Francesc Ribera, Titot: ‘Preferiria que el procés d’independència el conduís un moviment de base’

  • El cantant i regidor de la CUP respon les 'Tres qüestions clau sobre la independència', una sèrie d'entrevistes breus

VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
31.08.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes el cantant i regidor de la CUP, Francesc Ribera, Titot, autor del llibre ‘Entestat amb la independència. Raons de la meva militància a la CUP‘ (Ara Llibres).

–En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
Fent un senzill exercici d’observació, el tros de camí recorregut en els darrers anys i la velocitat de creuer del procés, hom podria pensar que és inevitable que en els propers cinc anys s’esdevingui algun canvi important. Cal, però, tenir en compte que potser la ceguesa mostrada insistentment pels successius governs espanyols sigui simulada i és possible que tinguin preparada una contraofensiva. Això mai s’ha de descartar. El que seria sorprenent és que en realitat fossin tan cecs com semblen. Quin abast tindrà aquest canvi i què significarà? Això ja és més difícil de preveure. El resultat del procés d’independència pot ser des d’un simple nou traç al mapa d’Europa fins a l’establiment d’un nou model de contracte social entre els ciutadans.

Vol dir això que, els que no ens conformem amb un simple traç al mapa, ens oposarem a qualsevol avenç rupturista? De cap de les maneres! Com tampoc no renunciarem a proclamar que el nostre objectiu va molt més enllà.

–Com s’aconseguirà la independència?
Hi ha gent que s’entesta a posposar el debat sobre com ha de ser el país que volem, per a després de la proclamació de la independència. ‘Primer la independència i després ja votarem’, diuen. Això no té cap ni peus: un estat no neix fet, un estat s’ha de constituir i, a l’hora de constituir-se, ha de decidir com ho fa, més enllà que després es pugui votar qui gestiona aquest estat de la manera que s’hagi constituït. Un estat, per a néixer, necessita una constitució, i aquesta constitució ha de dir alguna cosa. Tret que no es vulgui traduir directament la constitució espanyola i substituir tot allò que diu ‘España’ per ‘Catalunya’.

Molts pensem que l’acte de constitució del nou estat català ha de servir per abandonar definitivament models existents de relació entre l’estat i les persones, que solen tendir a perpetuar privilegis i discriminacions. De referents, al món tampoc no n’acabem de tenir cap, potser perquè ens veiem amb cor d’imaginar que el referent del nou model podem acabar sent nosaltres, els catalans.

En qualsevol cas, és molt possible que aquest bloqueig capitalista que anomenen ‘crisi’ sigui la sentència de mort d’Espanya. Amb una mica més de sort d’aquella que gaudim darrerament, la secessió de Catalunya i el País Basc poden dur a la desintegració total de l’estat i això pot suposar una reconfiguració de les aliances entre els diferents països de l’ExEspanya i és possible avançar en la reunificació dels Països Catalans.

Però hipòtesis favorables a banda, el que també caldrà és que ens plantegem si ens convé gaire calcar el model econòmic que haurà dut l’antiga Espanya a la ruïna i la desaparició.

–Qui ho farà?
El disseny polític de la independència el faran el conjunt de formacions independentistes i la seva forma estarà d’acord amb la correlació de forces que hi hagi entre elles.

Referèndums, proclamacions parlamentàries… L’escenificació en si té una importància relativa. El que és important és que el procés compti amb una legitimitat indiscutible, tant per garantir la fortalesa a nivell intern, com per aplegar la complicitat internacional. En aquest sentit tant és si és el Parlament qui fa la proclamació, com si és fa un referèndum… Jo personalment preferiria que no fos una institució espanyola com el parlament autonòmic i m’agradaria que qui fes la proclamació fos una institució desvinculada orgànicament de l’estat, una representació de càrrecs electes. Això permetria trencar les fronteres autonòmiques i trobar complicitats més enllà de la Sènia i les Alberes. Personalment, si hagués de triar preferiria que el procés el conduís un moviment de base, amb tota la legitimitat que pot tenir el poble quan actua en primera persona. Allò que l’Esquerra Independentista anomenem la Unitat Popular: dit pel broc gros, una suma de la gent que es pot mobilitzar amb l’ANC i la que es pot mobilitzar amb el 15-M.. Molt pel broc gros, conscient que a un lloc hi ha gent incapaç d’imaginar-se canvis socials fora del marc de l’estat espanyol i que a l’altre hi ha qui li sembla perfecte que sempre manin les 400 famílies que diu Millet. Però en tot cas, la Unitat Popular aquesta no serien les minories que pensen com nosaltres, sinó majories que ho poden arribar a fer.

En qualsevol cas, com que aquesta hipòtesi és absurda i cap geni d’una llàntia meravellosa em vindrà a demanar com ho vull i en quin ordre, desitjarem el màxim i farem el que podrem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any