Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  19.07.2012  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Carles Boix: 'Artur Mas es veurà obligat a fer un pas ben aviat'

Entrevista amb Carles Boix, professor de política de la Universitat de Princeton · Comenta l'estat actual de la política catalana i el procés cap a l'estat propi

Men?ame
 

Tot s'accelera. En política, en economia i en l'àmbit de la transformació social. A tot el món i a casa nostra. La crisi financera, el fracàs de l'estat autonòmic i l'avenç social de l'independentisme situen Catalunya en una cruïlla que cal saber interpretar. I hem demanat a Carles Boix que ho faci. Boix és professor de política i afers públics de la Universitat de Princeton i autor del llibre 'Cartes ianquis' (Acontravent, 2012), en què proposa una carta de navegar del viatge català a Ítaca.

—Com veuen Catalunya des dels Estats Units?
—Ara mateix acabava de mirar la sessió de control del parlament a casa i m'ha fet l'efecte que era molt lluny; que les persones que parlaven encara es donen molt de temps per arribar a algun lloc. He obert el diari i he llegit articles d’alguns intel·lectuals amb influència sobre el partit del govern i les seves respostes m’han semblat excessivament prudents. Les respostes de la gent amb una suposada influència a la pregunta de què ha de fer el govern de Mas són molt etèries.

La societat ja és independentista...
—M’agradaria saber, no tant la profunditat d’aquest sentiment, sinó l’extensió. Continuo pensant que a Catalunya hi ha tres terços: el terç compromès que ha evolucionat a un independentisme complet; el terç que per moltes raons i interessos hi és contrari; i el terç que optarà segons la gestió que faci el govern. I el fet és que en uns casos el govern va al davant i genera efervescència, però en uns altres, quan és a punt de passar alguna cosa, actua perquè no passi res.

El CEO parla d’un 51% d’independentistes.
—Els terços que dibuixo no s’han d’entendre com una cosa exacta. És cert que, quan demanes a la gent en fred si volen la independència, diuen que sí. És un pas extraordinari que no havíem vist mai. Però, quan arribarà el moment, hi haurà un debat en què s’exposaran posicions molt diferents i contràries. Es faran servir arguments que, tot i no ser vàlids, la gent prendrà per bons. Com el de les pensions, el cost de quedar fora d’Europa, etc. No seran certs, però en molts casos seran efectius. No dic que no hi hagi un 51% favorable a la independència, sinó que hi ha una part que potser s’espantarà.
I això lliga amb el fet que quan demanes quin és el projecte òptim per a Catalunya, hi ha un terç que diu l’estat propi i un altre terç que diu un estat federal. Per cert, que ningú no sap què vol dir federal perquè, com he dit en algun article, els federals són els qui volen fer la truita sense trencar els ous. A aquests, se’ls ha d’explicar molt bé quin és el camí i em penso que es pot fer bé. Però és competència del govern, si realment vol fer un pas de veritat.

Quins són els desencadenants dels processos d’independència?
—Si mirem els processos que hi ha hagut, gairebé tots es produeixen en un moment de fallida d’un estat, normalment autoritari, que enmig del desori i descontrol no és capaç d’ajustar-se i acomodar les demandes de la perifèria en una estructura d’estat més flexible. Per tant, les onades del 1918, del 1945-50 amb la descolonització, l’onada del 1990 amb la caiguda de la Unió Soviètica, totes s'esdevenen quan s’esfondren els imperis que el dia abans semblaven sòlids i estables. Les independències que no s’han fet així són una minoria. Serien els casos de Noruega o Finlàndia, països amb una cultura cívica de colonitzats i colonitzadors molt específica.

