Antoni Miró a l’IVAM, una cita amb disset anys de retard

  • La retrospectiva aplega treballs de Miró des dels anys setanta fins avui · Entrevistem Antoni Miró

VilaWeb
Montserrat Serra
13.11.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’obra d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) s’exposa a Cuba,, Lituània, Rússia i Ucraïna aquests dies. També se sol exposar en indrets diversos del País Valencià, però els treballs d’aquest artista reconegut internacionalment no s’havien mostrat encara a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Amb disset anys de retard el museu desplega el seu poderós pinzell, una arma de compromís i de denúncia. L’hem entrevistat coincidint amb la inauguració de la retrospectiva titulada amb el seu nom, ‘Antoni Miró’.

Com és que aquesta retrospectiva de l’IVAM arriba amb disset anys de retard?
—L’any 1995 havia d’exposar els meus treballs al Centre del Carme, que era un espai vinculat a l’IVAM, però més petit. Em digueren que, si m’esperava dos anys, podria fer l’exposició a les sales de l’IVAM. Em semblà bé esperar i exposar el 1997. Però el mateix any 1995 canvià el govern i també el director de l’IVAM i, poc després, no tan solament tornà a canviar el director, sinó que també canviaren els criteris i es tancaren les portes de l’IVAM als artistes valencians. I el projecte de la retrospectiva s’ha anat ajornat fins hui.

En vist de com han anat les coses, crèieu que podríeu arribar a aterrar a l’IVAM?
—Sempre havia pensat que sí, però no sabia quan.

L’escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana i bona amiga vostra, diu que ser d’esquerres i independentista us ha convertit en un marginat, perquè el discurs oficial no és aquest.
—Si una cosa he tingut sempre ben clara és que he de manifestar-me com sóc i com crec que són les coses. I això res no ho farà canviar. Per damunt de tot, vull comunicar i compartir les coses tal com les penso i com les entenc.

Què hauríeu exposat l’any 1997 i què exposareu ara?
—El 1997 hauria exposat d’una manera més important les sèries antigues, com ara ‘Amèrica negra’ i ‘El dòlar’ dels anys sentanta, ‘Pinteu pintura’ dels vuitanta, i ‘Vivace’ dels noranta. En canvi, ara, aquestes sèries no tindran tanta presència en el conjunt de la retrospectiva. Perquè la meitat de les cent seixanta peces que s’exposen són d’obra més recent, en especial de la sèrie ‘Sense títol’, la més llarga que haja fet fins ara, començada l’any 1991. En especial quadres sobre els pobres que capten en les grans ciutats capitalistes o la crítica dels museus, institucions més al servici de l’espectacle que no de la cultura. Hui els museus són espais que pareixen Disneyland o Terra mítica, i es dediquen ben poc a formar la gent. També s’exposen trenta retrats de personatges que han influït d’una manera important la meua vida: Espriu, Papasseit, Allende, Marx, Martí i Pol, Fuster, Estellés, fins i tot Isabel-Clara Simó.

I l’Ovidi Montllor?
—Sí, l’Ovidi, en Raimon, en Léo Ferré i Maria del Mar Bonet, són els cantants que hi apareixen.

En aquestes cinc dècades la vostra pintura ha anat canviant quant a tècnica, però no la denúncia de l’abús, de la corrupció, de les males pràctiques polítiques, ací i fora.
—Jo no sé res fins que no ho pinte. I he pintat guerres i conflictes i injustícies del món perpetrades sobretot pels països imperialistes com els Estats Units. La injustícia, la misèria, l’he pintada contínuament. És que s’encaboten a fer-ho tot tan malament…

Com veieu aquesta crisi?
—Açò que tenim ara no és una crisi, és una estafa. Les oligarquies han decidit que la gent viu massa bé i creuen que això no pot ser i que ho han de passar pitjor, perquè ells puguen tenir una fortuna major més gran encara, que no sé perquè la volen perquè no serveix de res. Però ho tenen tot molt estudiat. És una gran estafa. I, alhora, una bogeria, perquè la situació no té ni cap ni peus.

I el País Valencià, com el veieu? En aquests disset anys el PP n’ha fet de tots colors…
—El món de la política és un món incomprensible per a la gent normal, perquè els polítics, per damunt de tot, hi posen els interessos, l’egoisme d’uns quants a costa de què siga. Però som en un moment esperançador.

També en la pràctica política sorgeixen noves veus, joves, que planten cara a la corrupció, com la generació de la Mònica Oltra.
—Sí, explica les coses d’una manera fàcil i simple; trobe que ho fa molt bé.  Però encara n’hi ha massa pocs de bons i massa dels altres.

Heu pintat la ‘Primavera valenciana’?
—Els darrers quadres que he pintat són de la ‘Primavera valenciana’: la policia pegant els estudiants i tot això. Els joves ens han demostrat que no són uns ‘passotes’, han respost molt bé, han pres el carrer amb reivindicacions molt saludables. Ara, la decepció és que després de tot el que sabem, tornen a guanyar les eleccions els mateixos.

En mostrareu cap, d’aquests quadres de la ‘Primavera valenciana’, a l’IVAM?
—Sí, l’últim que he fet que es diu ‘Governo ladro’, en què mostre una manifestació amb una pancarta que diu ‘Cultura’. També n’hi ha un altre de la manifestació de València, amb els policies pegant una xica.

Dèieu abans que l’obra recent tindrà més importància en aquesta retrospectiva. Per alguna raó?
—Diu Fernando Castro, el comissari de l’exposició, que l’obra que faig encara està en evolució.

Això deu ser estimulant.
—Sí, sóc un pintor que encara treballe en plena vitalitat. 

Això em fa pensar en el cantant Raimon, amic vostre també, que ara celebra els cinquanta anys de trajectòria, amb una gran vitalitat.
—Sí, a Raimon, també li passa que canta i musica cada volta millor. Actualment és una bèstia. Ara, en el meu cas, passa que l’ofici de pintor és un ofici de vell. La pràctica totalitat de pintors de la història han començat a pintar bé a partir dels quaranta anys.

La crisi, o estafa que dieu, com afecta un artista com vós?
—Mira, si solament treballara a l’estat espanyol l’estafa m’afectaria més directament. Però ara tinc exposicions a Cuba, Ucraïna, Lituània, Rússia… i l’estafa no influeix tant aquests països. A l’estat espanyol la cultura és molesta, sempre hi posen traves, ho fan a posta.

I el procés d’independència de Catalunya, com el veieu?
—És un procés difícil i complicat. Jo vull que recorden que Camps va posar una clàusula en què deia que tot allò que aconseguira Catalunya, el País Valencià també ho volia. Que ho recorden, això. Jo vull que el País Valencià forme part d’aquest procés també. Si no, estem perduts. Però en tot això Catalunya hi té una part de responsabilitat, perquè fa molt poc cas dels valencians i dels balears conscients. La gent d’esquerres sempre ha estat nacionalista al País Valencià.

Mentrestant, prosseguim la lluita, intentant que el món siga un poc millor, perquè puguem ser allò que vulguem ser.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any