‘Diem que volem estructures d’estat, però a l’hora de la veritat ens les venem’

La polèmica adjudicació d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a Acciona, que ha acabat als tribunals, ha estat una autèntica sacsejada política, i no sembla pas que s’hagi tancat, encara. Però què implica privatitzar ATLL? Per què és una estructura d’estat tan estratègica? N’hem parlat amb Eloi Badia, enginyer expert en infrastructures hídriques i membre d’Enginyers Sense Fronteres. També forma part de la plataforma Aigua és Vida, que des del principi ha denunciat les irregularitats d’aquest procés i s’ha oposat frontalment a la privatització. Badia explica per què l’aigua serà més cara si no es rectifica, parla de les ‘irregularitats escandaloses’ de la gestió de l’aigua a l’àrea metropolitana i del concurs d’adjudicació d’ATLL, dels casos particulars i curiosos de Vilafranca del Penedès i d’Arenys de Munt, del paper de vegades sorprenent dels partits polítics, de com l’aigua ha esdevingut un negoci tan llaminer per a les grans empreses i de quin paper hi podem fer, en tot plegat, els ciutadans.

—Què significa exactament privatitzar Aigües Ter Llobregat?
—D’entrada, l’aigua no es pot privatitzar així com així, perquè és un servei públic. I en una societat democràtica, quan parlem de serveis públics de primera necessitat, ha de prevaler l’interès general. Privatitzar vol dir incorporar un criteri mercantil en la gestió, cosa que dificultarà que es vetlli per la vocació d’un servei públic o per la garantia d’uns drets que han de ser garantits per a la ciutadania, com l’aigua.

—Però en realitat la gestió de l’aigua al nostre país ja era quasi tota privada…
—Bé, aquí cal distingir entre allò que en diem gestió de l’aigua en alta –és a dir, la gestió de l’aigua abans no arribi al dipòsit municipal– i gestió de l’aigua en baixa –del dipòsit municipal a les aixetes de casa. Fins ara Catalunya ha estat un territori en què tradicionalment els serveis d’aigua en baixa han estat privats. Diguem que el 80% d’aquesta gestió és privada. I faig un parèntesi: d’aquest 80%, el 90% és d’un únic operador, Agbar, que n’ha promogut històricament la privatització en diverses etapes. Això, d’entrada, ja no és normal, perquè a la resta d’Europa i del món aquests percentatges s’inverteixen: el 20% és privat i el 80% és públic. Però en el cas d’Aigües Ter Llobregat la privatització és especialment greu perquè és una empresa molt més estratègica, és la gestió de l’aigua en alta, la font. Parlem de 4,9 milions de ciutadans, més de 120 municipis, deu comarques, etc.

—El control de l’aigua de mig país, tenint en compte els habitants.
—Sí, això sí que és una estructura d’estat. Per això no entenem l’actitud del govern. Diem que volem estructures d’estat, però a l’hora de la veritat ens les venem. És a dir, no és igual privatitzar l’aigua d’un municipi de mil habitants que privatitzar Aigües Ter Llobregat, que és un ens estratègic per a la governança futura i per a les polítiques hídriques d’aquest país. Al final ens venem l’aigua per pagar els interessos bancaris. Per què, tinguem-ho present, la gran despesa de la Generalitat són els interessos del deute. I la major part de les retallades acaba servint, en realitat, per pagar aquests interessos. I mentrestant ens venem l’aigua.

—Quins efectes tindrà per als consumidors?
—Pitjor servei i preus més alts. Tan senzill com això. Fins ara el propòsit d’ATLL era: ‘Hem d’aconseguir el millor servei al preu més baix.’ I a partir d’ara, amb un consell d’administració format per accionistes, serà: ‘Hem de maximitzar el benefici.’ Com? Reduint personal, no fent el manteniment adient, renegociant els contractes, apujant les tarifes. Això és com un rodet que anirem veient com va passant sense adonar-nos-en en el curs dels cinquanta anys de concessió. I els consumidors som captius, no podem viure sense aigua. És a dir, si l’empresa és privada, no tindrà gens de pressió per millorar la gestió i prestar més bon servei. La motivació serà guanyar diners.

