06.09.2012 - 06:00
A Catalunya, un 30% dels alumnes abandonen la formació després de l’escolarització obligatòria. El sistema educatiu no és capaç de retenir-los. I un 21,9% dels joves entre els 16 al 24 anys ni estudien ni treballen. El paper de la família en el temps de lleure és clau per a l’èxit escolar. Aquestes són algunes dades que apareixen en l’anuari 2011 de la Fundació Jaume Bofill, ‘L’estat de l’educació a Catalunya’. L’obtenció i el creuament d’un nombre considerable d’indicadors vinculats amb l’educació (que no vol dir només amb l’escola) ofereixen un panorama de l’educació a Catalunya poc optimista. Tanmateix, l’estudi també aporta vies per millorar aquesta situació. Entrevistem Ismael Palacín, director de la fundació, que afegeix reflexió i anàlisi a les conclusions més potents de l’estudi.
—Potser hauríem de començar per saber on som. Perquè l’anuari evidencia que en els últims anys s’ha reculat en alguns aspectes clau de l’educació.
—En alguns aspectes clau s’ha avançat, com ara en les taxes de graduació a l’ESO o en els nivells de competència dels alumnes. Però, en què hem empitjorat? Els anys que hem tingut diners, abans de la crisi, hem perdut l’oportunitat de millorar en el nostre gran drama que és l’abandonament educatiu prematur. Són els alumnes que es perden en el sistema escolar, que se’n van de l’escola, que descarrilen, i això en un país on qui surt del sistema educatiu no hi torna a entrar. Un 30% dels alumnes abandonen la formació després de l’escolarització obligatòria i, a sobre, no tenim passarel·les de reentrada. És una via que porta a aquests joves cap a un punt mort, que és el de la baixa qualificació per sempre més.
—Quines són els raons d’aquest percentatge tan alt d’abandonament educatiu prematur? No es tracta només d’una qüestió de fracàs escolar, que és el que sempre es diu?
—Precisament, el fracàs escolar a Catalunya l’hem millorat prou. Només un 15% dels nostres alumnes tenen un dèficit de competències. Algú pot dir: és massa. D’acord, hem de millorar molt, no podem conformar-nos amb la mediocritat, però no estem tan malament. On estem mal situats és en el fet que fins i tot els joves que es graduen, que ara són vuit de cada deu, després es perden, no continuen estudiant el cicle de grau mitjà, el cicle de grau superior, batxillerat, universitat. Això en una economia com la d’avui és clarament insuficient. Tenir només l’educació obligatòria avui és no tenir res. El nivell real està situat en l’educació terciària complementada.
Per què els perdem? Perquè tenim un país en el qual els estudiants que arriben a la universitat els va molt bé (són molts, per sobre de la mitjana europea), però a aquells que no hi arriben no som capaços de donar-los prou suport. Ni a l’escola, ni en les transicions, ni en orientació, ni en suport personalitzat, ni en tutories, ni en beques… La mostra més clara d’aquesta fallida és la pobra i ineficient política de beques de tenim a Catalunya. Que no només és discriminatòria (hi ha moltes menys beques que en altres comunitats autònomes, perquè l’estat les distribueix de manera discriminatòria envers Catalunya) sinó que a més no arriben a qui han d’arribar.
—L’anuari no entra a valorar les polítiques concretes dels governs actuals o recents, però els resultats són una bona bufetada a la política de retallades en educació del govern Mas.
—Nosaltres defensem que les polítiques es prenguin en base a les evidències, per tant en base a dades i no en base a ideologies o a ocurrències polítiques. Respecte a les polítiques del govern central, del ministre Wert, l’estudi és una bufetada. Totes les seves propostes van en una direcció contrària precisament al que diuen les evidències i al que necessitem. Per exemple parla de repetició, quan tenim una taxa de repetició superior a la mitjana de la Unió Europea i està demostrat que no serveix de res. Parla de revàlida, parla de separar abans els joves cap a itineraris que no tenen valor de qualificació… Gairebé tota la reforma Wert es pot dir que va en direcció contrària a les propostes de l’anuari. I l’única part en què coincidim amb ell és amb la defensa de la formació professional, però encara no l’ha concretada amb cap proposta.
