Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  21.11.2012  06:00

Albert Pont: 'Espanya porta la mala fe a l'ADN'

Entrevista amb l'autor del llibre 'Delenda est Hispania', èxit de vendes presentat ahir a l'Espai VilaWeb

Men?ame
 

En poc temps se n'han fet cinc edicions i ja se'n prepara la sisena. 'Delenda est Hispania', del politòleg i especialista en dret internacional, Albert Pont, vice-president del Cercle Català de Negocis, és un dels fenòmens editorials d'enguany. Parla de les relacions històriques entre catalans i castellans, de la idiosincràsia de cada poble i d'allò que ens fa diferents i que, ara més que mai, xoquem. En parlem amb l'autor, que ahir va presentar el llibre a l'Espai VilaWeb. Diu que l'èxit del llibre no ha alterat gens la seva vida. Escriure'l, en canvi, sí.

Al llibre dieu que ens volen esborrar del mapa...
—Sí, però això no és perquè ho digui el llibre. Això ve de tres-cents anys d'història en què s'evidencia aquesta animadversió d'Espanya envers Catalunya i aquesta manca de coordinació i d'encaix entre la idiosincràsia espanyola i la catalana. No ens ha de venir gens de nou.

Dieu que des de sempre hem estat diferents en quasi tot...
—Sí, quan parlem de diferències entre pobles hem de parlar d'idiosincràsia. Sovint, quan parlem de la identitat catalana, fem referència a la llengua. Però no és tan sols això, ni de bon tros, que ens defineix.

Què més tenim, de diferent?
—Doncs, home, aquí hi predomina el pactisme, l'economia mercantilista, burgesa i botiguera. A la resta de l'estat espanyol, hi predomina la cultura pròpia dels imperis o la d'aquells països que en algun moment de la història han estat imperis. Això és així. I a l'hora de determinar com serà el procés de secessió de Catalunya haurem de tenir en compte aquestes qüestions. Nosaltres, la llibertat, la portem a les venes, però a Espanya la qüestió bel·licista, o la mala fe, també la porta a l'ADN. I ja ho veiem en aquesta campanya electoral. I també veiem que la tensió anirà pujant.

També dieu al llibre que patim d'una certa anestèsia o de síndrome d'Estocolm en aquesta situació...
—En el decurs del llibre explico que els catalans hem estat, igual que els altres pobles de la península ibèrica, objecte de persecucions indentitàries. I això actualment és un crim internacional, reconegut pel dret internacional com un crim contra la humanitat. I d'exemples n'hi ha molts!

— Per exemple?
—Per exemple fa mig any l'esportista Àlex Fàbregas va fer pública la seva catalanitat i per causa d'això va rebre amenaces. Fins i tot amenaces d'expulsió del Reial Club de Polo de Barcelona. Si, en lloc de ser català, hagués estat de raça negra, ningú no dubtaria que una amenaça d'expulsió d'una determinada institució pel fet de ser com és seria considerada un cas de segregació per motius racials. Hem de saber que el fet de ser català no implica cap canvi en el supòsit jurídic. És el mateix cas.

I no ho denunciem prou, voleu dir...
—Sí, i d'exemples de segregació per motius identitaris n'hi ha en totes les nostres relacions amb l'estat espanyol: des d'un punt de vista econòmic, cultural, de cinema, d'esports... I també des d'un punt de vista polític. Denuncio, per exemple, la manca de representació de catalans als centres de poder de Madrid, tant econòmics com polítics. En som directament exclosos.

I què hem de fer, sobretot ara, amb unes eleccions a la vista?
—Tirar endavant. No hi ha marxa endarrere, ni n'hi pot haver. Qualsevol titubeig en la nostra conducta pot implicar tornar enrere, no a la situació d'origen, sinó moltes dècades enrere. Per tant, hem de ser valents i hem de fer costat a les nostres institucions, les governi qui les governi, especialment en cas de perill o amenaça per l'estat espanyol.

Us ha sorprès l'èxit del llibre?
—Francament, a mi no m'ha alterat gaire la vida. Allò que m'ha canviat és el fet d'haver escrit el llibre, amb independència de si s'ha posat a la venda o no, o de si ha estat un èxit o no. El que m'ha canviat ha estat el fet de posar negre sobre blanc certes qüestions del meu propi desenvolupament personal. Jo no sempre he tingut la mateixa ideologia ni sempre he tingut la mateixa opinió sobre la relació entre Catalunya i Espanya. És interessant de veure com una persona adulta i amb una certa formació arriba a la conclusió a què he arribat.

Quina conclusió?
—Que hem d'anar-nos-en com més aviat millor.

Men?ame