05.09.2012 - 06:00
La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes l’ex-vice-president de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira, que va escriure el llibre ‘2014. Que parli el poble català‘, en el qual apuntava una estratègia per arribar a un referèndum sobre la independència l’any que en farà tres-cents de la pèrdua de la llibertat en la Guerra de Successió.
−En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
−Si depengués de la raonabilitat, ja fa dècades que hauríem de ser independents. Ara, però, es donen un seguit de factors positius que poden accelerar el procés i posar-lo en un punt que el faci irreversible. El 2014 podria ser el moment àlgid, decisiu, de tot aquest procés: 300 anys de la pèrdua de l’estat, final dels ajuts europeus, final de la disposició addicional de l’estatut, inici de legislatura, etc. La societat va per davant de partits i institucions, les sigles es desborden i els partidaris del federalisme o de la intervenció a Espanya ja no tenen arguments perquè han fracassat i, molts d’ells, ja fan el pas cap a la realitat: amb Espanya no hi ha res a fer i no hi ha altra sortida que la independència.
−Com s’aconseguirà la independència?
−La independència només serà possible si la majoria la vol. Per tant, a través d’un procediment democràtic. L’ideal fóra convocatòria d’eleccions, punt compartit de sobirania entre els partits que la defensessin i, si aquests són majoria, inici d’un procés constituent que podria començar amb un referèndum d’autodeterminació, convocat pel nou govern, per encàrrec del parlament, al marge de la legalitat espanyola. Guanyat aquest, proclamació unilateral d’independència per acord majoritari del parlament. Però abans caldrà haver fet certs deures preparatoris -diplomàcia, intel·ligència, seguretat, defensa-, perquè les independències no s’improvisen…
−Qui ho farà?
−Mai no he pensat que la independència nacional fos una causa de partit, sinó nacional, com el nom indica, és a dir, de la majoria absoluta de la nació. Això de la independència a través d’un sol partit és propi dels processos de descolonització del segle XX i, generalment, són també grups armats -Vietcong, Frelimo, MPLA, FLN, etc. Però som a la Unió Europea i les coses s’han de fer d’una altra manera. En un procés nacional no hi sobra ningú i hi cal tothom, vells i nous. I no és només cosa de valentia o de coratge, cal també molta intel·ligència, habilitat, mà esquerra i, sobretot, un treball previ extraordinari, per assegurar-ne l’èxit -relacions internacionals, etc. No és qüestió d’un home o una dona, sinó de tot un poble. Personalment, voldria que, en la temporalització del procés, hi hagués una estratègia per a la resta del país, més enllà del Principat.