I en relació amb el govern català, el que veiem és que no va en direcció contrària, però és insuficient: el govern català per primera vegada, i això ho hem de celebrar, s’ha compromès (des del primer moment, tant el president Mas com la consellera Rigau) a assolir l’objectiu que nosaltres demanem, de devallar fins el 15% l’abandonament escolar. Ara, el conjunt de mesures que proposen ja veiem que no ens permetran assolir l’objectiu, perquè no són ni prou decidides, ni prou valentes (per exemple, en la qüestió de la segregació), ni prou redistributives. No van en direcció contrària però no hi arribarem en els sis anys que s’han marcat. I no arribar-hi ara és greu, quan la nostra economia es reconfigura i l’únic factor de competitivitat serà la qualificació.
—Els resultats d’aquest estudi trenquen alguns tòpics, per exemple, en relació amb la segregació, sobre el qual CiU no hi ha apostat mai fort. Les dades demostren que l’heterogeneïtat social a les aules no juga en contra de l’alumnat amb millor rendiment i beneficia l’alumnat amb més dificultats educatives.
—Les dades de l’anuari demostren que segregar i concentrar els immigrants pobres o els alumnes amb menys capacitats en uns centres o en unes classes concretes fa que aquests estudiants obtinguin uns resultats pitjors i no ajuda que els altres alumnes obtinguin resultats millors. Per tant, tota política que afavoreixi una escolarització equilibrada va a favor no només dels drets dels alumnes, sinó també de l’èxit global que necessita Catalunya.
Hem anat enrere en la segregació amb el nou govern? No. Les dades diuen que s’ha estancat el procés de millora, però que de moment no hem anat enrere. Ara, el que veiem és que el govern no n’ha fet bandera d’aquest tema, que és un dels que permet grans oportunitats de millora, no reivindica ni lidera una millora significativa. En positiu podríem dir que algunes de les retallades s’han fet de manera desigual segons els centres. Perquè hem de reconèixer que així com un metge no cobra el mateix si ha de curar un constipat o ha d’operar una cama, de la mateixa manera unes escoles amb unes condicions determinades necessiten més recursos i més inversió que d’altres. Les retallades no han estat lineals. Ara, el govern no aposta prou per una educació redistributiva ni per revertir la segregació greu que en algunes zones es pateix.
—L’estudi remarca que el 21,9% dels joves entre els 16 i els 24 anys ni estudia ni treballa. Acabarem parlant d’una autèntica generació perduda?
—El cost moral, econòmic, social i de tot tipus, i la injustícia de tenir un de cada cinc joves inactiu, sense treballar ni formar-se, no durant un any o dos, sinó potser durant una dècada, és un cost inassumible, tant per a cadascun d’aquests joves com per a la societat. I el que cal és una ofensiva de primer nivell per oferir al llarg de la vida una formació de qualitat, i en especial incentivar-la en tots aquests joves. A Catalunya no tenim un sistema d’educació al llarg de la vida de qualitat i prestigiat. I no només això, sinó que des de Madrid s’ha produït una retallada brutal. Però no ens ho podem permetre, els costos socials són inassumibles, i més quan la majoria d’aquests joves volen treballar, volen formar-se. Si com a societat no els podem donar una feina a curt termini, com a mínim el que hem de fer és que aquests anys d’inactivitat laboral serveixin per qualificar-se, per la nova economia i per quan comencin a haver-hi nous llocs de treball. Les empreses avançades i tecnològiques s’instal·len en països on hi ha treballadors qualificats.
—Detecteu una certa reducció de l’abandonament educatiu prematur, però no és suficient ni de bon tros.
