18.12.2012 - 06:00
Després de les eleccions del 25 de novembre ha esclatat una crisi interna a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb l’estripada de carnet del batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal –un cognom de ressonància històrica en el partit–, i alguns altres militants que l’han acompanyat. La interpretació dels resultats electorals que va fer Josep Antoni Duran i Lleida ha causat una profunda indignació entre els sectors sobiranistes i entre les bases del partit. La consideren una greu deslleialtat envers el president Mas, el programa defensat a les eleccions i els documents estratègics aprovats per les bases. Per entendre els moviments dins aquest partit històric, fundat el 1931, en fem una radiografia que ens mostra quines famílies el conformen.
Unió és un partit ‘de quadrets’ –l’expressió que va fer servir per definir-se el dirigent dels anys trenta, Pau Romeva–, més grans o més petits, però de cap manera monolític. Si bé és cert que hi ha un sector oficial presidit per Duran que domina la direcció i els altaveus mediàtics, també hi ha grups i famílies que viuen a banda d’aquestes lleialtats. Vegem quins són.
Duran, les lleialtats assaonades
Unió va arribar a la transició desballestada per una segona meitat del període franquista en què havia perdut l’impuls dels anys 1930 del segle passat i de la postguerra immediata. Duran va fer-se un lloc al partit a principi dels anys 1980 i va emprendre una tasca incansable de modernització de les estructures i els quadres. UDC havia fet valer els bons contactes i connexions a l’estranger –especialment a Europa– i el llinatge de partit històric per a establir el pacte de coalició amb la Convergència de Pujol els primers anys després de la transició. Però el partit, de dimensió molt petita, havia d’aportar noms a les llistes electorals i a les institucions que governava la coalició, i aquesta va ser una tasca en què Duran, sense defallença, va excel·lir. Fou llavors que Duran va trenar un bon reguitzell de lleialtats a tot el territori que li han permès d’aguantar al capdavant del partit contra tots els desafiaments amb què ha ensopegat.
El grup de Duran té un nucli de màxima confiança format pel diputat al congrés espanyol Josep Sánchez Llibre i el responsable de finances, Antoni Isac. El secretari general, Josep Maria Pelegrí; Ramon Espadaler i Núria de Gispert formen una segona corona de lleialtat a Duran. Acompanyat d’aquesta guàrdia pretoriana, Duran va construir un partit a imatge i semblança seva i ha assaonat les fidelitats construïdes durant aquests trenta anys de domini total. Això li permet de continuar rebent un suport personal intern al marge de la tendència sobiranista general de les bases del partit.
Vila d’Abadal, el cavaller de Vidrà
El batlle de Vic, que ja no formarà part del mapa d’Unió perquè en va plegar, és un independentista d’última fornada en ple segle XXI. És el batlle del municipi més gran presidit per Unió i s’havia entestat a fer un canvi de rumb, així com ho anava fent el país, cap al sobiranisme. Vila d’Abadal ha estat l’últim que ha desafiat públicament Duran, a qui va disputar el control del partit al darrer congrés, el maig d’enguany.
El llinatge de Vila d’Abadal entronca amb l’època fundacional del partit, a principi dels anys 1930 –el seu avi Lluís Vila d’Abadal va ser-ne un fundadors– a la vegada que té un vincle històric amb el carlisme. La seva família va adquirir la masia Cavaller de Vidrà, considerada una de les més importants de Catalunya, que durant la guerra carlina havia fet servir de quarter general i d’escola militar.
Vila d’Abadal no tenia cap grup propi fort i nombrós amb què pogués preparar una estratègia de poder dins el partit, i anava a la seva en quasi totes les accions. La iniciativa de l’Associació de Municipis per la Independència li ha donat més relleu públic i, d’ara endavant, enfocarà la seva estratègia de política nacional en aquest àmbit.
Antoni Castellà i els antics joves d’Unió
El sobiranisme ha estat representat dins el partit des dels anys noranta per una generació que va fer-se càrrec de la Unió de Joves, netament independentista, i es va consolidar com a grup cohesionat. Ha anat treballant sense fer gaire soroll i presentant esmenes als congressos i consells nacionals. La veu pública més coneguda del grup és la del secretari d’Universitats del govern, Antoni Castellà, acompanyat d’Assumpció Laïlla, Pep Martorell i Marta Vidal, entre més.
Van entrar al partit perquè s’identificaven amb la línia històrica dels fundadors i malden per retornar a aquell camí compromès amb la llibertat nacional i la justícia social. Aquesta generació va recuperar l’estelada com a símbol dels joves del partit i la integra al logotip. Són un grup de resistència dins el partit i han plantat cara a Duran qui-sap-les vegades aquests anys.
Però, malgrat aquests xocs amb Duran, no han estat arraconats ni han perdut la confiança bàsica del grup dirigent. Formen part de la direcció actual i alguns ocupen posicions de responsabilitat al govern, gràcies a una capacitat i una formació professional reconegudes. Entre els cercles propers al partit, són anomenats ‘sector coneixement’. Han tingut una certa sintonia amb les altres línies sobiranistes del partit, però no han arribat a cercar-hi unitat d’acció en cap moment.
Els més ‘matiners’
Un altre grup clarament sobiranista que ha presentat batalla a la línia oficial els últims anys és l’associació El Matí. És un grup dirigit per Carles Puigdomènech, Joan Capdevila i Vicenç Pedret, juntament amb Emili Batlle i Erika Casajona. Van presentar una alternativa a Duran al congrés anterior, de Sitges, el 2008. Ja fa uns quants anys que planten cara, però no reïxen a fer trontollar Duran.
Finalment, després d’haver plegat Vila d’Abadal, a qui havien donat suport al congrés d’enguany, van anunciar que abandonarien el partit i demanarien l’afiliació a Convergència.
L’independentisme amb corbata
El desembre de 2008 va sacsejar el panorama del partit l’anunci de la creació d’una entitat impulsada per militants d’Unió, presidida per l’ex-conseller Agustí Bassols, juntament amb Manel Cardeña i Antoni Castella, amb un programa obertament independentista. Algun analista parlà de ‘independentisme amb corbata’ per referir-se a aquest grup, format per advocats i professionals liberals d’àmbits diversos.
Mai no han plantat cara a l’interior del partit, sinó que han decidit d’impulsar un pensament independentista d’orientació demòcrata-cristiana i fer una feina de grup d’opinió i de pressió, més que no de grup de poder. Han fet jornades sobre el procés de creació d’un estat i organitzen conferències amb experts i polítics internacionals de primer nivell.
