25.07.2012 - 06:00
Vaig tenir el dolç plaer de conèixer David Graeber, l’home que ha canviat la manera de pensar sobre l’economia de milers de persones a través del llibre The Debt. Em vaig trobar amb un home ben conservat d’uns cinquanta anys, cara de tímid, i ulls de geni, en una trobada al bar Dante del West Village. Graeber venia del gimnàs i anava carregat de llibres. Mens sana in corpore sano. Per sorpresa meva em va explicar que és fill de Kenneth Graeber, brigadista internacional que va venir a Barcelona a lluitar contra el feixisme l’any 1936. Per més sorpresa encara, Graeber sabia dir algunes paraules en català, que son pare s’havia endut de Barcelona i que ell encara recordava. Les va pronunciar en la llengua del Noi del Sucre: ‘Setze jutges mengen fetge d’un penjat’. Jo no hauria dit millor.
Graeber em va dir que son pare va quedar sorprès per la revolució dels anarquistes, tot i que ell no n’era. A Graeber pare va interessar-li molt la creació de les noves formes de moneda que, filles de la revolució, van aparèixer a Catalunya. Aquells homes sabien que si vols canviar el món, has de canviar d’economia: ‘El meu pare en guardava exemples, d’aquells vals de compra que circulaven entre les col·lectivitzacions. Fins i tot en va escriure articles i un llibre, d’aquell paper moneda. Tot s’ha perdut o venut. Un desastre!’ Em vaig adonar aleshores que això d’estudiar l’economia Graeber ho porta a la sang. Vam parlar de la crema d’esglésies a Barcelona, i quan vaig dir-li que potser no tenien res a veure amb la religió, sinó que podia ésser un exemple més de deutors cremant arxius del deute, que ell ha estudiat tant, se li van obrir els ulls, plens d’interès. De fet, vaig dir-li, l’església era una gran propietària de terres i edificis des de feia segles. Potser era un exemple més de la guerra entre deutors i creditors. Res a veure amb la religió. Qui sap.
El concepte de deute va centrar la trobada, evidentment. Una de les tesis centrals del seu llibre és que el deute és un concepte econòmic i moral a la vegada. Sobretot és un concepte moral. La frase ‘els deutes s’han de pagar’ té una força moral extraordinària. A tots plegats, acceptem-ho, ens sembla horrorós que algú no torni els deutes: ho considerem una falta d’ètica. No ho tolerem en els altres, per immoral i, si ens passa a nosaltres, ens n’avergonyim. En canvi, si t’hi fixes una mica, això del deute no està tan clar com sembla. Jo, gràcies a ell, n’he afinat la visió.
En el seu llibre descriu escenes realment espectaculars. Per exemple, parla del cas del deute d’Haití respecte França. Després de perdre la guerra, França va reclamar un deute a Haití en concepte de les despeses militars i, després de la derrota, per haver perdut les plantacions que hi havien construit. T’ho imagines? Que et reclamin un deute per les despeses militars que han tingut quan et volien ocupar! Doncs això va passar el 1804 i dos-cents anys després Haití encara ho paga. Tota la comunitat internacional, per cert, hi està d’acord. D’aquest robatori en tota regla només va caldre dir-ne ‘deute’ perquè ara, molta gent, només escoltar la paraula us respondran: ‘Home, si tenen deutes que els tornin. No et fot!’
Converteix un robatori en un deute i tindràs la massa de la població al teu costat. Segur que vosaltres també coneixeu casos més propers, de gent que posem per cas deu 100.000 euros a la Caixa per un pis de 40 metres quadrats a Ciutat Meridiana. Potser té aluminosi i tot. Doncs va i la gent troba del tot normal que hagin de tornar el deute, peti qui peti, i en plena crisi. Fins i tot si això implica que la nena deixi d’anar a la universitat, l’àvia s’hagi de posar a treballar i el marit, desbordat, s’alcoholitzi. Si els observes la injustícia del cas, et diran: ‘Home, els deutes s’han de tornar, no et fot!’
Graeber acaba de tornar d’un viatge per Europa, on ha presentat el seu llibre a Alemanya. El cas del deute europeu li interessa especialment: ‘Tothom reconeix que alguna mena de cancel·lació del deute acabarà passant. No crec que els grecs ho paguin tot, per exemple. Ara, hi ha una tensió entre l’imperatiu ideològic de mantenir la idea del deute com a concepte moral, ‘els deutes s’han de pagar’ (que és una de les armes ideològiques més potents del liberalisme) i la visió més pragmàtica, que busca maneres d’evitar que el sistema s’enfonsi. Dubten entre aquests dos imperatius. Jo sempre he cregut que prioritzen l’imperatiu ideològic, moral, per damunt de la visió pràctica, econòmica. Bàsicament quan el liberalisme ha de triar entre fer del capitalisme un imperatiu moral i ideològic (els deutes s’han de pagar!) o fer-ne un sistema viable, sempre escullen la moral’. Viam com acaba, aquesta tensió entre la moral i la visió pràctica.
Quan ja marxàvem, no vaig poder evitar de preguntar-li si havia visitat mai Barcelona, on son pare havia lluitat. Ho farà per primera vegada aquesta tardor, quan Ariel presenti el llibre en castellà. Vaig dir-li que es trobaria un país més independentista que mai: ‘Ho desconeixia i ho trobo molt interessant. He de dir que la meva visió sobre aquesta qüestió ha canviat molt. Jo solia estar en contra de la destrucció dels països grans, potser per una visió internacionalista del fet nacional, i de la globalització. Però he canviat molt a través de gent del Quebec que conec, de la minoria anglesa. Ara em diuen que durant el darrer any la minoria anglesa s’ha fet independentista. Es veu que prefereixen ser la minoria d’un estat sa que no pas formar part de la majoria en un estat boig’.
Com a casa, tu. Em vaig trobar com a casa amb aquest home. Quin plaer!
