06.09.2012 - 06:00
La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que ha escrit els llibres ‘Full de ruta. Tot el que vols saber de la independència i no tens a qui preguntar‘ (Fundació Catalunya Estat, 2012), ‘Crònica de la independència‘ (Columna, 2009) i ‘El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció‘ (Meteora, 2007), entre més.
−En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
−Estem en una situació agònica. Tenim el col·lapse de l’autonomia, amb un escanyament financer que impedeix qualsevol planificació o acció política: la Generalitat es redueix a pagar comptes quan l’estat li transfereix els diners. Dos: el govern central està estampant l’Espanya franquista per sobre de la realitat democràtica, amb mesures altament centralitzadores que incideixen en la qualitat de vida: horaris, diputacions, avortament, llei de costes, amnistia fiscal, castellà a l’escola, restriccions als immigrants, ‘cartilla del seguro’… I tres: el patiment de la gent és excessiu.
Els tres factors obliguen a acabar amb l’agonia, i l’únic camí és de sortida. Quan? Impossible de dir. Aquests processos tenen, en general, la gràcia que l’acceleració és imparable i que fan saltar totes les previsions. Solen acabar abans del previst.
−Com s’aconseguirà la independència?
−Sempre he demostrat la meva predilecció per la proclamació unilateral per part del parlament. Perquè l’acció sigui legítima, caldria que hi hagués eleccions anticipades i que els partits de la majoria hi anessin amb la independència clarament establerta en el programa. Abans, però, és necessària una certa preparació de l’escena internacional. No es poden donar sorpreses a qui mana.
−Qui ho farà?
−Ha de fer-ho el govern, sigui qui sigui el govern. Si ets president, t’ha tocat. I si no respons a l’exigència històrica, ho hauràs de pagar: a les urnes, en l’honor, en la història. Que el moviment popular sigui avui un factor d’exigència (de consciència) és una garantia que no se li concedirà al govern ni gaire temps ni gaire marge de maniobra per marejar cap perdiu.
Aliances? Els partits catalans són repatanis pel que fa a la unitat. No és la nostra manera. Proposo, per comptes d’aliances o coalicions impossibles, que els partits compromesos adoptin un primer punt independentista del programa comú a tots, clar i d’interpretació unívoca, en les pròximes eleccions.