—Però bé hi deu haver unes condicions i unes obligacions en el contracte, no?
—Sí, és clar. L’administració ha de controlar que es compleixi, però són sistemes tan complexos que la informació és inaccessible. És com quan hi va haver la gran nevada que va deixar a les fosques l’Empordà. El govern no podia donar gaires explicacions perquè no en tenia la informació. La tenia Endesa i no la donava. Un altre exemple: l’apagada al Poblenou de quatre mil famílies: Gas Natural deia que era cosa d’Endesa, Endesa deia que era cosa d’Agbar i Agbar deia que n’era responsable Gas Natural. I el regidor de torn no sabia a quina porta havia de trucar. A més, les experiències en uns altres sectors estratègics i de l’energia demostren que l’empresa pot renegociar els contractes com vulgui i quan vulgui.

—Tornem al preu. Dieu que serà més cara. Per què?
—La privatització ja té costos directes associats. Per exemple, l’empresa, essent privada, haurà de començar a pagar l’impost de societats, que costa uns 700 milions d’euros; en canvi, una empresa pública n’havia de pagar només l’1%. La nova empresa haurà de tenir un benefici industrial, que segons les xifres que s’han fet públiques ronda els 1.600 milions d’euros. Hem calculat que solament el cost directe de privatització puja a uns tres mil milions d’euros, que haurem de pagar en cinquanta anys. I això, sense tenir en compte les lleis del mercat i el volum de negoci que l’empresa privada vulgui obtenir, perquè tindrà la paella pel mànec. És a dir, no únicament lliurem les claus de les estructures d’estat, sinó que ja ens comencem a preguntar qui mana realment en aquest nou estat, perquè això que ha passat al departament de Presidència és esperpèntic. I queda clar que en la gestió de l’aigua en aquest país no hi ha lliure competència.

—Ho dieu perquè creieu que era més just que s’atorgués la gestió a Agbar?
—No, no. Dic que el fet que Agbar i Acciona acabin controlant quasi tota l’aigua d’aquest país ja és, per si, una situació que ens allunya de la lliure competència. Però, a més, el concurs públic ha estat, pel cap baix, opac i ridícul, amb Mas desautoritzant Recoder, amb l’OARCC fent i desfent sense criteri, etc. Tot plegat, sospitós i preocupant. I sense oblidar, repeteixo, que Aigües Ter Llobregat és absolutament estratègica: Acciona gestionarà dessaladores i potabilitzadores, decidirà quanta aigua s’extreu de cada riu, el preu, etc.

—El preu que fixava Acciona, segons que sembla, era el més baix…
—Sí, però, com deia, l’empresa pot renegociar els contractes com vulgui i quan vulgui. És a dir, la licitació la guanyes a la baixa i renegocies d’any en any, amb excuses com ara que hi ha una instal·lació més defectuosa que no ens havien dit, unes obres que s’han de fer i no comptàvem, etc. Un 75% dels contractes en serveis d’aigua i sanejament són renegociats els primers cinc anys. I, d’una altra banda, pensem que el procés s’ha acabat judicialitzant, entre més raons, perquè Agbar ha denunciat que el preu que fixava Acciona era fals.

—Per tot això que dieu, sembla que aquestes empreses acaben tenint tota la informació, i tot el poder…
—Sí, nosaltres diem que aquí s’ha obert la batalla. I el cas paradigmàtic és el de l’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara ara ningú no ha vist cap contracte de concessió. No n’hi ha! Perquè ens fem una idea de què vol dir privatitzar una cosa tan important com l’aigua i el paper quasi nul que hi podrem tenir els ciutadans…

—No hi són, aquests contractes?
—El 2010 un usuari va tenir una fuita d’aigua i li van acabar tallant l’aigua. L’usuari ho va portar als jutjats i el jutge va demanar els contractes de concessió tant a Agbar com a l’ajuntament. Sorpresa: ningú no tenia els contractes. A partir d’allà es va destapar el cas i ara ja sabem que hi ha disset municipis de l’àrea metropolitana que no tenen concessió de la gestió d’aigües, tot i que a efectes pràctics és gestionada per Agbar privadament. Senzillament escandalós. Tot plegat ha desembocat en la creació d’una nova empresa de sanejament, pública en primera instància però per a ser privatitzada, que ha de regularitzar i desencallar jurídicament aquesta situació en què viu l’àrea metropolitana. I un detall curiós: aquesta nova empresa es va adjudicar a Agbar el mateix dia que es va adjudicar Aigües Ter Llobregat a Acciona, el 6 de novembre.

