02.10.2012 - 11:32
Entenc que l’acceleració del temps polític ha precipitat un debat polític que la CUP ja venia contraposant, aprofundint i perfilant abans i després de l’Assemblea de Reus del març passat. I que és aquest treball col·lectiu previ, encara inacabat, el que pot facilitar que es puguin presentar. Des del màxim respecte a la seva militància, que és qui ho decidirà, suposo que les preguntes claus són com, a fer què i amb qui. Amb quines complicitats, des de la intersecció de cicle sobiranista i el cicle d’indignació i en sinergia amb totes les lluites obertes en defensa dels drets socials que ens volen arrabassar. Un país sense justícia social i on manen els mercats no és un país: és una altra gàbia.
Amb sumes que multipliquen, el potencial sociopolític de la CUP és enorme i crec que la realitat del carrer reclama una opció insubmisa, nítidament independentista, profundament d’esquerres i radicalment democràtica, que esperoni la ruptura política i la transformació social davant l’ofensiva recentralizadora, l’hegemonia neocon-vergent i la doctrina del xoc neoliberal. Un motor d’esperança, un empenta més al canvi social i polític, un projecte no condicionat i sense cap renúncia a l’agenda: per mi la CUP és això. És l’hora de les alternatives contra l’economia de casino del capitalisme senil: l’hora de desobeir. Que la veu dels sense veus, en uns Països Catalans que s’obliden sovint i on sobreviuen ja 2’7 milions de pobres, 1’3 milions de persones a l’atur i 80.000 famílies desnonades, irrompés en seu parlamentària seria una bona notícia per a les classes populars catalanes. I ben dolenta per a les elits que es pensen que el país és seu.
Respecte el debat mediàtic sobre les coalicions polítiques ho veig mal plantejat: la CUP ja fa coalicions consolidades cada dia. Al carrer, des de baix i amb tots els sectors socials -sanitat, educació, moviments socials– en lluita i que s’oposen a tant de frau amb caràcter d’estafa. De la resta diria que és inviable. No tan tècnicament sinó políticament. El que no és real a la realitat, a baix, no pot ser real per dalt. La CUP, en bona mesura, ha irromput en els municipis com projecte polític alliberador, amb cultura política pròpia i pràctiques alternatives, contra unes esquerres irresponsables, desesquerranitzades i pusil·lànimes. Més preocupades per la gestió del poder que per la transformació de les desigualtats i l’alliberament polític dels fraus de la transició. Ja n’hi ha prou que l’esquerra estigui sempre al fons a la dreta.
Em tranquil·litza, però, constatar que per a la CUP tan important és el 25 de novembre, com el 26. Que tan important és Font de la Pòlvora a Girona com Benimaclet o Burjassot al País Valencià. El país està tan trinxat que s’ha de refer, recompondre i reconstruir solidàriament des de baix. Més encara quan el pitjor enemic de les esquerres és el triomfalisme: queda molt camí per fer i un peu al Parlament –amb la resta del cos al carrer– és una passa més. I si, és clar: estem en un moment en què amagar el cap sota l’ala no serveix per a res. Ni per a amagar el cap sota l’ala. Enmig de la pitjor crisi social, de les pitjors retallades des del final de la dictadura i de la cruïlla política, social, cultural i econòmica més important de les darreres dècades.
En tot cas, això si, si finalment hi van –amb un com, amb un per què i amb un amb qui que no perdi de vista que no es poden defraudar els anhels de justícia i llibertat– serà la vegada que votaré més convençut, conscient i esperançat de la utilitat d’un vot al Parlament de Catalunya. Un vot que faci indestriables els camins de la llibertat política dels Països Catalans i de les màximes quotes de justícia social per a aquest país, que no és res més que la seva gent. La gent que l’habita i el fa possible i el moviment popular que durant dècades, en dictacràcia o democradura, l’ha mantingut dempeus.
David Fernàndez és periodista. Va anar a les llistes de la CUP per Barcelona com a independent i és a punt de publicar, amb Julià de Jòdar, el llibre ‘Cop de Cup’, sobre la història de l’organització.
