Sanchez Piñol: ‘La primera idea serà que he desertat. No és el cas’

  • L'última novel·la d'Albert Sánchez Piñol, 'Victus', sobre el Setge de Barcelona del 1714, és escrita en espanyol · L'entrevistem

VilaWeb
Montserrat Serra
11.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Diu Albert Sánchez Piñol que el procés creatiu té molts factors irracionals, incontrolables; que es va posar a escriure ‘Victus’ i s’encallava i, no sap ben bé per què, un dia, escrivint una pàgina en espanyol, la novel·la li va anar sortint i ja no va parar. Parlem amb l’autor d’aquesta novel·la, que la Campana publicarà a la tardor, de la tria lingüística (o imponderable) i de la tria de l’època, el Setge de Barcelona del 1714, uns fets tan celebrats com poc coneguts que es novel·len i s’expliquen a l’estranger per primera vegada.

‘Victus’ es traduïrà al català, segons ha confirmat a VilaWeb l’editora de La Campana Isabel Martí. Tanmateix no hi ha data de publiació encara. Martí també ha assegurat que no serà Sànchez Piñol qui en farà la traducció.

Els lectors de VilaWeb voldran saber per què vau escriure la novel·la en espanyol. Potser hi havia una intenció política…?
—Entenc perfectament que la gent vulgui saber per què l’he escrita en espanyol. Jo m’ho demano també. En la creació hi ha factors irracionals que no controles, i la cosa va per aquí. Jo tinc facultats imaginatives, si no, no escriuria literatura, però mai no m’hauria imaginat que faria una novel·la en espanyol. Ja saps que, tots els llibres, els he escrits en català i també escric en català els articles a la premsa. I aquesta novel·la, també la vaig començar en català. Però no em sortia, era molt frustrant. Quan n’havia escrit un centenar de pàgines i veia que no funcionava, la vaig aparcar. Un dia, no em demanis per què, vaig provar d’escriure’n la primera pàgina en castellà i ja no vaig parar. No tinc una teoria sobre la llengua emprada, perquè no n’hi ha cap. Jo tan solament pensava en els personatges i en la història.

No sé si agradarà gaire…
—Vejam, diguem-ho tot: és una novel·la feta des del punt de vista catalanista, completament. Però, sí, les conseqüències d’utilitzar l’espanyol crec que no seran gaire positives. Ja conec aquests recels. La primera idea serà que he desertat. No és el cas. Quan és això, acostuma a haver-hi al darrere una motivació econòmica, la promesa d’un premi de molts diners… No, l’he escrita en espanyol perquè m’ha sortit així, i me la publica la Campana, la meva editorial de sempre (espero no arruïnar-la)… Sabia que era un risc, però l’havia d’assumir.

Primer de tot, la llibertat creativa.
—El món creatiu té elements irracionals i t’has de deixar portar. És així. Perquè jo sóc del parer que els autors no som uns grans creadors, sinó que més aviat fem la funció de mèdiums, perquè moltes coses que escrius no les controles. Conec el risc d’haver escrit la novel·la en castellà; m’hauria estat més fàcil i menys conflictiu fer-la en català, però les coses han anat així i la creació t’arrossega i t’has de deixar portar.

Els inconvenients són clars. Hi ha cap avantatge?
—Sí. Escriure en una llengua que no és el català ha fet que no donés res per sabut. En català hi ha un munt de fets i institucions que dónes per sabuts. En un altre idioma prens una distància que et recorda constantment això: que res no s’ha de donar per sabut, perquè no se sap. També m’adono que no té gens d’importància la llengua d’origen en les traduccions. Ja s’han venut els drets d’edició al rus, al neerlandès i al francès. A aquests lectors la llengua d’origen no els condicionarà gens. I, en canvi, és la primera vegada que s’explica la Guerra de Successió i el Setge de Barcelona del 1714 a l’estranger. Per una altra banda, la història és molt universal: una colla de gent que lluita pels seus drets contra els dos imperis més potents d’aquell moment, Espanya i França. I és una novel·la d’aventures molt trepidant.

