Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  03.11.2012  06:00

Autor/s: M.S.

El Paral·lel i el naixement de la cultura de masses

L'exposició 'El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat' es podrà veure al CCCB fins el 24 de febrer

Men?ame
 

'D'aquesta Barcelona, no en sabíem res.' Aquesta és la idea central de la nova exposició del CCCB, 'El Paral·lel 1894-1939', sobre les primeres quatre dècades de la història del Paral·lel de Barcelona, territori de la cultura popular (vídeo), del naixement de la cultura de masses, de l'espectacle, de la modernitat de l'urbs, que l'equipara a les altres grans urbs europees de l'època. Els comissaris, el director teatral Xavier Albertí i el crític teatral i periodista Eduard Molner (vídeo), destaquen que un fenomen tan singular hagi desaparegut de l'imaginari col·lectiu dels barcelonins. L'exposició prova de recuperar aquest patrimoni.

El Paral·lel de la Barcelona d'abans de la guerra del 1936-39 és el de les gitanes de Nonell, el dels teatres que pinta Opisso, és la ciutat dels bordells i la del cuplet, la de Raquel Meller, i la que escenifica l'execució de Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica. És la que pinta Ismael Smith, Ricard Urgell i Francisco Domingo, és la de l'escriptor Juli Vallmitjana, és la dels teatrins d'Oleguer Junyent i Josep Castells, és la de Josep Santpere, Elena Jardí i el cantante Emili Vendrell.

Assegura Xavier Albertí que 'no és una exposició sobre arts escèniques sinó que és una exposició sobre la ciutat.' I rebla Eduard Molner: 'És un mirall de la ciutat en un període de transformació urbanístic, territorial, econòmic i social.' L'exposició parla del naixement de la cultura de masses: en pocs anys la ciutat multiplica per tres la seva demografia i les classes populars comencen a accedir a un espai d'oci que fins ara no coneixien.

Per dimensionar la importància del Paral·lel d'aquell moment, els comissaris expliquen que el Paral·lel es podria comparar amb el Montmartre de París o el Broadway de Nova York. Més i tot: el Paral·lel va acollir una oferta cultural genuïna i única a Europa, per la seva magnitud i singularitat: tenia l'oferta de cadira escènica més gran d'occident al llarg del quilòmetre de carrer. Però en el cànon de la burgesa no hi cabia aquest patrimoni, i després de la guerra, la dictadura militar de Franco impossibilita que es consideri de primer nivell.

Ara, després de quatre anys d'estudi i documentació, Albertí i Molner són taxatius quan diuen: 'és impensable entendre el teatre contemporani sense saber d'on ve i una part molt important ve del Paral·lel.'