01.09.2012 - 06:00
La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes l’ex-conseller de Cultura i professor de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, un dels principals ideòlegs d’Esquerra Republicana de Catalunya.
–En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
Crec que les condicions objectives i subjectives ja permeten encetar el procés d’una forma clara i expeditiva. La independència és, avui, possible i –segons els meu criteri- necessària; però no és inevitable. Ens l’haurem de guanyar. És veritat que hi haurà enormes pressions contràries des de l’estat espanyol, des d’Europa i des de l’interior de Catalunya; però aquestes pressions hi seran demà i hi seran d’aquí a vint anys. Esperar no té cap sentit perquè les possibilitats no milloraran espontàniament, perquè comporta donar temps als adversaris, i perquè les expectatives d’avui poden convertir-se demà en frustració i en sensació de fracàs si els canvis no arriben.
La primera qüestió és si hi ha el suport social suficient per a la independència: jo crec que sí, que ara mateix ja hi ha aquest suport majoritari, i tenim diversos instruments democràtics per ratificar-ho o desmentir-ho. La segona qüestió és si hi ha la decisió i l’audàcia política que cal per atendre aquesta posició creixentment majoritària. Aquí és on tinc més dubtes, però una nova convocatòria electoral els pot esvair. Jo no crec que CiU pugui aprovar pressupostos per al 2013 si no és amb el suport del PP o del PSC, i això tindria un cost polític i electoral molt gran entre el segment sobiranista de les seves bases. I unes eleccions anticipades tindrien un inequívoc caràcter de plebiscit.
En aquests moments, tot i la capacitat d’obstrucció, d’intoxicació i manipulació de l’estat, els serveis d’intel·ligència i la xarxa mediàtica addicta, només CiU i l’aparell del PSC poden frenar una onada social popular que ajunta la reivindicació de profundes transformacions socials i del sistema polític amb el reconeixement definitiu de les llibertats nacionals. La independència és en el centre del debat, tot i la contundència i l’abast de la crisi, perquè conté la clau de volta de totes les oportunitats, perquè és la plataforma que ha de fer possible totes les altres transformacions i aspiracions. El termini només serà raonable si és breu, si la data és imminent. No hauríem d’esperar al 2014. Hi ha d’haver molta feina feta abans de proclamar-la, la independència. Però, per fer-la, el problema principal no és el temps sinó la decisió, el rigor i el compromís.
–Com s’aconseguirà la independència?
He de començar per dir, inevitablement, que no ho sé. Però puc exposar com m’imagino que pot anar. Ara mateix hi ha una majoria possible al Parlament que podria desafiar l’estat, davant la negativa d’aquest a qualsevol proposta de tracte fiscal just. No ho veig probable. Em sembla més viable que, per exemple, davant la dimensió de la manifestació de l’Onze de Setembre, el govern s’adoni que ha d’atendre el clam popular d’alguna manera i opti, o bé per la convocatòria d’una consulta, o per convocar eleccions anticipades, o per l’establiment unilateral de la hisenda pròpia. Les opcions primera i tercera suposen un desafiament a l’estat que exigiria renovar i refermar el suport popular al govern i crec que acabarien en unes eleccions anticipades cap a la tardor del 2013.
Respecte a l’avançament electoral com a opció del govern ‘de les retallades i la manca de liquiditat’, maltractat i desatès pels ‘amics’ del PP, podria precipitar-se si la manifestació de l’Onze de Setembre fos realment extraordinària, un esdeveniment que capgirés la història. Tot i que estic segur que serà una demostració colossal, em sembla més probable que l’avançament electoral es plantegi al cap de dos mesos, quan no només sigui evident la negativa de l’estat a atendre les propostes de concert econòmic o pacte fiscal, sinó també la dificultat del govern per aprovar els pressupostos al Parlament.
En aquest darrer escenari, les eleccions serien abans de l’estiu del 2013 i el seu caràcter plebiscitari seria evident. La nova majoria parlamentària sobiranista, llavors, hauria de permetre un govern partidari de la independència que, de manera immediata, portaria al mateix Parlament la proposta de declaració unilateral d’independència, dictaria les mesures urgents per fer-la efectiva i obriria un període constituent. El vot de la gent determinaria si ja estem realment a punt o no. El vincle entre majoria social, mobilització cívica i nova majoria política em sembla el factor decisiu d’aquest procés, més enllà dels sempre rellevants lideratges personals o de partit.
–Qui ho farà?
El procés combinarà algunes velles influències –de persones, d’entitats, de partits- amb l’emergència de lideratges nous, que no estiguin tan condicionats per les complicitats que han adotzenat, burocratitzat i allunyat la vella política, atrapada pel tacticisme, l’electoralisme i la teatralitat. Vull dir que, en bona mesura, la direcció del procés haurà de recaure en gent nova. Però que, per preparar el decrets que caldrà promulgar els primers dies en matèria de presa de control per part de la Generalitat d’algunes infrastructures i béns patrimonials de l’estat, de normativa fiscal d’aplicació immediata per a persones i empreses, de regulació bàsica per a accedir a la ciutadania, d’assumpció del control de l’espectre radioelèctric, d’assumpció de les obligacions i serveis de la Seguretat Social…
Per tot això caldrà aprofitar l’experiència de qui la té. No partim de zero. No és un joc simbòlic. No tothom sap de tot. Anem a construir un país nou, no perquè sigui una caricatura dels altres o una olla de grills, sinó perquè estem convençuts que el podem fer millor que els altres que coneixem. Proclamar la independència es fa un dia; construir-la voldrà l’esforç sostingut, generós i humil de molta gent, durant molt de temps; caldrà vèncer moltes dificultats de tota mena; i caldrà també treballar amb intel·ligència, rigor i imaginació. Haurem de transitar bé de l’agitació reactiva a la proposició constructiva. I segurament ens hi ajudarà més la tenacitat competent i discreta, que l’estirabot i la gesticulació aparatosa. Ens hauríem d’anar entrenant tots plegats.