—És casualitat?
—No ho sabem.

—És com si l’aigua s’hagués convertit en una font de negoci per a grans empreses, no?
—L’aigua és un negoci, efectivament. I un terreny fabulós per als grans beneficis. Aquí ha passat que s’ha desfermat una batalla entre empreses. L’escenari és molt complex. Un exemple: Aigües de València ha presentat al·legacions a unes quantes adjudicacions fetes a Catalunya, Agbar ha presentat al·legacions per les adjudicacions fetes a l’àrea metropolitana de València. I això allarga els processos indefinidament. En aquests moments és una pràctica habitual i gairebé totes les empreses del sector tenen contenciosos oberts contra unes altres empreses. I un altre detall important: Aigües Ter Llobregat va apujar el preu del metre cúbic d’aigua al juliol. Amb aquesta apujada, l’empresa va passar a ser perfectament rendible i viable. Les xifres són clares. I si realment diuen que no és viable, que facin un altre estudi econòmic que ho demostri.

—La Generalitat ja ha dit que es privatitzava perquè havia de fer calaix…
—Però és que això vol dir que totes les apujades de tarifes que veurem a partir d’ara, que veurem aviat, aniran associades al nou cost de la gestió privada. Sobre els motius pels quals s’ha venut, hi ha dues explicacions. L’una, la que dóna el govern, que ho relaciona amb l’objectiu de dèficit marcat per Madrid. Necessitem diner líquid i vendre els nostres actius és una manera de fer-ne. Però fixeu-vos que el govern no té cap pudor a justificar-ho així. En cap cas diu que privatitza l’empresa per millorar el servei, sinó que considera obertament l’aigua, que és un servei bàsic, com un actiu financer. Al principi es parlava d’eficiència, de millorar la gestió, etc. Però ara el govern mateix ja reconeix que calia fer calaix i prou.

—Bé, el conseller Recoder va dir: ‘Ens hem de vendre les joies de l’àvia…’
—Sí, i aquí ve la segona explicació, si voleu més personal, perquè jo sóc dels que pensa que hi ha alternatives. És a dir, vendre Aigües Ter Llobregat és una decisió ideològica, amb interessos al darrere. No sabem quins, o no ho podem demostrar, però només cal observar les incongruències que han acompanyat tot el procés per adonar-se que alguna cosa trontolla.

—S’ha fet bé aquest concurs?
—Nosaltres, com a ciutadans, hem seguit el procés fins on hem pogut, hem demanat tota la informació possible i hem presentat al·legacions i recursos. Però no hem tingut accés al detall de cap de les dues ofertes. Per tant, en tenim una informació limitada. És evident que, des de bon començament, tant nosaltres com les altres entitats que també hi han presentat al·legacions ja vam veure-hi molts dubtes, en el procés. I que no era gens clar. Penseu que l’OARCG ja ho va anul·lar en primera instància durant unes quantes hores, un comportament completament insòlit. I això va ser dies abans d’anul·lar-ho per segona vegada al desembre. És a dir, el mateix òrgan de la Generalitat, l’OARCG, pren una decisió i al cap de poques hores ha de rectificar. I dies més tard torna a rectificar. Prèviament, Mas havia desautoritzat Recoder, amb l’adjudicació feta, dient-li que calia revisar els papers. La sensació, durant tot el mes de novembre, era que els criteris tècnics no eren de cap manera els que prevalien a l’hora de prendre cap decisió. Tant aquest cas com el de l’àrea metropolitana demostren que els governs es mouen a la desesperada o que segueixen el vaivé d’alguns interessos més profunds. O totes dues coses.

