Diluvi de creativitat

  • Qui escriu els va trobar un dia per casualitat tocant i cantant damunt d’un escenari

VilaWeb
German Llorca
11.11.2012 - 22:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sempre he cregut que per a la música hi ha dos punts de vista elementals: o agrada, o no agrada. A partir d’ací, és cert també, hi pot haver mil matisos i tots estan en el sentit de què delimita un punt de vista de l’altre. Imagineu la música d’Ovidi Montllor a ritme folk? Jo tampoc no ho haguera imaginat.



Però això és justament el que fan els integrants del Diluvi. O el que és el mateix, un grup de gent jove que ha començat a rodar en el món de la música reinterpretant les cançons de l’artista alcoià. I no és que siguen nous en açò de la música. El que és nou és la proposta que fan. La majoria d’ells són de Castalla: David Payà (violí), Miquel de Castalla (guitarra), Julio Hernández (el tècnic del so), Jordi Bernabeu (percussió) i Andreu Rico (percussió). Després, s’hi sumen Andreu l’Arreu (baix i veus) d’Alcoi i Flora Sempere, que és d’Onil i posa la veu (i la música de bandúrria). Ara a l’estiu, i per aquella qüestió de la multipresència, els està acompanyant també Dani García (percussió).



I, després, hi ha la sorpresa. Qui escriu els va trobar un dia per casualitat tocant i cantant damunt d’un escenari. La sensació, compartida amb les persones amb qui em trobava, era de: ‘i esta gent d’on ha eixit?’ Continue pensat que és una forma molt clara de descriure el que fan. Potser, d’entrada, als amants de la música d’Ovidi Montllor els costarà pair la idea de les versions. Però se sorprendrien. Potser també, d’eixida, a les persones que no els agrada o no entenen la música de l’alcoià els enlluernarà la pàtina que adquireixen les seues cançons. I això no m’ho invente jo: ‘Creiem que fem arribar Ovidi Montllor a molta gent que no el coneixia d’abans’.



No és una exageració. De fet, de nou parlant amb ells, em confessen que tot aquest muntatge ha eixit un poc així, de la sorpresa: ‘El Nou d’Octubre de l’any passat vam improvisar un concert al Casal Tio Cuc d’Alacant que va tindre molt bona acollida. A partir d’ací hem tingut ocasió de tocar en altres llocs i sempre amb un resultat semblant’. I és per això que, de moment, ja s’han deixat sentir a llocs com Castalla, Banyeres de Mariola, Benigembla, Agullent, la Xara, Alacant, Monòver i Turballos, i encara tenen previstos més bolos a Alcosser, Berga i Onil.



No obstant això, fer bona música no és fruit de la casualitat. Com suggeria adés (i ara dic), ja tenien contacte amb aquest món: ‘Tots venim de la música tradicional, de la música popular. Ens agrada Al Tall i li devem molt a Toti Soler i la música d’autor en general i per això bevem i usem les arrels del folk, o els ritmes del jazz’. A més, participen en altres projectes musicals, actuals i passats: Pellikana, Tropoll, Ansiedad, etc. Sobre açò pensen que ‘En el context actual hi ha un boom de propostes i de creativitat però, al remat, la música està massa monopolitzada per quatre. Som conscients que el que fem no té per què agradar a tothom, però la música no pot casar-se amb ningú. Seria hipòcrita i incoherent’.



Dit així és tota una declaració d’intencions que ho diu tot: ‘Tenim moltes ganes i ens ho passem molt bé. Això és el que ens impulsa. I no ens hem plantejat de moment deixar-ho’. I no deixarà de rodar a mesura que vagen tocant i apareixent nous concerts que, sense cap dubte, els ajudarà a decidir-se si volen continuar. Encara no tenen res gravat, és a dir, no tenen en ment fer un disc, amb totes les complicacions que això comporta. De nou, una declaració d’intencions: ‘Perquè senzillament no ho hem pensat, però tampoc no tenim idea que açò s’acabe’. Probablement, aquest plantejament d’espontaneïtat siga el que els dóna el do i el toc.



Jo des d’ací vos convide a descobrir-los, de moment, a través del que tenen penjat de la Internet (facebook, blogger i bandcamp); perquè també sabreu on trobar-los al pròxim concert. Per cert, que això de dir-se El Diluvi no és casual. El nom és un homenatge a una de les cançons d’Ovidi, però també és un poc una metàfora del projecte: ‘Pensem que és com anar deixant-ho anar; és a dir, el que ve a ser un diluvi: mai se sap quan comença ni quan acaba, encara que tinga un principi i un final. Va fluint, i deixant marca allà per on passa el camí de l’aigua’. Pura filosofia.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any