04.08.2012 - 06:00
La Carta Olímpica diu que ‘no serà permesa cap demostració o propaganda política, religiosa o racial en els Jocs’, però la realitat és que sempre la política hi ha estat present. Per a instrumentalitzar-los en favor del govern organitzador o per a plantejar-hi reivindicacions. A Londres, les banderes no estatals protagonitzen aquests dies el debat, però us oferim un repàs dels casos més sonats al llarg de la història.
Als primer Jocs Olímpics moderns, a Atenes el 1906, Peter O’Connor, medalla d’or en triple salt, va treure una bandera irlandesa durant la cerimònia de lliurament de la medalla. En aquella época Irlanda era part de la Gran Bretanya i O’Connor, per tant, era considerat un atleta britànic.
Als Jocs del 1908 Finlàndia (que era russa) i Irlanda (que era britànica) hi van poder participar, però sense bandera pròpia.
Els Jocs del 1920 s’haurien d’haver celebrat a Budapest, però el Comitè Olímpic Internacional (COI) els va traslladar a Anvers perquè Hongria havia estat aliada d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial. En uns quants països com Turquia, Àustria, Bulgària i Alemanya mateix no se’ls va convidar a participar-hi per haver estat derrotades en la guerra.
Els Jocs de 1936 a Berlín van ser paradigmàtics. Els nazis van forçar que Berlín fos la ciutat organitzadora per a demostrar al món sencer el seu poder. Molts països i esportistes es van negar a participar-hi i es van agrupar precisament a Barcelona, en l’Olimpíada Popular. Els jocs van ser una permanent propaganda racista desmuntada per la gran victòria de l’atleta afroamericà Jesse Owens, que hi va aconseguir quatre medalles. En canvi, l’organització va expulsar l’atleta nord-americà Ernest Lee Jahnke, per haver criticat Hitler, i dos corredors jueus nord-americans, Sam Stoller i Marty Glickman, van ser retirats de l’equip que faria la cursa de relleus, segons ells precisament per ser jueus.
Els Jocs d’Hèlsinki de 1952 van ser els primers on la guerra freda va interferir de manera notable. L’URSS va proposar que els seus atletes s’allotgessin a Sant Petesburg i només anessin a Hèlsinki a competir, proposta que el COI va impedir. Hi va haver manifestacions en favor de la veïna Estònia, que acabava de ser incoporada a la Unió Soviètica.
Als Jocs de Melbourne de 1956 es va produir el primer boicot de la història olímpica. De fet, en van ser tres. La Xina es va negar a acudir-hi després que fos reconegut el dret de Taiwan a participar-hi (als Jocs de Londres, Taiwan hi ha participat, però sense el seu nom ni la seva bandera). Espanya, Suïssa i els Països Baixos tampoc no hi van participar com a condemna per la presència d’Hongria, que havia estat envaïda per l’URSS. I Egipte, l’Irac i el Líban tampoc no van participar-hi com a protesta per la invasió israeliana del Sinaí. Uns quants esportistes hongaresos van demanar asil polític i la semifinal de waterpolo entre Hongria i l’URSS va esdevenir una autèntica batalla campal, que els àrbitres van haver de tallar abans d’acabar el partit. Hongria va ser declarada vencedora.
Als Jocs de Roma de 1960 els atletes de Taiwan van treure una pancarta de protesta durant la desfilada inaugural, per la presència de la república popular de la Xina.
Als Jocs de Tòquio de 1964 els organitzadors van fer que el relleu final de la torxa fos fet per un atleta nascut a Hiroshima, de nom Yoshinori Sakai. Els Estats Units hi van presentar una protesta formal. Indonèsia i Corea del Nord no hi van participar perquè encapçalaven un moviment paral·lel a la política dels no alineats que volia treure poder a les potències europees en l’organització dels Jocs.
Els Jocs de Mèxic de 1968 van ser probablement els més convulsos políticament de la història. Van ser precedits per una gran matança d’estudiants a Mèxic, a la plaça de Tlatelolco. Els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos van recollir les seves medalles aixecant un puny tancat amb un guant negre en desafiament a l’himne nord-americà. Era el símbol dels grups radicals afroamericans, que lluitaven durament als Estats Units.
Els Jocs de Munic de 1972 seran recordats sempre per l’assassinat d’onze atletes israelians a la vila olímpica, a mans d’un escamot palestí. Cinc dels assaltants i un policia alemany van morir també. L’atemptat va commocionar el món i els Jocs es van aturar durant trenta hores. Després, malgrat les demandes que fossin suspesos, van reprendre amb una gran cerimònia de dol a l’estadi olímpic.
Als Jocs de Mont-réal de 1976, trenta països africans no van participar-hi. Protestaven per la presència de la selecció de Nova Zelanda. L’equip de rugbi d’aquell país havia participat en una ronda per Sud-àfrica, que des dels Jocs de Roma no participava en els jocs pel racisme. Taiwan es va retirar per la pressió de la Xina sobre el govern del Canadà, que van fer que aquest reclamés un visat especial només per als esportistes taiwanesos, i a les grades els incidents per la presència de banderes quebequeses van sovintejar.
Els Jocs de Moscou de 1980 van inaugurar l’època dels grans boicots olímpics. Encapçalat pels Estats Units, es va produir un boicot polític contra la Unió Soviètica a causa de la invasió de l’Afganistan, que va ser seguit per seixanta estats. Alguns, com la Gran Bretanya i l’estat francès, es van sumar al boicot, però van permetre que els esportistes que vulguessin participar-hi ho poguessin fer. La botifarra d’un altleta polonès a uns policies soviètics va passar a la història, també.
La resposta al boicot de Moscou va arribar quatre anys després, el 1984 a Los Angeles. Catorze estats socialistes, encapçalats per la Unió Soviètica, es van negar a participar-hi, afirmant que la comercialització dels jocs anava en contra de l’esperit olímpic.
Els Jocs del 1988 a Seül van ser polèmics pel caràcter dictatorial del règim. S’hi van fer moltes manifestacions en contra i Corea del Nord, Etiòpia, Albània, Cuba i Nicaragua es van negar a participar-hi.
A Barcelona 1992, la tensió nacional es va traduir en les protestes del Freedom for Catalonia i les detencions conegudes com l’Operació Garzón. La Unió Soviètica acabava de desaparèixer i els tres estats bàltics van competir sols mentre la resta d’ex-repúbliques soviètiques s’agrupaven en el Comitè Unificat. També van ser els Jocs del retorn de la nova Sud-àfrica. Sèrbia no va poder participar en esports col·lectius i els seus atletes individuals van ser obligats a participar com a independents.
Els Jocs del 1996 a Atlanta van ser els primers de la història en els quals l’estat no va participar en l’organització de l’esdeveniment, que es va fer completament amb diners privats. Això va causar algunes protestes. Amb tot, l’incident més important, i mai no aclarit, va ser l’explosió d’una bomba que va matar dues persones.
Als Jocs de Sydney de l’any 2000, l’organització va haver de barallar-se amb la presència dels atletes aborígens. L’encesa de la flama va anar a càrrec de la principal atleta indígena Cathy Freeman. Freeman va lluir la bandera aborigen. A Londres 2012, un boxador australià ha estat amenaçat de ser expulsat per dur una samarreta amb la mateixa bandera.
Els Jocs d’Atenes de 2004 no van ser conflictius, però els de Pequín de 2004 van ser molt criticats car la Xina els va aprofitar per a presentar-se al món com un estat modern, malgrat la forta repressió sobre la seva població. Taiwan va donar suport als Jocs i va poder participar-hi.
