Una gran coalició independentista o una Syriza catalana?

El govern català haurà de convocar eleccions com a molt tard la primavera vinent. Aquest és el convenciment que tenen ja tots els partits de l’arc parlamentari i que ha disparat les converses i negociacions per a possibles coalicions electorals, particularment actives en l’esquerra catalana. Que té un gran ventall de combinacions possibles. ERC vol una gran coalició independentista amb RCat i SI però no descarta acostar-se a ICV. ICV se sent molt segura i de moment mira els moviments, convençuda que té molt a guanyar. SI continua pensant a presentar-se sola però acceptaria una coalició amb ERC si la CUP també en forma part, i la CUP, que manté bones relacions amb RCat, també ha parlat amb Esquerra Unida sobre la hipòtesi d’una Syriza. Als fons de tots els moviments la sensació que el PSC tindrà un resultat pitjor encara i que seria possible que per primer vegada la segona força del país fos un grup diferent. I el convenciment, dins el món sobiranista, que un bon resultat de l’independentisme acceleraria molt el procés i posaria fi a l’ambigüitat tàctica de CiU -basada en la proposta de pacte fiscal.

L’ambició és gran en tots els grups polítics però la realitat és complexa. Amb el PSC aparcat i a punt d’esclatar en mil bocins la primera gran qüestió és si es tracta de bastir un front d’esquerres o un front independentista. SI és rotunda en afirmar que no aposta per la Siryza catalana. En declaracions a VilaWeb Alfons López Tena ho diu amb tota rotunditat: ‘Solidaritat no entrarà en una coalició d’esquerres, entrarà en una coalició independentista’.

La resta de grups, però, no hi són en contra d’entrada. Alfred Bosch ha dit a VilaWeb que una Syriza catalana només podria existir si fos independentista: ‘Si ICV es presenta a les eleccions reclamant un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya l’acord serà fàcil, perquè en la resta de temes estem molt d’acord en tot’. Aquesta, però, és una opinió que no comparteixen a ICV. La portaveu eco-socialista Dolors Camats afirma, consultada també per VilaWeb, que ‘el que cal és fer un front comú contra CiU’. Camats recorda a Bosch que ‘Des que es va fundar el PSUC que defensem el dret d’autodeterminació. I nosaltres sempre hem estat on toca’.

ICV reclama enfrontar-se a CiU

ICV, en realitat, mira el futur immediat amb molta calma. El retrocés del PSC alimenta les seves opcions d’obtenir un resultat extraordinari en les pròximes eleccions. No li seria prou com per a superar els socialistes però podria catapultar-la com a força indispensable. ICV, a més, porta ja dos anys evolucionant des de la seva dependència tradicional respecte al PSC cap a una política molt més oberta en la qual no li representa, per exemple, cap problema pactar amb CiU el pacte fiscal, sigui quina sigui la posició que pren el PSC: L’època en la qual ICV era la crossa esquerrana dels socialistes sembla que s’ha acabat i ICV no es precipitarà ara. La coalició en qualsevol cas ha evolucionat de forma molt notable cap al sobiranisme i ara els independentistes són una part molt important d’Iniciativa. Però no vol córrer el risc de forçar la corda, tenint en compte que una part substancial d’ICV encara mira amb una certa reticència la possibilitat de l’estat propi. Camats recorda en aquest sentit que ‘ICV som un punt de trobada de molta gent, n’hi ha que són independentistes i n’hi ha que defensen altres models’.

Esquerra, per una Syriza independentista

ERC ho té més fàcil i més difícil alhora. Més fàcil perquè les enquestes comencen a indicar de forma consistent que recuperarà bona part del vot que CiU li va agafar en les anteriors eleccions. Especialment si el debat pacte fiscal o independència es fa més dur, els desencantats de la política convergent sembla que giraran els ulls cap a Esquerra o cap a Solidaritat. I de moment les enquestes afirmen que Esquerra està en millor posició per a replegar els seus vots. La direcció d’Oriol Junqueras ha aconseguit agradar a bona part del públic convergent que podria haver oblidat ja el segon tripartit, causa d’una enorme esquerda entre els dos partits i del retrocés electoral dels republicans.