I en el nostre cas?
—En el context català, el desencadenant és que amb l’estructura de despesa i de recursos que té Catalunya per a gestionar la sanitat, l’educació i molts serveis més, té un sistema de finançament i de transferències econòmiques extremadament injust. Hi ha un dèficit tan gran que, accentuat per la crisi, el govern català s’ha d’endeutar sistemàticament per poder pagar les nòmines dels funcionaris. I la pilota es va fent cada dia més grossa. El govern espanyol no respon, per totes les raons que ja sabem. I el govern d’Artur Mas es veurà obligat a fer un pas en alguna direcció ben aviat. I això és qüestió de pocs mesos pel venciment dels bons patriòtics.

La independència passa per CiU?
—Cal tenir en compte que, amb tota la seva complexitat i les seves famílies, la CiU de fa dos anys i d'ara no tenen gaire a veure. Tinc el convenciment que, quan van guanyar, no es pensaven ni desitjaven que tot plegat aniria com ha acabat anant. La seva aposta era d'oferir un pacte fiscal --si podia ser de màxims, millor-- i que no hi hauria una majoria absoluta al congrés espanyol, per a poder tornar a dir: ‘Vosaltres voleu una transició nacional i això és molt costós i molt difícil de gestionar, i per això us oferim un primer pas’. És això que volien. Però aquesta estratègia ja no s’aguanta de cap manera. Ha fracassat.

I què farà ara?
—No ho sé. Hi ha moltes convergències. Segur que no volen la mateixa cosa ni a la mateixa velocitat en Mas, l’Oriol Pujol, els joves, etc. Però és que la realitat corre més ràpidament, i aquesta és l’oportunitat i també el problema. Perquè cal gestionar-ho i fer-ho bé. La cosa important és saber, si el fracàs del pacte i el col·lapse financer precipiten unes eleccions avançades, quina proposta hi presentarà CiU. Cercaran una fórmula que els legitimi a fer la hisenda pròpia o seran més agosarats i presentaran una proposta de creació de l’estat propi amb un procés constituent clar? Això cadascú s’ho ha d’imaginar perquè sembla que ningú no ho sap de cert.

Estem preparats?
—El problema és que el pas que es faci requereix un seguit d’actuacions i de preparacions del govern de Catalunya que facin creïble la possibilitat de fer-lo. És aquí on jo no veig cap moviment. En la curta distància ens diuen que fan coses i que es mouen, però jo encara no he vist res sòlid i concret que ens permeti pensar que això passarà.
I és clar que no volem un 6 d’octubre. Això seria un desastre absolut. No volem ni èpica, ni emoció... Això s’ha d’evitar i qui ho pot fer és qui governa, que té mecanismes per a fer-ho. El problema de CiU és que, si no fa això, no sé veure quina altra cosa pot fer. I per tant, s’hi ha de posar. I ha d’evitar de totes passades l’èpica del 6 d’octubre, que hi ha una part petita del moviment independentista que en viu. I també ha d’evitar allò que va passar el 6 d’octubre: que vam quedar entrampats en la política espanyola. L’error del 6 d’octubre va ser de participar més en la baralla esquerra-dreta que no pas en qüestions catalanes. Fa uns quants dies vam veure els minaires que baixaven d’Astúries a Madrid alhora que el govern de la Generalitat es barallava fort amb el de l’estat... i el 6 d’octubre va ser aquestes dues coses juntes. Esperem que ara no passi això.

La crisi afavoreix o perjudica el procés d’independència?
—És més la resposta del govern espanyol a la crisi allò que ajuda a reforçar i a ampliar l’adhesió al projecte independentista. A Espanya no volen compartir sacrificis, han construït un discurs de culpabilitat que va començar, cal recordar-ho, contra les caixes. Però després de les caixes, en aquest procés de culpabilització, hi ha les autonomies. Efectivament, hi ha autonomies que no funcionen perquè el sistema espanyol quadra perfectament amb el model pèssim de construir un estat preparat per a descentralitzar. Tot això afavoreix el procés.
Però també cal tenir en compte que aquesta crisi és continental i que els estats com França i Alemanya tenen un paper molt determinant a l'hora de mirar de resoldre-la, amb més èxit o menys. Per tant, els interessa molt poc que hi hagi més inestabilitat a la península ibèrica. I això també ho hem de tenir en compte. En conclusió, la crisi té moltes cares i no podem dir que ens afavoreixi o ens perjudiqui com un tot o res.

