Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  18.08.2012  06:00

Informe: els mitjans globals i l'independentisme

VilaWeb us ofereix l'anàlisi de quin són els principals mitjans globals, els seus corresponsals a l'estat i la seva posició sobre el cas català

Men?ame
 

L'augment de l'independentisme a Catalunya és percebut cada vegada més arreu del món, en bona part per l'explicació que en fan els grans mitjans globals. Tradicionalment reticents amb el nacionalisme català els darrers mesos és molt evident un canvi d'actitud més a favor de les reivindicacions catalanes, que comença a ser percebut arreu. En aquest dossier VilaWeb us descriu els grans mitjans globals, qui són, quins interessos tenen i com ens veuen.

-The Guardian

La batalla per quin serà el gran diari global la disputen el londinenc The Guardian i el The New York Times. De moment The Guardian l’està guanyant gràcies a la seva capacitat d’innovació i el seu coneixement profund d’internet. Ha obert, per exemple, edicions per als Estats Units i la Xina, que tenen un gran èxit. The Guardian és un diari molt independent, amb tendència cap a l’esquerra i un envejable nivell intel·lectual. Ven més de 300.000 exemplars però la seva influència sobre la societat britànica i el món és molt superior al que la xifra donaria a entendre. El diari, i el dominical The Observer, és propietat d’una fundació.

The Guardian té un corresponsal a Madrid, Giles Tremlett, que hi viu des de fa vint anys. Ell ha escrit un llibre de molt èxit a Gran Bretanya, ‘Ghosts of Spain’, on es mostra molt crític amb la transició espanyola. Tremlett manté darrerament una actitud bastant neutral pel que fa a la situació catalana i per exemple el seu seguiment de les consultes independentistes va estar entre els millors de la premsa internacional. Tot i això abans no havia estat massa comprensiu. Tremlett és també el corresponsal a Madrid de la prestigiosa revista The Economist on sovint hi ha articles molt durs amb el catalanisme. Com que molts articles de The Economist no van signats no és possible saber si són obra seva.

-The New York Times

L’altre gran diari que competeix per esdevenir el mitjà de referència a nivell mundial és The New York Times, per ell sol i amb la seva edició global, The International Herald Tribune. The New York Times és el gran diari de referència dels Estats Units. Tot i que es distribueix sobretot a la costa est, l’edició dominical i evidentment la web arriben a tot el país. El diari és una empresa en mans sobretot de la família Ochs-Sulzberger des del 1896 però els darrers anys ha hagut d’acceptar l’entrada de nous accionistes, alguns d’ells molt polèmics com ara el mexicà Carlos Slim. La seva tirada supera el milió d’exemplars.

El Times té una de les més grans cobertures internacionals del món però no té cap corresponsal a l’estat espanyol. A Europa té oficines a Londres, París, Berlín i Roma. Però la seva edició global, el Herald Tribune, sí que en té un a Madrid, Raphael Minder. La majoria dels seus articles, per tant, es publiquen també al New York Times.

La seva aproximació al problema català és molt diferent segons sobre què parla. Va acollir amb entusiasme per exemple el final de les corregudes de bous i en canvi és molt crític amb la situació econòmica de la Generalitat. Darrerament ha esmentat en diversos articles el col·lectiu Emma, que fa una feina molt activa contra els estereotips d’alguns mitjans.

-Le Monde

Fora del món anglosaxó el diari més seguit és sens dubte el parisenc Le Monde. Le Monde és un diari de centre esquerra amb un extraordinari nivell de qualitat formal i que manté una difusió fora de França de prop de cinquanta mil exemplars, quan a França en ven uns tres cents mil. Això és perquè Le Monde és de fet el diari de referència dels intel·lectuals europeus. La seva web web, a més, està esdevenint una de les millors d’Europa. Le Monde continua essent un diari de tarda. Le Monde és una societat anònima que passa per importants dificultats i que integra en l’empresa una societat de redactors, amb molt de pes en les decisions polítiques, i una societat de lectors.

La corresponsal a Madrid de Le Monde des del 2010 és Sandrine Morel, que viu a la ciutat des del 2006. Els seus articles tenen molt marcada la visió de Madrid sobre Catalunya però, com passa amb la majoria de corresponsals, els darrers mesos ha pres una orientació més pròxima a la realitat catalana. El passat febrer va publicar una llarga entrevista amb el president Artur Mas, on li va fer dir com a titular que Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea.

