28.09.2012 - 06:00
L’aprovació pel Parlament de Catalunya d’una moció que proposa un referèndum d’autodeterminació clarifica el procés d’independència, que va fer un tomb decisiu amb la manifestació de l’Onze de Setembre.
La moció ha estat aprovada per quasi dos terços del parlament, però com que els socialistes es van abstenir, de fet únicament el Partit Popular i Ciutadans s’han manifestat directament contra la convocatòria del referèndum. Els vots d’aquests dos partits representen el 15% de l’hemicicle, de manera que la decisió del parlament té una gran legitimitat.
Amb la moció ja aprovada pel parlament el pas següent serà el de les eleccions del 25 de novembre.
Després del ple d’ahir hi ha un bloc de partits que estan indiscutiblement compromesos amb el procés de consulta a la població: CiU, ERC, ICV-EUiA, Solidaritat i Democràcia Catalana. Els vots a aquests partits es comptabilitzaran per tant com vots favorables al referèndum d’autodeterminació, més encara tenint en compte que aquesta reivindicació anirà dins els seus programes electorals. És possible fins i tot que hi hagi altres partits que participin a les eleccions i que clarament formin part també d’aquest bloc, la CUP per exemple.
La nit de les eleccions hi haurà un retrat ben clar de quina part de la població catalana vol votar en un referèndum d’autodeterminació. Se sabran els vots totals, per la suma de partits parlamentaris o no i se sabrà quin percentatge representen del total de la cambra catalana. També se sabrà els partits del No (PP+Ciutadans) quants vots i escons tenen i quants obté un PSC que avui no s’ha atrevit a votar en contra i ha preferit el camí del mig de l’abstenció.
Els percentatges entre els uns i els altres van a ser clau. Una derrota dels partits partidaris del referèndum enterraria la consulta aquella mateixa nit. Una victòria ajustada dels partidaris del referèndum segurament en refredaria la celebració. En canvi, una victòria clara, més de deu punts de distància obriria la porta a la seva celebració, potser immediata. I una victòria molt més clara encara segurament desencadenaria una reacció del govern espanyol que podria precipitar el procés sencer.
Després del terratrèmol polític que va ser l’Onze de setembre ningú no ha publicat enquestes fiables de vot i és difícil saber com han pogut canviar les intencions dels votants per l’impacte de la manifestació. Abans, però, tot indicava que de les noves eleccions emergiria un parlament més o menys semblant a l’actual. I això seria suficient.
Arribats al moment de convocar la proposta cal tenir en compte que l’afer per ell mateix ja hauria abandonat el marc espanyol i tindria consideració europea. El govern espanyol ha reaccionat a la votació parlamentària de forma altiva, com donant a entendre que ells acaben amb això fàcil. Però no els ho seria pas.
Si, com diu la vicepresidenta Saenz, el govern espanyol anul·lès la convocatòria del referèndum l’escàndol arreu d’Europa seria majúscul. Es tractaria d’impedir el dret de vot als ciutadans, un dret de vot reclamat no per un sinó per dos parlament consecutius, el segon amb un reflex explícit en el programa electoral. No seria de cap manera tan senzill com creu el govern espanyol.
Pel que fa al govern català podrien passar tres coses. La primera que acatés la prohibició, cosa que ara no sembla probable. La segona que intentés fer el referèndum sense permís i la tercera que reaccionés a la prohibició proclamant la independència de forma directa al parlament, amb l’aval dels vots als partits que reclamen la consulta.
Si intentés fer el referèndum paradoxalment el resultat seria un problema per al govern espanyol. És de preveure que en aquesta tesitura els partidaris del No no acudirien a votar i per tant la participació seria inferior a la previsible. Però les institucions europees no acceptarien en aquestes circumstàncies que es comptabilitzessin totes les abstencions com a vots en contra.
I si Catalunya proclamés la independència aleshores el problema passaria directament a l’esfera internacional. Especialment si algun estat europeu la reconegués. Tradicionalment els països nòrdics han estat els primers a reconèixer un nou estat fins i tot abans d’arribar-hi a un acord definitiu. Un procés de reconeixements, encara que fos lent, situaria el debat de forma definitiva en un altre estadi. La independència s’aconseguiria per la via dels fets.
Un altra via a tenir en compte és l’extensió de les formes de desobediència, com les iniciades pels ajuntaments amb proclamacions o actuacions encara més directes i contundents, que podria accelerar el calendari.
Hi ha, però, incògnites que deriven de l’actitud del govern espanyol. Si intentès evitar el procés per la via de la violència aleshores és fàcil preveure la intervenció de la Unió Europea a favor de Catalunya, de forma immediata. Una altra possibilitat, però, seria entaular alguna forma de negociació. Sobre la independència o sobre les condicions en les quals Catalunya podria acceptar restar dins d’Espanya, que ja és el procés pel qual va passar Francesc Macià al 1931.
En qualsevol cas el procés s’ha accelerat d’una manera extraordinària des de la manifestacio de l’Onze de setembre i aquest curs podria ser el definitiu.
