Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  24.11.2012  16:08

Conversa entre Matthew Tree i Quim Monzó per l'article sobre Catalunya que el Guardian ha retallat

L'escriptor anglès avisa que el Guardian li ha eliminat l'últim paràgraf, canviant del tot el sentit de l'article · Us oferim l'original sencer

Men?ame
 

A alguns us haurà sorprès veure aquest matí l'article que l'escriptor Matthew Tree ha publicat al diari anglès Guardian titulat 'Catalonia: 'A country can exist quite happily without a state of its own'' ('Catalunya: un país pot existir de manera prou feliç sense un estat propi') (traducció al català). L'escriptor anglès, però, ha demanat aquesta tarda via Twitter que ningú es prengués seriosament l'article, perquè havia estat retallat i tergiversat, cosa que ha generat un intens debat entre piuladors. La conversa més interessant l'han mantinguda Tree i Monzó, car Monzó també ha dit que el seu article publicat al Guardian ahir amb col·laboració amb La Vanguardia també havia estat retocat. 'Amb el meu han fet també el que han volgut. Paràgrafs alterats, cites modificades, títol canviat... Una vergonya', ha dit en una piulada.

Això sí, Monzó ha aclarit que els retocs fets al seu article no han afectat el sentit global. En aquesta piulada, dirigint-se a Tree, diu: 'en el teu cas han estat més cabrons pq han alterat el sentit de l'article. Al meu, simplement l'han convertit en un lluç bullit'.

Una altra piulada de Monzó: 'En el meu cas, la manipulació no és ideològica, de sentit, sinó literària, d'estil. '

Matthew Tree ha explicat que a banda de petits retocs en el text, el més greu és que el diari ha eliminat l'últim paràgraf i n'ha canviat el títol (vegeu la conversa a Twitter). Tot plegat acaba fent que l'article del Guardian digui el contrari del que deia l'original. Tree ha dit també que ha parlat amb l'editor, que aquest li ha assegurat que no havia estat ell qui havia retallat l'article i que li ha promès que dilluns esbrinaria què ha passat, però que no preveuen rectificar. Heus ací l'article original, que Matthew Tree ha publicat al seu mur del Facebook. A sota us oferim també la traducció al català.

'CATALONIA: WHAT'S IN A NAME?

I first bumped into Catalonia in the late 'Seventies, when the place was only just beginning to divest itself of the cloak of invisibility Franco had wrapped it in so tightly for 38 years. Far from celebrating the discovery of a whole universe remarkably distinct from the uniform, monolingual and cliché-peppered Spain I had somehow got into my head, I brought the full force of a teenage Londoner's prejudices towards supposed minority cultures: I assumed Catalan was a dialect, that it was spoken by a handful of people, that it had no literature, and so forth. My Catalan friends quickly disabused me of these preconceptions over our first several meals, during which I initially had trouble getting down the raw salt fish salad called esqueixada, a typical starter, to say nothing of the main courses, often a weird local combination of insect-like crayfish and once-cute rabbit; though the anaesthetisingly heavy table wines of western Catalonia did help me to get used to the initially unnerving way that Catalans of both sexes touched each other (and me) the whole time as an extension of their conversation, which conversation was carried out on an equally unnerving basis of constant interruption. Anyhow, it was thanks to the conclusions I arrived at after getting through all this table talk, that I eventually began to speak (and write) their language; to marvel at its ubiquity (it is spoken by 9 and a half million people in a territory that goes quite a way beyond the frontiers of the Principality itself); to read its literature (which stretches from the great late medieval classics through to the 20th century boom in every genre conceivable, still expanding in the work of contemporary novelists such as Jordi Puntí and Najat El Hachmi). However, coming as I did from the land of the NF and the BNP, I could not throw off the negative nuances I sensed in the word 'nationalist', used by some, though not all, of my Catalan friends to describe their non-unionist opinions. It would take years more of conversation and observation to learn that Catalonia has a different social structure from the rest of Spain (Catalan civil law having historically favoured family smallholdings and a mercantile mentality); that – unlike Spain - it has barely any ethnic concept of identity, its population being an amalgam of international passers-through (the language, knowledge of which can be active or merely passive, being the only true Catalan passport). On top of which, Catalonia has its own cuisine, its own artistic tradition (it is no coincidence that surrealism – Dalí and Miró, and their mentors the philosopher Pujols and the poet Foix - found its first home in the chaotic Barcelona of the early 20th century); its own architectural styles (from Catalan Gothic through to Gaudí), its own history and even its own regions (divided as it is into 41 idiosyncrasy-proud cantons). In short, I realised that it lacked none of the attributes of any fully-fledged country. A country, of course, can exist quite happily without a state of its own. This is not now the case of Catalonia, unhappy as it mainly is with the state it was obliged to join three centuries ago. Hence the current push for independence, after which – if the Catalans vote for political parties that favour it, as they seem due to do on November 25th – articles like this defensively informative one will become thoroughly redundant.
'

