Joan Margarit, ‘Marbre d’aire’

Paratge

Encara em tranquil·litza recordar
l’aigua gèlida i neta entre muntanyes,
una nit de Nadal quan a l’hivern
Andorra era un poble fosc i humil
i el bosc d’avets un conte per a infants.
Els carrers esperaven la promesa
alhora d’intempèrie i refugi.
Dels qui vàrem sopar i després cantar
vora la llar de foc, no quedo més que jo.
Els refugis són sempre llocs perduts.
I doncs, cal que mesuri l’enyorança
perquè no agiti el temps i no es dispersi
la pols amb les empremtes del que he estat.
El que importa ha vingut a poc a poc.
Ha pogut arribar, però fent tard,
a aquest lloc de la ment on es perd el senyal,
on ara el poema té també
el sentit d’una humil i fosca Andorra.
 

Joan Margarit, ‘Marbre d’aire’ (editorial Andorra). Edició a cura de Sam Abrams.