Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  25.11.2012  06:40

Matthew Tree, sobre l'article del Guardian: 'Estic enfurismat, mai no m'havia passat res igual'

Entrevista amb l'escriptor, que relata la manipulació del seu article al Guardian · Conversa amb Quim Monzó via Twitter · Us oferim l'article original sencer

Men?ame
 

Les xarxes socials van bullir ahir arran de l'article de Matthew Tree publicat al diari anglès Guardian i titulat 'Catalonia: 'A country can exist quite happily without a state of its own'' ('Catalunya: un país pot existir de manera prou feliç sense un estat propi') (traducció al català). Tree va avisar a migdia via Twitter que l'article havia estat manipulat i que el sentit del seu article era exactament contrari. Poc després Quim Monzó es va afegir a la conversa i va explicar que a ell li havia passat una cosa semblant, pocs dies enrere, també amb un article publicat al Guardian. 'Amb el meu han fet també el que han volgut. Paràgrafs alterats, cites modificades, títol canviat... Una vergonya', deia en una piulada. I dirigint-se a Tree, va dir: 'en el teu cas han estat més cabrons pq han alterat el sentit de l'article. Al meu, simplement l'han convertit en un lluç bullit'. Hem parlat amb Matthew Tree, que ja s'ha acomiadat del diari, i que es declara enfurismat.

— En quin moment us adoneu que l'article publicat no és el mateix que havíeu escrit?
— A les 11 del matí, tranquil·lament, he obert l'ordinador per veure com havia quedat. Encara no havia consultat cap correu ni el Twitter. I quan ho he vist m'he enfurismat, mai no m'havia passat res igual. He escrit ràpidament a l'editor que me'l va encarregar demanant-li explicacions i dient-li que mai més, que s'havia acabat, que no comptessin mai més amb mi.

— I li han respost?
— Sí, cosa estranya un dissabte a Anglaterra. M'ha dit que li sabia molt greu, que ell no havia retallat l'article perquè se n'havien ocupat els editors de la secció de viatges i que miraria d'esbrinar què havia passat dilluns. A mi ell m'havia enviat un correu divendres dient que tenien l'article i que tot estava en ordre. No em va dir res de cap canvi. I al final ha resultat que no només hi han fet canvis, sinó que han canviat completament el sentit de l'article. Encara ara no m'ho acabo de creure.

— Rectificaran?
— No ho crec, a Anglaterra és molt difícil. A més, si no tens un gran nom literari, els diaris editen i canvien paraules dels articles pel broc gros.

— Per què creieu que ha passat?
— Senzillament crec que ha anat a parar a mans d'algú, no sé qui, algun editor de la secció de Viatges potser, que està en contra de la independència de Catalunya, i l'ha modificat i retallat com li ha convingut. M'estranyaria que tot plegat hagués estat un accident, perquè el mateix titular que han triat ells és una frase fora de context que, a més, només tenia sentit si mantenien la part eliminada. Un desastre, vaja.

— Heu tingut una jornada de reflexió moguda, m'imagino...
— Sí, he rebut una allau de piulades i correus. Les primeres piulades eren de lectors habituals que s'havien quedat molt sorpresos llegint l'article i després hem tingut la conversa amb Quim Monzó i amb molt d'altres. De seguida que he pogut he publicat l'original de l'article que vaig escriure perquè la gent llegís aquesta versió i no l'altra.

— Quim Monzó també diu que li han canviat l'article que ha publicat conjuntament al Guardian i a la Vanguardia...
— I, i això també és greu, perquè encara que a ell no li han canviat el sentit global de l'article, ell és un dels grans escriptors europeus del segle XX i segons què no es pot fer. Li han canviat paràgrafs, l'ordre, hi han afegit paraules que ell mai no utilitzaria, etc. És com si no estiguessin gaire al cas, com si no sabessin de qui es tracta. Una llàstima.

Article original que Tree va enviar al Guardian (a sota, la traducció al català)

'CATALONIA: WHAT'S IN A NAME?

