27.07.2012 - 06:00
Baixo al carrer i saludo al Fever, el ionqui més famós del barri de negres on visc. Fever sempre va amb un mocador al cap amb els colors de la bandera americana. ‘What’s up brother’. El deixo enrere, travesso encara no dues cantonades i envio un missatge de text a la Sarah, la meva camell. Sí, Amèrica m’ha donat una camell. La meva camell Sarah no és la primera que tinc, ni serà la última, però sí que és la primera que ha aplicat tècniques de màrqueting amb mi. És, ella també, una filla del capitalisme.
La Sarah treballa de perruquera a la cadena de perruqueries Schwarzkopf i viu en un pisàs enorme de més de 100 metres quadrats. Això, concloc, ella no s’ho paga a base de permanents. No, això s’ho paga amb la potent marihuana que ens ven a mig barri. La Sarah és ianqui, blanca, soltera, va amb mig cos tatuat i viu amb dos gossos que tu tens prohibit acariciar. Si ho fas, els gossos es pixen a sobre de contents. Patatxaf! ‘Els vaig treure d’una gossera’. A la llibreria de l’entrada de sa casa li descobreixo llibres sobre sado-masoquisme i el catàleg de Schwarzkopf 2010.
La Sarah ven bosses de 50$ d’herba, qualitat regular, en cas que la vulguis fumar com els europeus, embolicant la cigarreta. La Sarah també en ven de 100$, en cas que fumis com molts americans, amb pipes i bongs. Compro la de 100$, però me la fumaré com un europeu. Abans de marxar veig, per un joc de miralls, que la Sarah em repassa el culet. Té, em diu, i em dóna un imant de nevera. Hi ha el seu nom, número de telèfon i professió: perruquera free-lance. La perruquera Sarah no té pèls a la llengua. Quan m’entrega l’imant em diu: ‘Que no tot és la teva lovely lovely! Perquè tu tens parella, oi ?’ I ho diu somrient.
Vaig una miiiica tocat i quan surto aprofito per agafar el meu gos i treure’l a passejar. A l’Olive sí que el pots acariciar. Vaig al parc del costat de casa i un cop allà veig força gent corrent, parelles sense donar-se la mà, concerts rastafaris improvisats i allà, al fons, un paio muntant un cavall. Quina herba més bona, penso. I no no. M’hi apropo i ja sento els renills. Dalt de la bèstia de quatre potes hi ha un paio pèl roig que la munta al pas, portant la brida amb una sola mà. Al parc de sota casa, doncs, mentre jo passejo el gos, hi ha gent que passeja el cavall. Aquí ho tinc, Nova York tal i com ens ho havien explicat: una ciutat on hi veus coses que no havies vist enlloc. Amb el del costat, un negre que veig que també al·lucina, comentem la jugada. Ens imaginem l’home pèl roig discutint amb la seva parella “John, o jo o el cavall !’ Durant la conversa improvisada ja el fèiem divorciat i vam acabar plorant de riure. Em volia eixugar els ulls, però a la butxaca només hi tenia l’imant de la Sarah.
Surto del parc, amb el gos ben lligat per evitar la multa, i vaig a comprar vi a la licoreria de sota casa. És l’única tenda on encara hi ha vidres antibales, record de quan la zona no era tan segura com ara. La porten uns asiàtics que xapurregen l’anglès. Ben bé al costat compro el paper de fumar, que em ven un home àrab molt simpàtic però el paquet de tabac, que a ell se li ha acabat, me’l venen uns latinos. Ja a punt d’entrar a casa, saludo al sabater del barri, que avui tanca tard. És el Moshe, un jueu blanc que diu que parla 15 idiomes. Moshe té 7 fills i el dia que li vaig dir que jo no creia en Déu ens vam distanciar una mica. Però mica en mica ens hem tornat a saludar. És ell qui em va explicar que els negres són l’única raça que quan progressa econòmicament no canvia de barri. I té raó. El meu barri també és ple de rics, que viuen en cases enormes amb jardí. Alguns són metges que van amb xofer. Una barreja total. Jo, en aquest ambient doble, em trobo com a casa.
Pujo cap al pis, amb el gos, i em trobo el Cris a l’ascensor. Negre enorme, aquest és dels pobres, i té comportaments mig de pinxo de barri.Fins i tot espanta una mica les iaies de l’edifici, una de les qual té un problema tant greu a l’esquena que camina totalment doblegada. És molt fort de veure: quan camina, les mans li toquen la punta dels peus! Totalment plegada. El dia que em va conèixer em va elogiar les meves bambes vermelles. Pobreta, així deu ser com identifica la gent: pel calçat, que ella té a l’alçada dels ulls. És una dona cultíssima, amb la casa plena de llibres i màscares africanes.
Entro al pis, enganxo l’imant de la meva camell Sarah a la nevera, m’estiro al sofà i em poso a fumar. Aquesta maria em porta als profunds racons de la memòria immediata, com moltes, i aleshores veig clar allò que havia llegit en un llibre: que als barris populars, com el meu a la banda esquerra, generalment els botiguers mai són de la mateixa raça que els veïns. S’evita, així, que puguin haver-hi gaires confiances. S’evita, així, que els clients empobrits demanin favors, comprant a fiar. Els botiguers saben que amb una altra raça costa més demanar un favor. En el meu barri, banda esquerra, això es compleix del tot. De tots els botiguers que he gastat avui, inclosa la Sarah, no n’hi ha ni un que sigui negre.
La maria, que com amb tot a la vida s’ha d’anar en compte (vigileu!) a mi a vegades em dóna atacs de fam. Al tercer viatge a la nevera me’n adono:l’imant de la Sarah sempre el veuré a lloc, ben posadet, ben a punt per poder fer una segona trucada. No em volia seduir, la Sarah: em volia atrapar amb una tècnica de màrqueting.
Tot un món, els botiguers. Realment, tot un món peculiar. Són com aquests coneguts que, sense ser amics, tens la sensació que et coneixen massa bé.