-BBC

En el món audiovisual hi ha poca discussió sobre el fet que la BBC és la gran marca global, no només en anglès, ja que emet televisió i ràdio des de Londres en dotzenes d’idiomes. La BBC és un servei públic que actua amb una llegendària independència professional gràcies a la Carta Reial que descriu les seues relacions amb l’estat. És finançada a través dels impostos. La web ha esdevingut també una marca de referència arreu del món, coneguda sobretot pel seu popular servei de vídeo a la carta.

Sarah Rainsford ha estat fins fa molt poc la corresponsal de la BBC a Madrid, ara destinada a L’Havana. Ha estat substituïda recentment per Tom Burridge. La seva visió fins ara sobre els afers catalans --va entrevistar per exemple Jordi Pujol-- està molt marcada per la qüestió del referèndum a Escòcia, com és lògic.

-Al Jazeera

L’emissora basada a Doha va ser la primera en plantar cara de forma efectiva al predomini audiovisual dels mitjans anglosaxons. El seu èxit primer en àrab i després en anglès la va convertir en una alternativa clara a la CNN o la BBC amb una posició progressista, tret dels temes islàmics. Els darrers mesos la seva credibilitat s’ha vist molt minvada per diversos afers interns que han afectat la seva imatge d’independència i professionalitat.

La visió de l’estat espanyol d’al Jazeera està molt marcada per l’afer Alluni. Taisee Alluni era el seu corresponsal a Madrid quan els fets de l’11M i va ser empresonat per les autoritats espanyoles que l’acusaven de ser membre d’al Qaeda. Alluni era un periodista que havia treballat abans en l’agència EFE i era molt reconegut pel seu treball a l’Afganistan.

Alluni va ser finalment alliberat però al Jazeera manté encara avui un cert to crític amb l’estat espanyol. En aquest context l’emissora tracta la qüestió catalana des d’una òptica generalment molt favorable.

Al Jazeera ara té a Madrid una petita delegació amb un periodista espanyol, Carlos Rubio Pelayo, al seu capdavant però molt reportatges els fan periodistes de la redacció central de la cadena.

-Russia Today

La cadena d’informació emergent en l’escena internacional ara mateix és Russia Today. Russia Today és una emissora del govern rus, és propietat de l’agència estatal RIA-Novosti. RT sol cercar un punt de vista diferent sobre els afers internacionals, que de vegades la porta a caure en el populisme. Recentment ha estat de molta actualitat, ja que Julian Assange hi fa un programa d’entrevistes. RT emet en rus, espanyol, anglès i àrab i ha fet reportatges sobre la independència catalana amb un to molt positiu, especialment en les versions en anglès i rus, no tant en l’edició en espanyol.

RT ha nomenat fa poques setmanes un responsable a Madrid, Fernando Ausín, que era fins el seu nomenament pilot de línies aèries.

-Der Spiegel

A Alemanya hi ha grans diaris, com el Frankfurter Allgemeine Zeitung, i gran cadenes de televisió públiques, però la referència periodística segueix essent un setmanari: Der Spiegel. Amb una tirada d’un milió d’exemplars Der Spiegel influeix com cap altre mitjà en la política, l’economia i la cultura alemanyes. Publicat a Hamburg, se’l considera moderadament d’esquerres però fins i tot els seus crítics reconeixen el nivell del seu periodisme d’investigació.

Helene Zuber-Darnstädt, una periodista llicenciada en filologia hispànica, és tota una veterana que des del 1985 es dedica a Espanya i Portugal, Les seves relacions amb la premsa de Madrid són excel·lents i el seu to respecte als afers catalans és sovint reticent.

- CNN

L’abans totpoderosa CNN és avui una ombra del que va ser, especialment fora dels Estats Units. La CNN va inventar el concepte de 24 hores d’informació en directe i va ser un instrument fonamental del periodisme global. El seu interès per les qüestions internacionals era estrany en un país com els Estats Units però cada vegada més ha anat perdent estructura i voluntat de ser una cadena global per concentrar-se a competir amb FoxNews, un canal sensacionalista d’extrema dreta que li disputa el lideratge. Amb això el seu prestigi i la seva presència arreu del món ha minvat considerablement.

Fa anys CNN va arribar a tenir una cadena informativa, CNN+, basada a Madrid que operava d’acord amb el grup PRISA. La cadena, que s’encarregava de la informació de l’estat per a la marca global, va ser però tancada a l’inici de la crisi. Actualment la responsabilitat de la informació de la CNN a l’estat espanyol és a mans d’Ingrid Formanek. Formanek és una periodista txeca que es va convertir en una autèntica estrella de la cadena a l’Irac --fins i tot s’ha fet un film sobre la seva vida: Live from Baghdad. La seva producció sobre la realitat espanyola és molt limitada i pràcticament no ha escrit res sobre Catalunya.

Men?ame