot' té la col·laboració de Marquet de Compartir Dóna Gustet i és una de les lletres més explícitament polítiques del 3.0. 'Colp a colp' té una intro enregistrada en un trinquet, en Carles Belda canta en basc de fons i s'hi parla de hackers i del Genovés. Un exemple més del mix d'idees que ens proposen en el 3.0. Possiblement una de les millors cançons del disc és 'Orgasme', amb una lletra 100% Orxata, que parla de sexe sense vergonyes. 'Coopera' és una cúmbia electrònica, que col·loca Orxata i l'Horta en el mapa d'aquest subgènere musical, que últimament fa ballar des de Buenos Aires fins a Londres. Ja era hora que en un país tant d'acordió com el nostre algú s'hi posés també amb la cúmbia i la seua derivació més gamberra, d'aquesta manera ara ja tindrem algú per comparar-nos amb genis del subgènere com El Hijo de la Cúmbia, Systema Solar o Instituto Mexicano del Sonido.

La cançó més islandesa del disc porta per nom 'Eyjafjallajökull', plena de referències a com ixen de la crisi a Islàndia, a la revolta global i amb una tornada per recordar-la 'Aneu a prendre pel Eyjafjallajökull'. 'La folia' ens remet als Orxata dels inicis, els de l'electro-albà, amb un so popular de rondalla passat pel filtre electrònic. 'Vaga mundial indefinida' és una altra cançó per a aquests temps incerts que corren, amb la dosi suficient de mala llet per no perdre el desànim. Està tot molt malament, els Orxata canten a la ràbia i la desesperació però no per això el disc esdevé pessimista, hi ha unes quantes solucions amagades entre tanta lletra encriptada. En aquesta cançó la nova cantant del grup, Diana, apareix ací cantant en mode albà, i una marxa mora dubstep ho inunda tot plegat en un final apoteòsic. Cap al final del disc hi ha encara unes quantes perletes.

'La dansa del vetlatori', que no deixa de ser una cançó ben trista del repertori popular valencià, en el sentit més literal de la paraula trista, ens la transformen, entre la veu del Botifarra, els guitarrons de la rondalla i els acompanyaments elèctrics de botonets mil dels Orxata en un 'temasso' de deshora, de maleter alçat i el sol eixint entre naus industrials. I ja la tornem a tindre, com amb la Malaguenya de Barxeta, ara el Botifarra ens el podrem trobar sonant en qualsevol sessió youtube d'un amateur dj en un pis d'estudiants de Tessalònica. La cançó següent 'Modus Operandi' ja la coneixíem des d'aquest estiu passat, quan els Orxata la van publicar per al col·lectiu la Tuerka de Vallecas, i així descobrim encara una nova mescla possible, el guagancó step, i una nova lletra plena de frases per recordar. 'València crida' és una potentíssima versió del 'London Calling' dels Clash que segurament és de les cançons que serà més destroy en directe.

En definitiva, i per a resumir-ho, el 3.0 dels Orxata (sembla ser que el Sound System tendeix a desaparèixer), és un pas més en la carrera dels de l'Horta, un disc que val molt la pena i que els situa de ple dret al pòdium de l'escena musical més underground del país. Una descàrrega musical i d'energia, una totalitat de disc. Ara repasseu la quantitat d'estils i conceptes que he hagut de nomenar per parlar del 3.0 i entendreu millor açò de la totalitat.