Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  01.08.2012  06:00

Autor/s: Josep M. Martínez Ferre

Entrevista a Tona Català, periodista

Tona Català va nàixer a Biar el 1964. És periodista i ha treballat en TV3, el setmanari El Temps, la revista digital Píca’m, Ràdio 9, Canal 9 i en diverses productores de televisió. Ara porta l’àrea de comunicació de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco. El Col·lectiu Serrella ha pensat en ella per a conduïr una taula d’experts en mitjans de comunicació amb motiu de l’aniversari de la revista. Per això volem aprofitar l’ocasió i preguntar-li per l’estat actual de la professió periodística

Men?ame
 

– ¿Com va ser el teu pas per la ràdio i la televisió pública valenciana?

– Jo vaig ser de les primeres persones que va entrar a Ràdio 9 i també vaig participar en la posada en marxa de Canal 9 amb la producció del programa Carta Blanca. En aquell moment tots érem molt joves i teníem moltes ganes de treballar. Ens vam creure allò que estàvem creant una radiotelevisió pública i en valencià. La primera sorpresa la vam tindre quan vam veure que també es posava en marxa el control polític d’aquest mitjà. Recordareu la famosa llista de les cinc-centes paraules que no podies dir que va imposar Amadeu Fabregat. A poc a poc va començar la nostra decepció en veure que allò era un joguet polític en mans del PSOE que es va agreujar quan va passar a mans del PP. A mi, em van despatxar directament per ser la dóna d’Enric Morera.

Aleshores, Alfons Llorenç em va aconsellar bé i vaig buscar una bona advocada laboralista. Afortunadament, vaig guanyar el judici i, a partir d’aleshores, vaig marcar un precedent, perquè encara no s’havia donat cap cas semblant. Jo me la vaig jugar i, afortunadament, amb aquesta jurispridència, a tots els qui els va passar el mateix que a mi els van haver d’indemnitzar quan van ser despatxats.

Vaig tindre una decepció més de les tantes a les quals ens té acostumat aquest país. Una decepció momentània, perquè jo sempre acabe refent-me.

– Juli Esteve, quan va presentar el projecte d’InfoTV al casal Ovidi Montllor d’Alcoi, va dir que estaven farts de queixar-se del funcionament de Canal 9 i que per això prenien aquesta iniciativa. Quan el PP va repartir les TDT va provocar l’enfonsament del projecte…

– Jo sempre he estat molt crítica amb el sistema, no és una cosa d’ara. Al PSOE van començar a molestar-li aquestes iniciatives perquè ens recordaven a tots que els socialistes havien traït els valencians i el PP mai no ha cregut en el nostre país. Només pensen en tirar mà a la butxaca i en fer-se rics ells i les seues amistats.

Crec que mai ningú al País Valencià ha apostat seriosament pels mitjans de comunicació. Ací no hi ha hagut cap gran empresa ni cap emprenedor que haja dit: vaig a posar diners ací per a crear un gran grup de comunicació. Això, Catalunya si que ho té: La Vanguardia, el grup Godó, està fent una televisió i una ràdio fantàstica. De fet, molts periodistes han passat de Catalunya Ràdio a les emisores de La Vanguardia. Han fet una aposta per una televisió i una ràdio privada en català que pot competir amb qualsevol altre mitjà i això nosaltres no ho hem tingut. Jo, com moltíssima gent, he estat accionista d’InfoTV, però l’arribada de la TDT ha sigut un desastre.

Afortunadament, els mitjans són cada vegada més democràtics, perquè qualsevol persona amb un telèfon d’última generació pot donar una notícia i, com a mínim, publicitar-la i mostrar un país que estava amagat fins fa quatre dies.

– Vas estar molt involucrada amb el projecte del web Pica’m que, durant uns mesos, va ser un referent d’opinió per als valencians. ¿Què va provocar el seu tancament definitiu?

– Pica’m va nàixer d’una colla d’amics que treballava amb les noves tecnologies. Un any vam coincidir en aquell Correllengua famós on li van obrir una cella a una regidora del Bloc i després vam llegir al diari Levante la notícia redactada d’una manera que semblava que els culpables érem tots nosaltres per haver acudit al Correllengua, que només és una manifestació lúdico-festiva com si fora la cercavila que es fa a les Trobades d’Escoles Valencianes. Aleshores ens vam preguntar: ¿Per què hem d’engolir-nos aquesta mena de notícies que ens amaguen la realitat? ¿Per què no fem nosaltres un mitjà de comunicació on, com a mínim, puguem expressar les notícies des de la nostra manera de veure el món? Vam començar el Pica’m i s’hi van afegir molts col·laboradors. Va estar bé mentre va durar. Ho vam passar molt bé, però va arribar un moment en què tots teniem més feina que la que podiem dedicar al Pica’m i vam haver de tancar.

– Sabem que coneixes bé el cas de Barcella. Hem complit quinze anys perquè molta gent comparteix un esperit molt fort de supervivència cultural.

– Tot funciona així. Les coses que van endavant és perquè darrere seu hi ha persones que es creuen el que fan. Desapareix el sentiment de pèrdua de temps i de diners, perquè és una cosa que t’agrada fer. Si no existira Barcella, el sentiment de desert cultural que tenim encara seria més gran. No ens podem quedar aturats i hem de seguir fent coses malgrat les dificultats.