TRADUCCIÓ AL CATALÀ 

Vaig venir a parar a Catalunya per primera vegada a finals dels anys setanta, quan el lloc estava tot just començant a desprendre’s de l’embolcall d'invisibilitat que Franco li havia col·locat estretament durant 38 anys. Lluny de celebrar el descobriment d'un univers remarcablement diferent del que deia el clixé de l’Espanya  uniforme i monolingüe que d’alguna manera duia dins el cap, vaig  portar tota la força dels prejudicis d’un londinenc adolescent cap a les cultures suposadament minoritàries: vaig assumir que el català era un dialecte que només parlaven un grapat de persones, que no tenia la literatura, etc. Els meus amics catalans ràpidament em van treure del cap aquestes idees preconcebudes mentre compartíem els primers àpats durant els quals inicialment vaig tenir problemes per engolir l’amanida de bacallà cru anomenada esqueixada, un primer plat típic, per no parlar dels plats principals, sovint una combinació estranya local d'insectes com els crancs i aquell conill que havia estat un conillat tan bonic; tot i que els forts vins de taula anestesiants de l'oest de Catalunya em van ajudar a acostumar-me a la forma inicialment desconcertant amb la que els catalans dels dos sexes es tocaven entre ells (i a mi) durant tota la conversa, conversa que s’esdevenia sobre una base igualment desconcertant d’interrupció constant. De tota manera, va ser gràcies a les conclusions a què vaig arribar després de totes aquestes xerrades de taula, que al capdavall vaig començar a parlar (i a escriure) la seva llengua, a admirar la seva ubiqüitat (és parlat per 9 milions i mig de persones en un territori que va bastant més enllà de les fronteres del propi Principat), a llegir la seva literatura (que s'estén des dels grans clàssics de la baixa edat mitjana fins a l’esclat al segle XX en tots els gèneres imaginables, encara en expansió en l'obra dels novel·listes contemporanis com Jordi Puntí i Najat El Hachmi). No obstant això, venint com jo venia de la terra del National Front i el British National Party, no podia desfer-me de les ressonàncies negatives que percebia a la paraula "nacionalista", usada per alguns, encara que no tots, els meus amics catalans per descriure les seves opinions no unionistes. Vaig necessitar  un quants anys més de conversa i observació per aprendre que Catalunya té una estructura social diferent de la resta d'Espanya (el dret civil català que afavoreix les petites explotacions familiars i una mentalitat mercantil), que  –a diferència d'Espanya– no té gairebé cap concepte ètnic de la identitat, que la seva població és una amalgama de transeünts internacionals (la llengua, el coneixement de la qual pot ser actiu o passiu, és l’únic passaport català veritable). A sobre d'això, Catalunya té la seva pròpia cuina, la seva tradició artística (no és casualitat que el surrealisme - Dalí i Miró, i els seus mentors, el filòsof Pujols i el poeta Foix - trobés la seva llar per primera vegada a la Barcelona de principis del caòtic segle XX), els seus propis estils arquitectònics (gòtic català a través de Gaudí), la seva història i fins i tot les seves pròpies regions (41 idiosincràtiques i orgulloses comarques). En poques paraules, em vaig adonar que li faltava cap dels atributs de qualsevol país de ple dret. Un país, per descomptat, pot existir feliçment sense un estat propi. Això no és ara el cas de Catalunya, infeliç amb l'estat amb qui es va veure obligada a unir-se fa tres segles. Per això l’impuls actual per a la independència, després de la qual –si els catalans voten els partits polítics que l'afavoreixen, tal com sembla que faran el 25 de novembre– articles com aquest, d’informació  en defensa d’una nació, seran completament redundants.

Men?ame