26.10.2012 - 06:00
‘Joan Fuster va ser un dels primers a adonar-se que la cançó podia ser una eina d’expressió artística a l’abast del poble, al servei de la col·lectivitat’, diu a VilaWeb el periodista Xevi Planas. Especialista en la Nova Cançó, ahir va presentar al Casal independentista el Forn de Girona el llibre ‘Joan Fuster i la música‘ (Publicacions Universitat de València).
El llibre recull les conferències que Josep Iborra, J. B. Llinares, Vicent Torrent, Rafa Xambó i Planas mateix van fer l’any passat en la VIII Jornada Joan Fuster de la UV; també inclou una tria d’articles de Fuster sobre la música i la cançó. Aquelles conferències incidien en la relació de Fuster amb la música des d’aspectes diferents, com a manifestació cultural i artística i també com a instrument de lluita política. I ací és on lliga amb la Nova Cançó.
Conta Xevi Planas que el terme ‘Nova Cançó’ es féu servir per primera volta el 19 de desembre de 1961. Aquells anys van succeir-se tot de fets notables, com el naixement d’Edicions 62 i la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’, l’aparició d’entitats com Òmnium Cultural, de revistes com Cavall Fort, i el naixement d’un moviment musical que s’havia de dir la Nova Cançó.
Principal ideòleg i impulsor
‘Fuster de seguida es va convertir en un dels principals ideòlegs i impulsors, fins al punt que al començament de tot, si la Nova Cançó a Barcelona pivotava al voltant de Josep Maria Espinàs, a València es movia entorn de Joan Fuster’, diu Planas. Fuster, continua, va ser un dels primers que es va adonar que ‘la Nova Cançó oferia unes possibilitats immenses en aquell context de resistència política, perquè podia esdevenir una eina de masses, una eina de difusió ideològica antifranquista apta per a arribar a capes molt àmplies de la societat i desvetllar una consciència identitària; una eina al servei de la col·lectivitat i d’una lluita en defensa de la llengua i de la cultura catalanes’.
Raimon i els Setze Jutges
L’any 61, mentre a Barcelona neix la discogràfica Edigsa per a publicar discos en català, al País Valencià, sense constància del naixement de cap nou moviment, també malden per tirar endavant la cançó en català. I el 21 d’octubre de 1962, ara fa cinquanta anys, hi ha la ‘feliç coincidència’, que diu Planas: els Setze Jutges, grup pioner de la Nova Cançó a Barcelona, i Raimon coincideixen en un concert a Castelló de la Plana.
Aleshores Raimon tot just si té unes poquetes cançons de repertori, ‘però ja ha esclatat amb força perquè qui l’havia escoltat en alguna de les poques actuacions havia captat la força insòlita que tenia’. A partir d’aquell concert, els Setze Jutges conviden Raimon a actuar a Barcelona (al desembre farà cinquanta anys del seu primer recital a la ciutat) i el moviment agafa volada.
Principal avalador de Raimon
Què hi té a veure Joan Fuster? ‘Ell és el primer que dóna un cos teòric a la Nova Cançó publicant una biografia de Raimon, que amb prou feines tenia vint-i-cinc anys i no en feia ni dos que cantava.’ D’aquesta manera va fixar per escrit tot el que havia reivindicat i que es condensava en la figura de Raimon, ‘un clàssic en vida’: ‘Les seves cançons havien esdevingut referencials per a la col·lectivitat, utilitzades en la lluita antifranquista, i representaven un xoc sorprenent en el context de la cançó que es feia en aquell moment tant aquí com, en general, a tot Europa.’
Fuster i Raimon van tenir un vincle estret tota la vida. Eren amics i Fuster, que era més gran, n’era el principal avalador. Diu Planas que l’escriptor Josep Pla havia arribat a pensar-se fins i tot si els textos de les cançons de Raimon no eren escrits per Fuster. Si la relació amb Raimon va ser sempre especial, també ho va ser el contacte amb la Nova Cançó en general, ‘essent-ne un dels principals publicistes, difonent-ne l’interès a través d’articles, escrivint textos per a les carpetes dels discos, teoritzant sobre la importància de la cançó en una societat com la catalana i, sobretot, ajudant especialment els cantants que van sorgir al País Valencià, des de Maria del Carme Girau fins Al Tall’.
Una cançó al servei de la col·lectivitat
Fuster va escriure molt sobre la Nova Cançó. Alguns d’aquests textos són ara recollits en el llibre ‘Joan Fuster i la música’. Per Planas, ‘són els textos més lúcids que s’hagin escrit mai sobre aquesta qüestió’, i comenta: ‘Fuster tenia una visió de la cançó estrictament popular. Que un home al matí, mentre s’afaités, pogués cantar-ne. En un determinat moment arriba a criticar certs cantants que considerava massa elitistes. Deia que no era això que necessitàvem, sinó una cançó a l’abast del poble, al servei de la col·lectivitat.’