Novel·la d’aventures o novel·la històrica?
—Sí, és una novel·la històrica perquè la documentació emprada és molt exhaustiva. Però no he volgut perdre de vista en cap moment que era una novel·la, una aventura, i he posat molta cura en els personatges, tant els protagonistes com els secundaris: el jove estudiant d’arquitectura, Martí Zuviría; l’eminent arquitecte militar francès Vauban; el general Villarroel, que es va encarregar de la defensa de Barcelona; el mariscal Berwick, que va dirigir les obres d’atac contra Barcelona…

L’època triada, el 1714, la Guerra de Successió i el Setge de Barcelona, té una gran càrrega política. Podríem dir que ha escrit la novel·la en la llengua de l’enemic.
—És un si és no és. És el primer pensament que tens. Ara, la història és explicada amb la llengua de l’enemic però qui t’ho explica no és l’enemic. I passen moltes coses a la novel·la, perquè és un artefacte amb moltes capes psicològiques, de manera que, per exemple, el general Villarroel, que va dirigir la defensa de la ciutat en vist de la feblesa de les classes dirigents catalanes, era espanyol. Villarroel va lluitar per no abandonar els seus i va acabar a la presó tancat i torturat durant dotze anys i poc després va morir. En canvi, Rafael Casanova no va sofrir cap mena de represàlia. La novel·la explica la rauxa del moment i no el seny.

Amb aquesta novel·la molts catalans també coneixeran els fets que commemorem cada 11 de setembre.
—Això és el poder divulgador de la narrativa. De l’Onze de Setembre, de la guerra i del Setge de Barcelona, en sabem molt poques coses. I és una història tan apassionant que en el procés de documentació he tret fragments sencers que només m’ha calgut arrossegar i polir. Són uns fets amb una càrrega dramàtica molt intensa.

Diuen que fa molts anys que us documenteu sobre la Guerra de Successió. I doncs?
—Sempre m’ha interessat la Guerra de Successió. Jo vinc del catalanisme i volia saber què va passar. A més, vaig estudiar antropologia i història. I després m’ho vaig prendre com una dèria: era el primer a llegir tot el que sortia publicat sobre la matèria. Ho he llegit tot. I el projecte d’escriure una novel·la sobre aquests fets potser fa vint anys que ha anat madurant.

Pràcticament tots els noms que apareixen a la novel·la son reals.
—Sí. I es pot comprovar perquè al final del llibre, que té sis-centes pàgines, hi he inclòs unes petites biografies de tots els personatges per a facilitar la lectura. Fins i tot el nom de la filla d’en Vauban és verídic.

Un tema secundari, però que cus tot el relat, és el de les fortificacions.
—És apassionat de descobrir tot el món que hi havia al darrere de la construcció de les fortificacions d’una ciutat del segle XVIII. És tan apassionant que no pots deixar de llegir. El tema, els personatges i la història m’eren gairebé donats; la dificultat era convertir-los en novel·la.

El setge de Barcelona diuen que va durar gairebé quatre-cents dies, tota una proesa.
—Els experts en tècniques de fortificacions deien que un setge podia durar a tot estirar trenta dies. El de Barcelona va durar tretze mesos. Va ser tan salvatge, va ser tan excepcional, que fins i tot Voltaire parla del setge de Barcelona.

No ho sabia.
—Per això he escrit el llibre. Va ser la resistència popular la que lluitava per la seva llibertat. I en la novel·la es tractava d’explicar la rauxa, perquè el gran protagonista del setge va ser el poble de Barcelona.

Les classes dirigents catalanes hi queden malparades?
—La novel·la no és maniquea, d’uns catalans bons i d’uns espanyols i francesos dolents, encara que el protagonista es carregui de valent tant espanyols com francesos. Però dóna fondària a la novel·la el trist paper que van fer les classes dirigents catalanes. Això queda claríssim.


Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any