– El Col·lectiu Serrella t’ha convidat de nou a conduir una taula redona d’experts en mitjans de comunicació. Ho vas fer en el 5é aniversari de la revista i ara repeteixes quan es celebren els quinze anys. ¿Creus que serà possible transmetre un missatge d’optimisme?

– Per descomptat, però a més a més, per una cosa que tinc molt clara. Fa temps que tothom parla que la comunicació ha de ser global des d’allò local. I és cert. ¿Per què ha fracassat la TDT? Pot funcionar un canal temàtic sobre cuina, però la TDT generalista està abocada al fracàs, perquè si vols informar-te del que passa al món poses la BBC o Al Jazeera.

Hi ha uns jovenets que estan fent Pedra, paper o tisora, un noticiari on t’assabentes de tot el que passa a la ciutat de València. I tant de bo acaben fent un projecte més de país. Al carrer està manifestant-se molta gent tots els dies, des dels empleats de l’EMT fins als treballadors de la neteja i això no ho veuràs ni al Levante ni a El País i, per descomptat, mai a Canal 9. I jo al final vull saber què està passant a la meua ciutat i a la meua comarca.

– ¿No creus que eixa lluita és la de David contra Goliat on els grans mitjans acaben bevent-se la partida?

– La cosa està canviant i ara la gent veu la televisió quan li ve de gust. I ho fa amb aparells mòbils. Tot el que hem vist fins ara té data de caducitat. Això que pensàvem que no s’acabaria mai, desapareixerà. Quedaran només les coses autèntiques i la gent voldrà comprar-se la revista que realment vol en paper o en un format audiovisual. La premsa de proximitat serà molt rellevant perquè la gent vol que parles d’ella. Pensa que Barcella parlava de la defensa del territori quan ací estavem destruint-ho tot i la revista va resistir. Així que crec que no sols Barcella continuarà, sinó que eixiran més propostes informatives semblants.

– Una proposta digital valenciana com L’informatiu ha tancat aquesta mateixa setmana ¿Quina pot haver estat la clau del seu fracàs?

– La majoria d’empreses encara no estan acostumades a utilitzar internet com a suport publicitari de les seues marques. Però crec que L’informatiu ha fet fallida perquè no han sabut trobar el seu camí. Com a suport immediat de la notícia no ha servit, perquè ja està inventat el twiter per a estar informat al minut, i per a ser un mitjà de referència per l’opinió has de tindre columnistes molt bons. Aleshores has de buscar que el teu mitjà tinga un altre atractiu, com fer anàlisis rigoroses de l’actualitat. La qüestió és trobar el punt entre la immediatesa de la notícia, cosa que fan molt bé altres canals, i eixe treball periodístic en profunditat que costa diners. L’informatiu era un híbrid. Com que estem en època de canvi i experimentació, s’intenten fer nous productes, dels quals, molts no arriben enlloc.

– Hui dia, quan parlem de professió periodística acaba apareixent el problema de la precarietat.

– Perquè mai no s’ha apostat per aquest país. Mira el que ha passat amb el Banc de València i el finançament dels projectes del País Valencià i les seues infrastructures. ¿Com plantem ara cara a Madrid sense tindre cap mitjà de comunicació fort? Si existira aquesta estructura periodística podríem contar la història tal com nosaltres la veiem i no esperant que vinguen de fora a contar-t’ho ells. Som una societat massa acostumada a fer cabotades dient a tot que sí i a acceptar el que ens diguen. La qualitat democràtica que tenim és ínfima. Amb una bona xarxa d’empreses periodístiques que hagueren fet la seua faena, potser no haguera estat possible la generació de tant de podriment com el del cas Emarsa, el cas Blasco… El problema és que els grans mitjans de comunicació han estat subsistint gràcies a la publicitat institucional.

– Barcella no haguera estat possible sense els seus col·laboradors. ¿Què opines d’aquest primer trajecte que hem recorregut al llarg de quinze anys?

– La trajectòria de la revista és impecable. S’han tractat una sèrie de temes que mai no hagueres vist publicats enlloc. Totes les qüestions que heu tractat han estat fonamentals per a la comarca i això vertebra el territori. Sense defugir la fidelitat a la llengua pròpia, una cosa que és la més moderna del món: poder parlar de tot el que vulgues en valencià. Poques revistes han tingut el privilegi de comptar amb uns col·laboradors com els vostres, amb gent que va des de l’extrema esquerra fins a la gent més moderada. Dis-me en aquests moments quina revista té un currículum valencianista, democràtic i de defensa del territori com el de Barcella i amb una imatge moderna com la que té. Barcella ha sabut unir moltes coses i ben prompte us vau avançar, perquè quan molta gent encara no sabia què era internet, vosaltres ja estaveu en la xarxa. Per això crec que el vostre projecte té un futur molt llarg. Quan algú és fidel al seu poble desperta interés entre els seus conciutadans. Sempre m’he sentit molt lligada al vostre projecte perquè és com som els valencians, innovador i fet per gent que no té por a res. Hem de sentir-nos orgullosos de tot el que hem fet els valencians i oblidar-nos de tota aquesta gent que ha intentat impedir que ens expressàrem tal i com som.