Ésser un venut

  • Parlem com autèntics fills del capitalisme, tots plegats, no només els analistes de mercat

VilaWeb
Andreu Barnils
12.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Aquí, diria, no s’hi val a dir que els fills del capitalisme només són els advocats d’immobiliàries, els experts en Private Equity i els taurons de les finances. Fills del capitalisme ho som tots. Sí, tots portem el llenguatge comercial incorporat, no només ells. El portem tan endins, aquesta manera de pensar, que ni ens n’adonem. Parlem com autèntics fills del capitalisme, tots plegats, no només els analistes de mercat. De fet, sembla com si el nostre propi llenguatge s’hagi creat dins el mercat, i que els nostres ressorts interns responguin a la seva lògica comercial. Com si cap de nosaltres no es pogués escapar de les lleis del mercat. No, no són només els homes que juguen a la borsa els fills del capitalisme. Ho som tots i sembla com si no hi hagués sortida. El pitjor de tot, horror dels horrors, és que la nostra ètica, la nostra moral, se’n ha vist afectada. Sí, tenim una ètica i una moral pròpia d’uns autèntics fills del capitalisme. És un ètica, i un moral, que fa servir el llenguatge comercial.

Si confiem en algú, no és veritat que diem que ‘li donem tot el nostre crèdit’? I quan ‘passem comptes’, què fem, un acte moral o econòmic? Quan diem que algú és un ‘venut’, parlem d’economia o d’ètica? I quan diem ‘El Josep Antoni s’ha deixat comprar’? Quan diem que els deutes s’han de ‘pagar’ és una frase econòmica o moral? En tots aquests casos parlem d’una qüestió moral a partir del llenguatge comercial. Autèntics fills del capitalisme construïm l’ètica a partir del llenguatge après al mercat. Si fins i tot amb Déu hi parlem amb llenguatge comercial! M’ho recorda Jem Cabanes, corrector d’aquests articles i de VilaWeb en general, que com que parla més de deu idiomes resulta que de llengua en sap un tros, i com que monjo també ho fou, també sap perfectament com parlem amb Déu: ‘El Parenostre diu ‘perdoneu-nos les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors’ (en occità diuen ‘nòstres deutes / nòstres debitors’, com en llatí ‘debita nostra / nostris debitoribus’), en què, clarament, ‘deutors’ vol dir ‘culpables’. Ai, quin mal que fa. Déu dels Cels, si fins i tot de Jesús en diem ‘el redemptor de la humanitat’, l’home que ens ha vingut a ‘redimir’. I ‘redimir’ vol dir ‘pagar una quantitat de diners’ per tal d’alliberar un captiu, o algú d’una obligació. Cal? Cal referir-se al fill de Déu també en termes comercials? Barregem moral, ètica i religió amb l’economia sense parar, autèntics fills del capitalisme com som tots. Tenim aquestes idees tant incorporades que ens costa molt desempallegar-nos-en.

Per això la por, la por que tenim dins a no acceptar l’evidència: el capitalisme no funciona. És injust, ves què, i no premia els més competents, sinó els de dalt. I en canvi la por, la por, perquè no veiem clara l’alternativa. En canvi, fills del capitalisme com som, també intuïm perfectament que els diners estan tacats de sang des de l’inici. Podem retre tot el culte que vulgueu als diners, però si volem amenaçar algú només ens cal dir ‘Ho pagaràs’. Diners i violència van bracet: la paraula ‘sou’, ve de ‘soldada’, i aquesta de ‘soldat’ perquè les monedes van néixer als exèrcits i no a les botigues. És un invent de guerrers i per això la paraula ‘pagar’ ve de ‘pacificar’. Paguem per tal de pacificar a qui hem violat la filla? És això? Els diners s’inventen per compensar a les víctimes? En quin món vivim, per Déu, fills del capitalisme!

Tot això que jo us explico em sap molt greu de dir-ho, però no m’invento res, i res no és meu. L’autor de les idees contingudes en les línies anteriors és David Graeber, autor del llibre ‘The Debt.The First 5.000 years‘. Aquest antropòleg, scholar de Yale i ara professor a la Universitat de Londres m’ha explicat com ningú en quin món vivim. Les 534 planes de The Debt les porto dins des de fa mesos, perquè m’han fet veure el món de l’economia amb uns altres ulls. Per a mi, hi ha un abans i un després d’aquest totxo. Diuen que la política és massa important per deixar-la en mans de polítics. Doncs l’economia és massa important per deixar-la en mans d’economistes, aquesta plaga de salta, o sala, martins.

Graeber no és el primer antropòleg que m’enamora. És un més d’una llista que comença a ser llarga. No va ser l’antropòleg Sánchez Piñol qui em va atrapar amb la Pell Freda i ara farà el mateix amb ‘Victus’? I abans, no havia quedat encisat per les paraules de l’antropòleg Raimon Galí, cristià profund que va lluitar a favor dels republicans tot i que cremaven esglésies durant la Guerra del Tres Anys ? No és ell que em va ensenyar que vivim sota el signe de contradicció? Un immens respecte per Galí és el que sento. I què dir de Gerard Horta, l’antropòleg Gerard Horta, que m’ha ensenyat com ningú l’espiritisme, l’anarquisme i la mística de les barricades? Pura literatura, com la del seu mestre, l’antropòleg Manuel Delgado, que m’ensenya, gairebé setmanalment, el cor de les aparences. Els antropòlegs són els germans grans dels periodistes. Fan el mateix que nosaltres, però amb més profunditat.

Ara és el torn de David Graeber, antropòleg que m’ha ensenyat economia. Que l’economia me l’hagi explicat un antropòleg no té res d’estrany. De fet, va ser un catedràtic de química qui em va ensenyar filologia. Es deia Pompeu Fabra. Que les regles filològiques descobertes pel químic funcionen de meravella és una evidència. Ves que no passi el mateix amb les regles econòmiques de l’antropòleg. Són tantes, i tant sucoses, que les deixarem per un altre article, quan l’hàgim pogut entrevistar. Espero que no m’ho tingueu ‘en compte’.

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any