Marina Geli: ‘No vull un PSC que es conegui pel no a la independència’

Per Marina Geli, la societat catalana s’ha mogut més de pressa que no el PSC, i n’hi ha molts dins el partit que ja són independentistes i que s’hi han de poder sentir còmodes. Per això demana que el PSC s’obri més i que admeti matisos en el discurs federalista. No vol que sigui un partit del no a l’independentisme, diu en aquesta entrevista de VilaWeb. De tot això dependrà que la setmana entrant decideixi si va a les llistes dels socialistes per a les eleccions del 25 de novembre.

—Què hauria de fer el PSC per Catalunya, en aquesta nova etapa?
—És cert que Catalunya vol ser un estat, sempre ho ha volgut al llarg de la història, i hi ha hagut moments que l’ha hagut de compartir. I ara és cert que les sobiranies compartides ho són amb Europa. En aquesta posició ha d’anar el PSC. En aquests anys vinents, amb la suma del que diu el PSC i del que digui CiU, podríem trobar el camí totalment majoritari, insistint que el dret de decidir és prioritari. Cal veure com capgirem la situació del país tan dura, amb 640.000 desocupats. I per això no podem esperar a tenir un estat. No podem pensar que tot ho hem de fiar en aquest futur.

—Parleu d’una confluència de CiU i del PSC. Però les posicions semblen ara molt allunyades.
—No. Jo crec que de la idea federativa, si Espanya fa una oferta atractiva, Catalunya en voldria parlar, dins el marc d’Europa, i entenent que les sobiranies són compartides. Però crec que el discurs del PSC dependrà, si s’arriba a fer un referèndum d’aquí a un quant temps, de si la gent voldrà autonomia total, independència o no. El meu projecte és afirmatiu, i no contra els independentistes. 

—Però Navarro fou molt clar dient que el PSC havia d’optar pel no a la independència.
—A Convergència tampoc no tothom és independentista. Conec molta gent que no ho és. Els partits grans tenen una línia, i la del PSC és la federativa, però hi ha gent que sí, que és independentista. I hi ha gent  federalista, o confederalista, o gent que pensa que el model autonòmic podria anar tirant amb petites reformes. Les enquestes diuen que el 70% de votants del PSC són favorables al dret de decidir, i de l’electorat del PSC, entre un 27% i un 30% es declara independentista. Jo formo part d’un PSC que pensa que, si Espanya fa una proposta de relació bilateral, ens podem entendre, però ja hi ha gent que ha passat a l’independentisme.

—I un discurs com el de Pere Navarro no és contrari a aquesta gent del PSC?
—Jo no vaig contra ningú. No vaig contra l’independentisme. No vull un PSC que es conegui pel no. Perquè el nostre votant mateix s’ha mogut. De totes maneres, també s’ha de reconèixer que el PSC no ha fet el que fan el PP i Ciutadans, que s’han tornat lerrouxistes. M’alegra que, al PSC, ni li passi pel cap de fer això. I mira que tenim unes bases electorals que podrien entrar en aquest discurs. Jo formo part d’una part d’un PSC que no vol excloure sentiments força diferenciats que van de l’independentisme a l’autonomisme.

—Entenc, doncs, que voldríeu que el PSC redefinís el seu discurs…
—Sí, la idea federativa, la comparteixo. Però s’ha de matisar, perquè, si no, exclous una part de l’electorat. Si el PSC no és en aquest debat, i de vegades sembla que no hi siguem, serà molt més complicat. Per sort, el PSC no ha caigut en aquesta cosa de fer ‘frontisme’, i l’haurà d’esmorteir; li toca fer aquest paper. Un paper digne, necessari. Ara, crec que no ens hem de restringir l’espai. 

—El PSC està més dividit, després de la votació al parlament sobre el referèndum d’autodeterminació?
—En la reunió del grup parlamentari es va expressar el PSC totalment plural, amb matisos, des del punt de vista nacional. Vaig sortir contenta de la reunió. Ara, el nostre electorat és el més divers. I com que ara la societat catalana s’ha mogut molt des del punt de vista nacional, això s’ha complicat més. Més dividits? Al contrari. Crec que vam fer un debat d’un nivell i d’una complicitat important i vam arribar a un acord que cap enfora no s’entén, que no hem sabut explicar bé: que el PSC és favorable a la consulta, sense permís d’Espanya. 