I first bumped into Catalonia in the late 'Seventies, when the place was only just beginning to divest itself of the cloak of invisibility Franco had wrapped it in so tightly for 38 years. Far from celebrating the discovery of a whole universe remarkably distinct from the uniform, monolingual and cliché-peppered Spain I had somehow got into my head, I brought the full force of a teenage Londoner's prejudices towards supposed minority cultures: I assumed Catalan was a dialect, that it was spoken by a handful of people, that it had no literature, and so forth. My Catalan friends quickly disabused me of these preconceptions over our first several meals, during which I initially had trouble getting down the raw salt fish salad called esqueixada, a typical starter, to say nothing of the main courses, often a weird local combination of insect-like crayfish and once-cute rabbit; though the anaesthetisingly heavy table wines of western Catalonia did help me to get used to the initially unnerving way that Catalans of both sexes touched each other (and me) the whole time as an extension of their conversation, which conversation was carried out on an equally unnerving basis of constant interruption. Anyhow, it was thanks to the conclusions I arrived at after getting through all this table talk, that I eventually began to speak (and write) their language; to marvel at its ubiquity (it is spoken by 9 and a half million people in a territory that goes quite a way beyond the frontiers of the Principality itself); to read its literature (which stretches from the great late medieval classics through to the 20th century boom in every genre conceivable, still expanding in the work of contemporary novelists such as Jordi Puntí and Najat El Hachmi). However, coming as I did from the land of the NF and the BNP, I could not throw off the negative nuances I sensed in the word 'nationalist', used by some, though not all, of my Catalan friends to describe their non-unionist opinions. It would take years more of conversation and observation to learn that Catalonia has a different social structure from the rest of Spain (Catalan civil law having historically favoured family smallholdings and a mercantile mentality); that – unlike Spain - it has barely any ethnic concept of identity, its population being an amalgam of international passers-through (the language, knowledge of which can be active or merely passive, being the only true Catalan passport). On top of which, Catalonia has its own cuisine, its own artistic tradition (it is no coincidence that surrealism – Dalí and Miró, and their mentors the philosopher Pujols and the poet Foix - found its first home in the chaotic Barcelona of the early 20th century); its own architectural styles (from Catalan Gothic through to Gaudí), its own history and even its own regions (divided as it is into 41 idiosyncrasy-proud cantons). In short, I realised that it lacked none of the attributes of any fully-fledged country. A country, of course, can exist quite happily without a state of its own. This is not now the case of Catalonia, unhappy as it mainly is with the state it was obliged to join three centuries ago. Hence the current push for independence, after which – if the Catalans vote for political parties that favour it, as they seem due to do on November 25th – articles like this defensively informative one will become thoroughly redundant.
'

TRADUCCIÓ AL CATALÀ 

Vaig venir a parar a Catalunya per primera vegada a finals dels anys setanta, quan el lloc estava tot just començant a desprendre’s de l’embolcall d'invisibilitat que Franco li havia col·locat estretament durant 38 anys. Lluny de celebrar el descobriment d'un univers remarcablement diferent del que deia el clixé de l’Espanya  uniforme i monolingüe que d’alguna manera duia dins el cap, vaig  portar tota la força dels prejudicis d’un londinenc adolescent cap a les cultures suposadament minoritàries: vaig assumir que el català era un dialecte que només parlaven un grapat de persones, que no tenia la literatura, etc. Els meus amics catalans ràpidament em van treure del cap aquestes idees preconcebudes mentre compartíem els primers àpats durant els quals inicialment vaig tenir problemes per engolir l’amanida de bacallà cru anomenada esqueixada, un primer plat típic, per no parlar dels plats principals, sovint una combinació estranya local d'insectes com els crancs i aquell conill que havia estat un conillat tan bonic; tot i que els forts vins de taula anestesiants de l'oest de Catalunya em van ajudar a acostumar-me a la forma inicialment desconcertant amb la que els catalans dels dos sexes es tocaven entre ells (i a mi) durant tota la conversa, conversa que s’esdevenia sobre una base igualment desconcertant d’interrupció constant. De tota manera, va ser gràcies a les conclusions a què vaig arribar després de totes aquestes xerrades de taula, que al capdavall vaig començar a parlar (i a escriure) la seva llengua, a admirar la seva ubiqüitat (és parlat per 9 milions i mig de persones en un territori que va bastant més enllà de les fronteres del propi Principat), a llegir la seva literatura (que s'estén des dels grans clàssics de la baixa edat mitjana fins a l’esclat al segle XX en tots els gèneres imaginables, encara en expansió en l'obra dels novel·listes contemporanis com Jordi Puntí i Najat El Hachmi). No obstant això, venint com jo venia de la terra del National Front i el British National Party, no podia desfer-me de les ressonàncies negatives que percebia a la paraula "nacionalista", usada per alguns, encara que no tots, els meus amics catalans per descriure les seves opinions no unionistes. Vaig necessitar  un quants anys més de conversa i observació per aprendre que Catalunya té una estructura social diferent de la resta d'Espanya (el dret civil català que afavoreix les petites explotacions familiars i una mentalitat mercantil), que  –a diferència d'Espanya– no té gairebé cap concepte ètnic de la identitat, que la seva població és una amalgama de transeünts internacionals (la llengua, el coneixement de la qual pot ser actiu o passiu, és l’únic passaport català veritable). A sobre d'això, Catalunya té la seva pròpia cuina, la seva tradició artística (no és casualitat que el surrealisme - Dalí i Miró, i els seus mentors, el filòsof Pujols i el poeta Foix - trobés la seva llar per primera vegada a la Barcelona de principis del caòtic segle XX), els seus propis estils arquitectònics (gòtic català a través de Gaudí), la seva història i fins i tot les seves pròpies regions (41 idiosincràtiques i orgulloses comarques). En poques paraules, em vaig adonar que li faltava cap dels atributs de qualsevol país de ple dret. Un país, per descomptat, pot existir feliçment sense un estat propi. Això no és ara el cas de Catalunya, infeliç amb l'estat amb qui es va veure obligada a unir-se fa tres segles. Per això l’impuls actual per a la independència, després de la qual –si els catalans voten els partits polítics que l'afavoreixen, tal com sembla que faran el 25 de novembre– articles com aquest, d’informació  en defensa d’una nació, seran completament redundants.

Men?ame