Quines possibilitats de reconeixement internacional tenim?
—Completes. Totals. Si això es fa bé, democràticament i amb transparència, no hi ha cap raó perquè la comunitat internacional no ho accepti. Tret dels països que tenen interessos molt concrets, com Espanya, o els països que tenen minories nacionals actives a dins, com la Xina amb el Tibet i alguns més. El reconeixement no ha d'arribar pas de totes bandes l’endemà mateix. Pot haver-hi un procés d'uns quants mesos de consolidació. No puc imaginar que els Estats Units s’hi oposin, si es proposa bé la independència. Per exemple, si el Quebec ho hagués aconseguit, els EUA no hi haurien posat cap pega i l’haurien reconegut.

El factor Escòcia, què hi juga?
—Escòcia no serà independent. Per dues raons: l'una, perquè no hi ha una majoria --nosaltres tenim més majoria que no pas Escòcia; i l'altra, perquè com que la Gran Bretanya és un país racional, farà allò què fan els països racionals. Quan una minoria els demana la separació, com va passar amb el Quebec i el Canadà, no juguen a tot o res, sinó que diuen: ‘Vejam, vosaltres veniu i em demaneu la independència. Jo sé que, si us concedeixo tal cosa i tal altra, els del centre, els moderats, preferiran quedar-se i votar que no a la independència que no pas pagar el cost de transició.' Per això el referèndum del Quebec sempre ha acabat en un 50% o en un 49%, perquè els canadencs havien pagat allò que calia per a no perdre. I jo diria que a Anglaterra, a la Gran Bretanya, passarà això.

Quina ha de ser la primera decisió l’endemà del dia D?
—Quan s’ha arribat en aquest moment és que ja s’han fet totes les passes corresponents per a tenir les infrastructures apropiades per a continuar governant tranquil·lament. De fet, ja en tenim algunes: policia, sanitat, educació, cos de funcionaris... No haurem d’aixecar una casa en un dia. Crec que la part més important és la gestió del reconeixement i començar a decidir quina mena de país volem.

I quina mena de país podem ser?
—A Europa hi ha dues menes de països: els grossos i els petits. Bé, també hi ha els de l'est d'Europa, però dels que funcionen n'hi ha de dos tipus. Els països petits funcionen molt bé. Suïssa, els Països Baixos, Dinamarca, Escandinàvia... Són països de les nostres dimensions i que funcionen com un rellotge. Aquests països, per alguna raó que algun dia estudiaré, tenen molta disciplina interna i cívica. També tenen pegues, però vaja... Imagino que Catalunya vol ser això i no vol ser una Sicília independent. Ens cal un component cívic que potser sí que tenim. No tenim la reforma protestant. La qüestió és com dissenyaríem institucions per a disciplinar-nos a tots. Això és una de les coses que m'amoïna més.

Quin és el camí?
—Crec que Catalunya ha d'aspirar a ser un país tan bo com sigui possible. Hem d'entendre que som un país petit; per tant, per una banda hem de gestionar els nostres recursos i hem de tenir sobirania política. Per mi, la sobirania política vol dir ser cos sobirà amb els qui són sobirans. Aquest és el concepte de la independència d'avui. Però Catalunya ha d'entendre que Europa és el seu espai. Per tant, en el món acadèmic, de la recerca, de la indústria..., si ens quedem nosaltres tots sols, és massa poc. És això que ens passa amb Espanya, que ens ofeguem perquè és molt petita, perquè no n'hi ha prou per a competir i ser els millors. Per ser dels millors has de competir: el mercat disciplina i crea virtut cívica, de veritat.


Men?ame