01.08.2012 - 06:00
El passat mes de maig s’acompliren 25 anys de la mort del capellà valencià Alfons Roig i Izquierdo, que va ser escriptor, crític d’art i un gran apassionat dels nous corrents artístics dels anys cinquanta i seixanta.
Nascut a Bétera l’any 1903, Alfons Roig va estudiar a Astorga i va ser ordenat capellà el 1926. Llicenciat en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici de Roma (1946-1948) va ampliar estudis a París, on conegué els artistes de més renom del seu temps. Fou rector de les parròquies de Pinet i de Sant Joan de Ribera de València i, a part de la seua tasca pastoral, fou professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí les assignatures d’Arquitectura Cristiana, Història de l’Art i Estètica.
Parlant de la formació artística dels seminaristes i dels sacerdots, Alfons Roig recomanava eixir de casa i llançar-se, de vegades, a penosos i llargs viatges ja que, segons ell, ni els llibres ni les lliçons del professor, ni les fotografies, per perfectes que siguen, ens dispensen de la visió directa dels monuments. Per a Alfons Roig, les coses de Déu havien de respondre a les aspiracions dels creients del temps actuals, resumides en les directives de l’episcopat alemany: ardent desig de vida comunitària, ànsia d’una claredat lluminosa, ardent desig de tranquil·litat i pau, amor a l’essencial.
Fill adoptiu de Llutxent, del 1969 fins a la seua mort el 1987, va viure a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació.
En parlar de l’art a l’Església, Alfons Roig destacava la importància del cardenal Lercaro, que lliure de prejudicis, intel·ligent, reflexiu i d’ànim intrèpid, va ser des del principi, partidari decidit i entusiasta de la litúrgia popular, que va estimular i assajar a la seua diòcesi, fins al punt de ser considerada la més avançada en el moviment litúrgic.
En el discurs d’obertura de l’any acadèmic del Seminari Metropolità de València el 2 de setembre de 1964, Alfons Roig va dubtar si parlar de les nombroses cúpules que retallen el nostre cel pur, de les influències que ha tingut l’Orient cristià en les manifestacions del culte al País Valencià, de la capella del Patriarca, exemplar únic de l’estil de la Contrareforma, o bé de de les capelles de la comunió, molt nombroses en la diòcesi. Finalment Roig, «malgrat l’encís que desvetlen en mi aquests temes», va decidir tractar d’un assumpte actual: el diàleg de l’Església amb el Món Modern de l’Arquitectura.
Amb aquest motiu, Alfons Roig evocava el discurs de coronació de Pau VI, quan el papa Montini digué: «Més enllà de les fronteres del cristianisme, hi ha un altre diàleg en el qual l’Església està compromesa avui: el diàleg amb el món modern». Alfons Roig reconeixia que, malgrat les bones intencions, encara no s’ha produït la integració del món de l’art modern en l’àmbit de l’Església, tot i que el diàleg amb el món modern de l’arquitectura, s’ha desenvolupat en termes de major comprensió.
Roig va tractar en aquest discurs, de les característiques de la nova arquitectura, que subratllen certs valors humans. Per a Roig, l’esforç i el resultat de l’arquitectura moderna a favor de l’home, són dignes del major elogi cristià. I posava com a exemple el mateix Gaudí, que no desdenyà ocupar-se en el projecte d’un barri obrer, amb la il·lusió semblant a la que posà en el temple de la Sagrada Família.
Fent-se ressò de Le Corbusier, per a Roig, l’edifici com a arquitectura naix del cor, ja que l’arquitectura és un acte d’amor al proïsme. Roig tractava també d’aquells elements que constitueixen pròpiament la naturalesa i l’essència de l’arquitectura moderna: el ferro, l’acer, l’alumini, el vidre i el ciment.
Alfons Roig defesava uns edificis amb un funcionament integral, que puguen satisfer no sols les necessitats físiques, materials, utilitàries i pràctiques de l’home, sinó també les psicològiques, les morals i les religioses.
Roig acabava el seu discurs defensant el fet que no hi ha unes formes essencialment materialistes, o paganes o cristianes, ja que les formes són lògiques o no, pures o no, belles o no i res més. L’arquitecte per a Alfons Roig, havia de ser lliure de triar formes creades primitivament per a edificis civils, per tal que després les purifique, les eleve i les integre en un conjunt sagrat.
Tant de bo que la memòria d’Alfons Roig faça fructífer i fecund el diàleg de l’Església amb el món modern.
Enllaços
Array
