Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  24.07.2012  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Una solució de la crisi

Anem de cap a l'economia virtual i aquesta pot ser la solució.

Men?ame
 

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Avui ho paguem gairebé tot de manera virtual i no toquem els diners en efectiu: el bitllet d'avió, l'entrada del teatre, els impostos, un regal a la parella. La gran majoria de les transaccions, les fem amb la targeta, o per internet, i els diners en metàl·lic, gairebé ni els veiem. És el que els economistes en diuen economia virtual. Els economistes actuals, vanitosos pedants, es pensen que han inventat l'economia virtual. I no: pagar sense diners en efectiu ja ho fèiem fa cinc mil anys, concretament a Mesopotàmia. Ara simplement hi hem tornat. Ho descriu d'una manera magistral David Graeber al llibre The Debt.

Segons Graeber, és gràcies al concepte de deute que la gent de Mesopotàmia podia viure sense diners en efectiu. El deute és la clau. Així, baixàvem 'al bar de baix' a fer la cervesa d'ordi del Tigris i no la pagàvem a l'instant. Al revés, la deixàvem a deure i no donàvem cap moneda. Això sí, la dona de la taverna s'apuntava el deute. D'igual manera pagàvem les eines de llaurar, el lloguer de les terres, la cabra, la casa i la gallina. Res no es pagava a l'instant i ningú no portava monedes a sobre. Adam Smith també s'equivocava aquí: res no es pagava a l'instant i, per tant, no feia falta intercanviar coses al moment ni inventar-se la moneda per superar aquests inconvenients. Tot es feia a través del deute, el ja t'ho pagaré.

Això sí, en el moment de la collita, el mesopotàmic de torn havia de cancel·lar els deutes. Anava 'al bar de baix' i tornava tot el que devia amb l'ordi acabat de collir. Amb l'ordi també es pagaven les eines de llaurar, el lloguer de les terres, la cabra, la casa i la gallina. Però, de fet, es podia pagar amb qualsevol cosa: si eres pagès pagaves amb ordi, però també podies pagar amb mobles, lapislàtzuli, blat, gallines, cabres i botons de camisa! Tot servia i tot es reciclava. La majoria d'aquests deutes es devien als temples, on els buròcrates apuntaven meticulosament els deutes pendents. Els deutes es mesuraven amb xèquels, que efectivament eren monedes primàries, grolleres barres de plata. Però gairebé ningú no en tenia, de xèquels, i ningú no pagava els deutes amb xèquels. Per tant, la clau era saber: si et dec un xèquel, quant d'ordi et dec? I si t'ho pago amb cabres, quantes te'n dec? I un moble, quants xèquels són? Aquesta era la clau. Els mesopotàmics, doncs, van inventar el diner com a 'unitat de mesura'. El diner com a xifra, no com a moneda en efectiu. Exactament igual com la teva targeta de crèdit. Els mesopotàmics vivien en una economia virtual en què la gent deixava a deure, s'embrancava en crèdits i pagava interessos. Un món de xifres i no de diners en efectiu. Us sona? Sí, us sona. Cinc mil anys després tornem al mateix punt. Ho paguem tot amb xifres, que van pujant i baixant, de la targeta de crèdit. Com els mesopotàmics. Aquesta és una de les idees xocants del llibre de Graeber.

També t'explica que, si per causa d'una mala collita no podies pagar el deute, aleshores t'apujaven els interessos, o se't quedaven les eines de llaurar, o fins i tot se't quedaven la casa. Us sona? Es veu que els deutors fins i tot podien perdre la filla, que els creditors enviaven a fer de puta per pagar els deutes. Només restava, aleshores, la revolució, que consistia en la destrucció total dels arxius del deute. Era simplement qüestió d'entrar als temples i calar-hi foc. Com ara, que jo ja veig una turba de deutors entrant a les oficines dels bancs, no pas a robar, sinó a destruir els arxius del deute. De fet, no caldria ni anar-hi: amb un virus informàtic n'hi hauria ben bé prou.

Graeber explica que la fi de les economies virtuals va venir per culpa dels exèrcits. Com paguen als soldats? No, els mercenaris no estan pas disposats a cobrar qui sap quan a través del deute, que podien morir abans de cobrar. És per ells que s'inventa la moneda en efectiu. Són els soldats que, quan arriben a les terres conquerides, obliguen els habitants subjugats a acceptar-los les monedes que porten a sobre. Finalment, a l'hora de recollir els impostos, els soldats i els buròcrates s'estimaran més de cobrar-los amb moneda. L'ordi, els mobles, i les cabres es poden fer malbé pel camí de tornada. És el saqueig dels guerrers, no l'enginy dels botiguers, que crea la moneda. Vivim aleshores la fi de les economies virtuals i el principi de les economies de diners en metàl·lic. I aquests dos cicles, diu Graeber, es van alternant de cap a cap de la història. Per exemple, a l'edat mitjana les monedes gairebé van desaparèixer. I els romans, i els seus esclaus, eren fills de la moneda en metàl·lic.

Ara, Graeber és un home optimista. Anem cap a una economia virtual. Això és una evidència i ja ho comencem a viure. I és un fet, diu, que en els cicles dominats pel diner virtual els governants tot sovint creaven institucions al servei dels deutors per evitar la destrucció dels arxius dels deutes, les filles fent de putes i les revolucions. Eren institucions que ajudaven a tornar el deute, base de la seva economia. Potser reduïen els interessos, o deixaven pagar més tard. Si calia, fins i tot, si la collita d'aquell any havia estat realment dolenta, es cancel·laven els deutes pendents de dalt a baix. Tots cancel·lats! T'ho imagines? La hipoteca eliminada de cop. Desapareix d'una manera fulminant per ordre governamental. Això ha passat, senyor Fainé. Vostè que és de missa i llegeix la bíblia sap de què parlo: se'n diu jubileu. I aleshores el cicle començava de nou. L'objectiu era que l'economia no parés i anés funcionant. Aquesta és precisament la solució que proposa David Graeber... i també, parcialment, Marta Rojals. Un no pagar en massa. Amb quin objectiu? Que l'economia, senyor Fainé, continuï funcionant!

Vostè tria, perquè quan la gent comenci a buscar menjar a les escombraries, serà el jubileu bíblic o una turba de deutors cremant les torres de Mordor.

andreu.barnils@mesvilaweb.cat