—No vau votar la proposta de CiU i ERC.
—La proposta de CiU i ERC deia gairebé això mateix, però no parlava de la legalitat. Crec que el president es va equivocar al plenari dient ‘amb la legalitat o sense’, i no va voler acceptar una esmena nostra que digués ‘dins de la legalitat’ –no d’Espanya, sinó de Catalunya, ja s’entén. I va acabar passant com amb el pacte fiscal. Jo, tant en l’un cas com en l’altre, era partidària de donar-hi suport.

—Per què no vau fer com l’Ernest Maragall, doncs?
—Perquè el meu projecte és molt col·lectiu. Provo de convèncer quan crec que la posició que defenso hauria de ser una posició majoritària dins el PSC. És discutible, i a mi també em fa dubtar. Jo tant en el pacte fiscal com en la votació de la proposta d’ICV i en la d’ERC i CiU intuïa que cap enfora s’entendria que tornàvem a no ser-hi.

—Dieu que la societat catalana s’ha mogut molt, però que el PSC no tant. Proveu d’empènyer-lo més, doncs?
—Demano més claredat. Ara la societat demana més claredat. Hi ets o no hi ets, en el pacte fiscal? Hi ets o no hi ets, en el dret de decidir? Nosaltres hi som en tots dos casos, però sembla que no hi siguem. I si la gent pensa això, deu ser veritat. El dia que pensi que no sóc útil a aquest partit, el deixaré. Vull fer canvis des de dins i representar una part de l’electorat del PSC que a vegades no troba referents. Hem de fer una posició intermèdia en un moment en què la gent vol o blanc o negre.

—Heu pensat mai que aquest espai de la social-democràcia catalanista s’hagi de cercar fora del PSC?
—No, crec que el partit s’ha de tornar a obrir. En vam ser el referent durant molts anys. Si no, no hauríem governat Barcelona, Girona o Manresa. Fins el 1999 vam ser al capdamunt, vam ser útils, i amb el Pasqual Maragall vam veure l’alternativa de CiU a la Generalitat. A partir d’aleshores el nostre projecte s’ha anat fent petit. Perquè la societat ha canviat molt i nosaltres no hem acabat de prendre algunes decisions. És com si els canvis fossin lents i la societat hagués anat més de pressa. I el partit s’ha d’obrir per representar el progressisme catalanista. La meva pregunta és si el PSC ha de poder tornar a ser aquest pal de paller de la socialdemocràcia catalana. Ja ho veurem. A curt termini, no ho crec.

—No us ha pas telefonat, ERC, per incorporar-vos al seu projecte?
—No. Com que deuen veure que encara crec en aquest PSC, no. Indirectament, sí, però en el meu cas saben que jo no sóc la Marina Geli i prou, sinó que el meu procés és més col·lectiu. Si jo digués que deixo el PSC, potser sí que vindrien. Però de moment continuo pensant que, al meu PSC, hi puc fer un paper. 

—Però us consta que han temptejat més gent.
—Sí, i tant. I ho trobo raonable. He parlat amb dirigents d’ERC, i veuen que la gent els veu com una certa crossa de CiU. Nosaltres érem més el referent de l’esquerra i menys de l’aspecte nacional. La seva proposta no està malament, però m’empipa perquè penso que això ho hauria de fer el PSC: uns quants purs socialistes o social-demòcrates catalanistes veniu amb nosaltres perquè així la gent veurà un projecte de l’esquerra catalana. És un debat intern que el PSC també ha de considerar. ERC ho té en compte perquè és conscient que ha estat el referent de l’independentisme i ara Convergència els n’ha usurpat una part.

—El PSC hauria de fer una ‘contra-opa’ a gent com la Montserrat Tura o l’Ernest Maragall?
—El PSC ha de definir clarament si vol ser el referent d’aquesta esquerra catalanista. Ara no ho acabem de ser. 

—Quin paper hi tindreu? Anireu a la llista del PSC?
—Encara no ho sé. La setmana entrant ho decidiré. Dependrà d’aquest projecte, de si és un projecte que admet matisos.