—Fins ara es donen dos factors: el sistema educatiu no reté els alumnes i el sistema laboral poc qualificat se’ls emporta. Però ara amb la crisi tenim una oportunitat, perquè el sistema laboral no se’ls emporta tant. Però és clar, això només produït un 3% de millora. No és rellevant encara. Necessitem que el sistema educatiu ens vagi a favor. Per això caldrà invertir en una bona formació professional, en la formació al llarg de la vida, amb bons programes de qualificació… i no s’ha incrementat el pressupost per fer tot això.
—Diu l’anuari que només el 33% dels llocs de treball requereixen una qualificació alta, mentre que el 41% de la població té estudis superiors. Això deu desmotivar els estudiants.
—Això desmotiva molt a l’hora d’estudiar perquè el cost de retorn (estudiar és una inversió) no té retorn. Però ara és molt important explicar que això s’ha acabat: la majoria de feines de baixa qualificació desapareixeran (la construcció i tot els llocs de baix valor afegit). Hem de fer entendre a la població que només invertint a fons perdut tindrem un lloc en el mercat laboral de demà. Ara, un bon mercat laboral sempre actuarà com un incentiu per estudiar.
—Mirat d’una altra manera, aquest anuari també demana un compromís al mercat laboral i econòmic.
—És veritat, i que es deixi d’afavorir sectors dels quals sabem que no en viurem i que no promouen una formació adequada.
—Un dels temes fonamentals de l’anuari és la necessitat d’augmentar el finançament de l’educació malgrat la crisi. La majoria de comunitats autònomes fan una despesa major en educació que Catalunya. Una de les raons que addueix l’estudi és que tradicionalment les famílies han posat els diners que no posa l’administració pública. Però que això fomenta les desigualtats.
—El secret del perquè Catalunya inverteix menys en educació que d’altres comunitat autònomes és perquè algú ho paga. I qui ho paga són les famílies que poden pagar-ho, les que no ho poden pagar no ho paguen. L’educació equitativa és una responsabilitat del govern, perquè la despesa privada no aporta igualtat d’oportunitats.
—L’estudi també fa una relació molt directa entre l’educació i el paper de les famílies fora de l’escola.
—El que diu l’estudi és que el que passa fora de l’escola també té a veure amb l’èxit educatiu, i manifesta la gran desigualtat entre la qualitat i la quantitat de temps educatiu de les famílies amb recursos i d’aquelles que tenen menys recursos. Això es constata en el tipus d’activitats. Per exemple, veure la tele en front a fer activitats extraescolars de qualitat educativa. En aquest sentit, es constata que en educació hem de treballar amb les famílies. Hem de canviar la idea que considera que educar és només el que passa dins d’una aula. Les famílies tenen un gran potencial, falten programes de treball amb famílies.
—I decisions que s’han pres com ara que els instituts no facin docència a les tardes?
—Per a nosaltres és una decisió precipitada i arriscada en un moment de dificultat per la conciliació laboral i familiar. Per tant, la majoria de nens no estaran amb les seves famílies. On seran? Sols, a casa, sense supervisió? O amb activitats extraescolars que també valen diners? És un interrogant que estem estudiant, però avisem que potser no és un bon moment per generalitzar una mesura com aquesta.
—Per acabar, em podria valorar el que està succeint en el sistema educatiu del País Valencià i el de les Illes Balears?
—Realment tant al País Valencià com a les Illes Balears és una política molt plena d’ideologia, molt anticatalana, molt deliberada, i que no té en compte les necessitats pedagògiques del país ni obeeix a cap criteri educatiu ni a cap demanda social vigent. És una ofensiva com a tal al sistema educatiu, amb excuses de reduir la llengua catalana per l’anglès que no tenen ni cap evidència ni cap utilitat. És una ofensiva ideològica en majúscules, igual que no és casualitat que el ministre Wert sigui el ministre més ideològic del govern de Rajoy i tingui la cartera d’educació; això es nota en les decisions i en els discursos. No els farà cap bé.
