20.07.2012 - 06:00
‘Llegeixo Kafka en alemany, Flaubert en francès, Sèneca en llatí, Jane Austen en anglès i Aharon Amir en hebreu. Per què m’ho demanes?’ L’Idan em rep a casa seva amb una ampolla de vi del Priorat i em dóna conversa sense ser gaire pedant, tot i que podria ser-ho. Al voltant de la trentena, és especialitzat en llengües clàssiques, grec i llatí, i és un fervent admirador de Sèneca. ‘Sèneca no era un gran escriptor i prou. Era tan ric, tant, que no solament els individus li demanaven préstecs, també li’n demanven parts de l’Imperi Romà. Territoris sencers, com la Britannia, el tractaven com un banc’. L’Idan ha sobreviscut durant anys fent classes de grec i llatí a nens de casa bona de Nova York, cobrant 50$ l’hora; també, quan el criden, treballa d’assistent de professor a la Universitat. Enguany, finalment, ha aconseguit el doctorat amb una tesi sobre Èsquil, pare de la tragèdia grega.
Però la tragèdia és americana. Hi ha una dada que ho diu tot: ha buscat feina a vint-i-dues universitats nord-americanes. Vint-i-dues que han dit que no. Naturalment, imbuït de l’esperit nord-americà de no donar-se per vençut, continuarà insistint fins que no en trobi. Persistirem. De moment, t’explica que, molts dies, els passa actualitzant la seva oferta de professor de nens de casa bona al Craiglist per tal que el seu nom aparegui a dalt de tot. ‘Ho puc fer tres cops el dia. Jo necessito un sou de 50.000$ l’any per pagar un pis de 22.000$’. El pis no és un cop de puny, però gairebé. Et diu, a la tercera ampolla de Priorat, que potser no hauria d’haver tardat tant a acabar la carrera, i que potser no hauria d’haver passat aquell any a Grècia. ‘Però volia viure-hi. No solament la vull conèixer a través dels llibres! També he viscut anys a Israel. Sí, potser vaig fer mal fet d’haver optat per viure la vida, i no limitar-me a estudiar-la.’ Hi ha alguna cosa que no funciona, quan t’ho diu seriosament. Aleshores entrem en una terreny fosc i em deixa bocabadat amb els seus coneixements sobre el concepte del més enllà en el món clàssic: el contacte amb els morts, la representació després de la vida, com s’imaginaven la fi, l’adéu, els suïcidis.
Per sort, l’endemà d’haver obtingut el doctorat va rebre molts ànims dels examinadors, i és possible que el recomanin per a rebre una scholarship. Si ho aconsegueix, estarà tres anys cobrant per aprofundir en un tema. En la festa que vam fer per celebrar que havia aprovat va venir un company seu, aquest amb dos doctorats. Alt com un Sant Pau, es va pagar els estudis jugant a bàsquet. ‘Jo abans de conèixer l’Idan no sabia què eren els llibres. Encara recordo la impressió que em va fer sentir-lo parlar de Bertold Brecht i Walter Benjamin a l’aula. Si jo he fet els dos doctorats, en part ho dec a ell.’ Doncs ara l’alumne té feina, i l’home que li va descobrir els llibres, no.
No és lògic que un paio que llegeix Kafka en alemany, Flaubert en francès, Sèneca en llatí, Jane Austen en anglès i Aharon Amir en hebreu estigui preocupat per trobar feina. Què ens passa? Hi ha alguna cosa que no funciona, en tot plegat. No pot ser que hagi de suar de valent per si li publiquen un article en una revista especialitzada, indispensable en el mercat competitiu nord-americà per a trobar feina, perquè resulta que les revistes especialitzades no escullen els articles pel valor acadèmic, sinó pel valor comercial. Això mateix li pot passar amb la tesi doctoral que ha acabat. Fins els anys setanta i vuitanta les universitats tenien editorials pròpies que publicaven les millors tesis doctorals basant-se en criteris acadèmics. Els millors alumnes destacaven. Publicaven la tesi. Trobaven la feina. Moltes d’aquestes editorials ara han anat a parar a grans empreses que únicament publiquen les tesis doctorals amb criteris comercials. Èsquil? Dóna’m qualsevol cosa d’Homer, encara que no sigui nou, i ho fotrem a la portada. I per això, la feina, ara la té el pivot de l’equip de bàsquet i no l’Idan. Les editorials i les revistes vendran més, segur, però les tesines seran més fluixes. Hem arribat en aquest punt. Hem arribat en un punt en què demanem que fins i tot l’acadèmia es mogui segons les lleis del mercat. Em diu coses que foten els pèls de punta, com ara que amics seus, companys de carrera, es guanyen la vida en companyies informàtiques que necessiten ajuda a l’hora de crear jocs per a smartphones amb reminiscències clàssiques, i que n’hi ha, experts en jeroglífics, que acaben treballant per a la indústria militar.
La tragèdia nord-americana és aquesta: que paios com l’Idan acabin treballant per a la US Army.