—Pot ser que s’aturi el procés?
—Sí. Es pot aturar per defectes de forma. Nosaltres en tenim l’esperança.

—Penseu, per tant, que es pot fer marxa enrere?
—Sí, a banda de què decideixin els tribunals, també pensem que CiU és a temps de desdir-se’n des d’un punt de vista polític. I també pensem que el nou parlament pot tenir una majoria per aturar aquest procés.

—Per tant, cal que els partits prenguin posició. Quins partits hi donarien suport a aturar-ho?
—És difícil de dir. Precisament hem fet una apel·lació directa a totes les forces del parlament perquè defineixin la seva posició, perquè no és clara. I perquè es tingui consciència que no fer res quan es pot fer alguna cosa et converteix en còmplice. I repeteixo que vendre Aigües Ter Llobregat per uns pocs milions d’euros és un gran error estratègic, des de tots els punts de vista.

—I ja han parlat amb els partits?
—Nosaltres hem promogut mocions contra la privatització a molts dels municipis afectats. I hem parlat amb tots els partits. El fet més curiós és que al territori no necessàriament se segueixen les directrius del partit. A Vilafranca del Penedès, per exemple, amb un batlle de CiU, fins i tot volen presentar un recurs d’inconstitucionalitat a la privatització per apropiació indeguda d’una infrastructura. El PSC ara és crític perquè és a l’oposició, però va fer això mateix a l’àrea metropolitana i, a més, no ens ha donat suport en les mocions. El cas d’ERC ens ha deixat una mica perplexos, perquè hem anat perdent suport a mesura que hem anat baixant des dels municipis del Ter fins a Barcelona. Com més a prop de la capital més eviten de mullar-se. Iniciativa i la CUP han col·laborat amb nosaltres des del principi. I PP i Ciutadans mai no han mostrat cap interès per la qüestió.

—Els consumidors tenim alternativa? Podem tenir aigua corrent de cap més manera?
—Alguns municipis han decidit d’agafar una proporció més gran d’aigua d’aqüífers. Però això trenca el model i soluciona poc el problema, perquè els aqüífers són pensats per ser un fons d’emergència en èpoques de sequera, no per tenir aigua més bé de preu. I tampoc no en tenen tanta. Hi ha un cert marge de moviments, per exemple mitjançant sistemes de reutilització d’aigua, però la gran majoria de municipis, especialment els més grans, depenen abolutament de l’aigua corrent d’Aigües Ter Llobregat o d’Agbar. De fet, l’única alternativa seria per la insubmissió, que vol dir no pagar, i obrir un conflicte de competències exigint com a ajuntament el control i la titularitat del servei. Però és jurídicament molt complicat.

—Però és possible?
—Jo no sóc jurista, però els únics municipis que potser se’n podrien sortir són els que formen part de la mancomunitat històrica Penedès-Garraf, que van fer un contracte especial i diferenciat de cessió del servei a Aigües Ter Llobregat segons el qual, en cas de privatització, la mancomunitat recuperava els drets sobre l’aigua. De fet, a Vilafranca i a Vilanova és on hi ha més oposició a la privatització. Però, així i tot, també els és complicat.

—Passats els cinquanta anys de licitació, l’empresa pot tornar a ser pública?
—No, és quasi impossible. El ‘modus operandi’ és el següent: quan queden cinc anys de contracte, es comença a construir una nova infrastructura que s’ha d’amortitzar i es renova la licitació per vint anys més fins que quedi amortitzada. Normalment aquesta opció ja s’inclou en forma de clàusula en el contracte. L’única manera seria investigar, saber exactament què passa, fiscalitzar i plantar-se. Arenys de Munt ho ha fet, per exemple. Li ha dit a l’empresa que no complia allò que estipulava el contracte i li ha retirat la concessió. Però què ha passat? Que l’empresa ha portat el cas als tribunals, ha exigit indemnitzacions per danys i prejudicis, etc. Exactament com a les nacionalitzacions d’empreses de l’Amèrica Llatina. Per tant, és complicat i cal molta energia i molta voluntat política per a anar fins al final. En realitat, quan es fa una privatització d’aquesta mena hem d’assumir que és pràcticament per sempre.