21.12.2012 - 00:00
Bona vesprada a totes i tots!
En primer lloc, moltes gràcies per vindre. Dins d’aquests actes organitzats pel Col·lectiu l’Olla i per Muntis Oci Personalitzat, i abans del concert que tots esperem d’Andreu Valor, intentaré fer-vos una breu explicació del que van ser les Normes de Castelló i del que van significar, ara que fan 80 anys.
Aprofitant que també acaba aquest Any Fuster, empraré fragments del discurs que ell va utilitzar el 1982, també a Castelló:
‘Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells. Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.’
Abans d’explicar què eren les Normes, cal remuntar-se a uns anys abans del 1932. Al País Valencià, hi havia un grandíssim caos ortogràfic: hi trobem autors que empren diverses ortografies i un mateix autor pot, fins i tot, emprar diferents grafies per a una mateixa paraula en un mateix text, amb la qual cosa s’arriba a la incoherència més absoluta.
Ara bé, també hi eren els ociosos –com en totes les èpoques. Així, passada la primera etapa de la Renaixença, que al País Valencià fou vacil·lant i confusa, hi hagué la necessitat d’arribar, almenys, a una unificació ortogràfica. D’aquesta manera, s’aprofitaren les Normes que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per mitjà de Pompeu Fabra, havia configurat el 1913. Només calia adaptar-les, mínimament, a les particularitats valencianes.
Ací destacarem la figura de l’oblidat professor Lluís Revest, qui proposava que cadascú donara a la seua parla el nom que més sentiments li despertara. En l’obra ‘La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu’, ja partia de la catalanitat del valencià. No obstant això, ell era partidari d’una adaptació de les Normes de l’IEC als casos valencians. Per exemple hi diu, i resumisc, que no és legítim reduir la llengua literària a un dialecte o a un grup de dialectes, en aquest cas, el barceloní o el català oriental en general. A més, quan coexisteixen formes equivalents, cap no tenia més preferència que una altra, cosa que hom tendeix a pensar i, potser, per això escriu ‘meva’ per ‘meua’ o ‘digui’, ‘tingui’ per ‘diga’, ‘tinga’.
D’altra banda, ja hi havia aleshores els contraris a les Normes, com Alcover o l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, amb noms com Antoni Griera o Francesc de Borja Moll, tots ells autoritats de pes.
Malgrat açò, el 1932, la revista Taula de Lletres Valencianes, amb Adolf Pizcueta al capdavant, fa una crida als escriptors i personalitats perquè unifiquen ortografies, i proposa a les publicacions valencianes, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de la Cultura, Cultura Valenciana, L’Estel, Acció Valenciana i La Taula, que s’encarreguen d’aquesta tasca, de fomentar-la. Hauria de ser, doncs, un esforç comú en benefici de la nostra llengua, una unitat ortogràfica per a acabar amb l’esmentada anarquia.
Per això, el 1932 s’arribarà a la fórmula unitària, que ja havia estat acceptada arreu del país mitjançant acords, sense imposicions ni autoritats. Els vehicles més representatius seran, per tant, aquestes plataformes periodístiques i editorials.
Hem de contextualitzar, però, aquest esdeveniment durant la Segona República, quan el valencianisme polític està en augment. Es proposà a la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana la redacció de les bases. Així, hi hagué dues direccions convergents: les futures Normes de Castelló, redactades per Lluís Revest, i el Vocabulari Ortogràfic, per Carles Salvador, ambdues iniciatives totalment necessàries. Finalment, van ser publicades a: El Camí, Anales del Centro de Cultura Valenciana, i al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. A més, l’Ajuntament de València edità un fullet i fomentà el servei de correcció o traducció de rètols, prospectes, programes, documents i altres etcèteres. Entre els firmants, hi ha des de ‘pancatalanistes’ com Martínez Ferrando o Gómez Nadal, fins a personalitats que ni tan sols admetien la catalanitat del valencià, com el pare Fullana, passant per altres que sí que declaraven la unitat de la llengua, com Guinot, Revest, Llorente, Mateu i Llopis, Carles Salvador, Sanchis Guarner o Josep Giner. També entitats com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat (fins que se l’apoderaren els ‘blaveros’, cap a 1977), o els centres valencianistes de la Mariola (el de Bocairent, Alcoi o Cocentaina).
Però ara tornem a Fuster:
‘Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià -el català que parlem al País Valencià- és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (…) Bo és que, ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible.’
El discurs de 1982 ja parlava de l’acorralament al ‘reducte folklòric’ de la llengua, cosa que no ha canviat des d’aleshores. I és que la història de la nostra llengua s’ha d’entendre des de la resistència: primer, la castellanització dels Trastàmara; després, l’abolició dels furs per Felip V; més tard, el colp d’estat de Primo de Rivera; la Guerra Civil i la dictadura franquista; les falses esperances de la Transició i, ara, els Manifiestos dels intel·lectuals espanyols i les recents declaracions del ministre Wert.
De veritat pensen que eliminaran la llengua? De veritat un ministre tan mediocre creu que exterminarà la voluntat de tot un poble? De veritat pensen que tant el bipartidisme com les altres ‘maniobres hostils’ acabaran amb una feina feta durant dècades, pels firmants de les Normes, pels hereus, per Estellés o per Fuster, per Raimon o per Ovidi, per Al Tall o per Obrint Pas, per Bausset o per Iborra, per tots aquells lluitadors que mai abandonaren la seua eina de comunicació pròpia? Potser, a la mal anomenada batalla de València, ens guanyaren els símbols i la ciutat –no ha sigut nostra des d’abans del conflicte bèl·lic, ni amb el PSPV(?)–, però no la llengua, que és del poble, que és de tots nosaltres, que és de tot aquell qui la vulga parlar. Hui fa 80 anys d’aquelles Normes de Castelló, i hui, per molt que ens vulguen fer creure el contrari, comptem amb molta, moltíssima gent que no vol deixar de ser hereva d’aquell acord.
Per exemple, hui tenim el gran Andreu Valor, que torna a un dels pobles que el va veure nàixer. I ni Wert, ni cap Manifiesto, ens impedirà que l’escoltem en la seua llengua, que també és la nostra i la dels germans del Principat i de les Illes Balears. No oblidem qui som i què volem ser. Perquè: ‘Personalment, crec que no tot és una qüestió de divergència d’ortografies; en realitat, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!’
Moltes gràcies!
