Néts de la llibertat

  • Russell Blackwell va ser un dels 2.800 brigadistes nord-americans que venir a lluitar pel nostre benestar i a la seva néta se li nota

VilaWeb
Andreu Barnils
30.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Conec la Rachel Blackwell des que vam quedar encallats dins el mateix cotxe per culpa d’un embús, a la sortida de Nova York. L’acabava de conèixer: érem dues parelles, camí d’un casament. Ella anava amb un llarg i preciós vestit vermell. La cua enorme, i un GPS mentider, ens va deixar temps de xerrar. Nascuda a Nova York, té uns trenta anys i fa vídeos, atrezzo i joies. Una artista. Jo anava amb una jaqueta de mudar i ben afaitat. Periodista. Quan va saber que era de Barcelona se li van il·luminar els ulls. ‘El meu avi va anar-hi, de jove’. Sí, Russell Blackwell va ser un d’aquests beneïts il·luminats que van venir amb vint-i-pocs anys a ajudar-nos durant la guerra del 36. Suposo que avui, a Síria, també hi van voluntaris. Als EUA, aleshores, 2.800 àngels van allistar-se a l’Abraham Lincoln Brigade. Mai no els ho hem agraït prou. La Rachel em va dir que ‘a casa guardem cartes que l’avi va enviar’. Els ulls, aleshores, se’m van il·luminar a mi.

Ha estat un plaer llegir-les, les cartes de Russell Blackwell, que la seva néta m’ha deixat llegir. Blackwell, ves per on, va treballar de traductor de la Generalitat de Catalunya. També feia com de periodista, enviant informes sobre la situació política a organitzacions americanes. A mi, més que els informes, m’han agradat les cartes a la família. Són cartes realment boniques, molt dolces, en què descriu el dia a dia. La força de la vida quotidiana en plena crisi. Blackwell diu, per exemple, que cada vegada que anava als cinemes eren plens a vessar. El detall em va obsedir. Cinemes plens a mitja guerra? Per internet vaig comprar un llibre que m’ho va explicar. Es diu poc, però Barcelona, a mitja guerra, va passar de 52 sales de cinema a 116 i de 4 teatres a 15. Els 1.500 músics adscrits als sindicats van trobar feina, quan abans solament n’hi havia 500 que treballaven. Venedors d’entrades i actors formaven part del mateix vaixell i la figura de l’amo dels cinemes va desaparèixer. Això sí, la feina es va repartir, volien anivellar sous i tendien a la mobilitat laboral. Va ser una socialització de la indústria i el negoci va anar com una seda.

També devia ajudar-hi que en períodes de guerra, ja se sap, l’art rep una explosió de creativitat. Moltes de les pel·lícules parlaven de les coses que interessaven la gent: la guerra i la societat futura. Ara, en canvi, les entrades s’apugen, la feina no es reparteix i les pel·lícules són de Batman. Resultat, les sales, que no són 116 ni de conya, no són plenes. D’allò, en diem guerra i, d’això, en diem crisi.

Blackwell també explica com va anar de viatge a Perpinyà ‘where they speak catalan also’ i a les primeres cartes afirma que ‘un dels aspectes més preocupants per a mi és que la gent, tot i que la majoria entén el castellà, parlen català entre ells i no els entenc’. Clàssic punt de vista ianqui sobre nosaltres. Una freda descripció de la realitat, sense prejudicis. També explica ‘he après a calçar-me espardenyes’, i que viu a l’hotel Falcón, on ara hi ha l’edifici rambla de la Universitat Pompeu Fabra. Detalla les vistes de la catedral i un viatge a Martorell, però li va resultar impossible, al final, que no se sabés tota la crua realitat.

El cas és que va anar d’un pèl que els comunistes no matessin Russell Blackwell. Ja ha de ser fort anar a una guerra i que et vulguin matar els qui suposadament ajudes. A Síria també deu passar. Els comunistes van fer una purga d’anarquistes i gent acostada al POUM. Els informes de Blackwell demostren que aquest era el seu cas. Era un àcrata total i definitiu. Però no únicament, que fins i tot podria haver estat secretari de Trotski en algun moment de la seva vida. Un paio interessant, Blackwell. Els comunistes van empresonar-lo a València. Un judici va condemnar-lo a 115 anys de presó. Finalment alliberat, va agafar un vaixell camí dels EUA i el van tornar a enxampar. Cap a la presó un altre cop. Finalment el Departament d’Estat nord-americà es va adonar de la trampa en què havia caigut Blackwell i gràcies a les seves gestions va poder tornar als EUA.

La Rachel, un cop arribats al casament, es va deixar anar. Va deixar clar que entre guanyar més diners i guanyar més temps lliure, ella optava pel temps lliure. I més coses que em va dir: ‘El famosíssim optimisme ianqui té una part fosca, saps? Ens pensem que tot s’arreglarà. Que tot té solució. I per això no fem vagues. I a vegades, t’has de plantar.’ Se li notava, a la Rachel, de qui era néta. Allò que no veig tan clar és que, als néts dels cineastes de l’any 36, se’ls noti. De veritat que no podeu fer pel·lícules rebentades de preu, amb càmeres de vídeo, i gestionar un dels cinemes de Barcelona pel vostre compte? Algun de buit i d’abandonat deu haver-hi. Repartiu la feina, com més actors millor, rebaixeu el preu de l’entrada i parleu d’allò que interessa la gent: la crisi i la societat futura. La creativitat, que aquests dies us bull per dins, segur que esclatarà.

L’altra opció és de somniar que veniu a triomfar als EUA. Amb sort, el pròxim paper de Batman serà vostre. Vigileu, això sí, el dia de l’estrena. Que a vegades la crisi es transforma en guerra. I, no saps com, es foten a disparar contra l’audiència. Literal: contra el vostre estimat públic. I d’allò en diem guerra. I d’això en diem crisi.

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any