En principi Esquerra aposta clarament per fer un gran pacte independentista amb RCat i SI. Reunir les principals sigles de l’independentisme en una sola candidatura, quan l’electorat bull, sembla d’entrada una possibilitat engrescadora. Però no és senzilla. Les reunions entre els partits independentistes solen acabar de forma tensa. La metodologia basca, que va fer possible la coalició de l’esquerra abertzale i EA, ha estat invocada pels uns i els altres com a mètode per a resoldre l’arquitectura del pacte però hi ha molts serrells encara per tancar. I la mateixa Esquerra de vegades proposa pactes en les dues direccions. Ahir mentre Oriol Junqueras proposava una coalició independentista Alfred Bosch ho feia sobre un possible front d’esquerres, a la manera de Syriza. En declaracions a VilaWeb Bosch diu que ‘la Syriza grega també és profundament sobiranista, defensa la sobirania del poble grec contra les imposicions exteriors’. Responent les crítiques d’ICV Bosch afirma que ERC és un partit responsable però es defensa amb l’actuació a Madrid: ‘quan CiU proposa fer passos endavant i el pacte fiscal ho és, nosaltres no els hi fem la guitza i els recolzem però quan a Madrid voten amb el PP coses inaudites, que fins i tot el Consell de Garanties Estatutàries denuncia aleshores ens hi enfrontem directament i sense contemplacions’. Preguntat sobre la possibilitat d’avançar cap a un acord amb Solidaritat i les CUP Bosch apel·la a la demanda social i diu que ‘la gent ens demana que fem un pas endavant i és la nostra responsabilitat intentar-ho, la de tots els independentistes’.

Solidaritat vol un pacte entre independentistes

Solidaritat, per la seva banda, fa una distinció clara i contundent. Ells a una Syriza no s’apuntaran. Segons les enquestes publicades i les no publicades Solidaritat ha remuntat ja el cop d’imatge que li va representar l’escissió de Joan Laporta i Democràcia Catalana. La seva contundent posició en el #novullpagar i les seves respostes sense embuts han creat un corrent de simpatia cap a Solidaritat entre alguns sectors que la veuen com un projecte que no entrarà a pactes i compromisos sobre el procés d’independència. La possibilitat de quedar fora del parlament de nou seria un cop molt dur, però el tarannà de SI no sembla que admetria negociar una coalició només per seguir-hi. Les condicions del pacte, però, comptaran molt. Tena ho deixa clar: ‘en tot cas, que sigui una aposta per la independència immediata i per crear govern de transició cap a la independència. I si no es fa, quedar-se d’oposició a l’autonomia. El que sí diem és que s’ha d’incloure la CUP a les converses.’

I ací s’obre de nou la bifurcació. La CUP és el gran tapat de la política catalana. Si es presenta a les eleccions al Parlament sembla raonable pensar que obtindrien diputats, després del fort creixement experimentat en les eleccions municipals. Però el debat intern sobre la conveniència o no de presentar-s’hi és molt intens encara i les possibilitats d’arrimar-se cap a un concepte o l’altre molt grans. A Girona, per exemple, es van presentar amb un bon resultat coaligats amb Reagrupament, però per una altra banda han mantingut contactes amb Esquerra Unida i Alternativa per a parlar d’un possible pacte d’esquerres.

En definitiva, ERC, ICV, SI, CUP i RCat protagonitzaran una tardor calenta intentant aclarir el camí que les portarà a les eleccions, si es fan a la primavera. I intentant fer un tomb històric al parlament, amb permís del PSC i també de l’independentisme civil, nerviós davant les evidents dificultats d’articulació dels seus partits polítics.