Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  11.07.2012  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

El negoci del Brasil

La simple traducció del contracte val 250.000 dòlars

Men?ame
 

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Ding Dang Dong. Tot just entrar al pis de l'Upper East Side, a mi, em van donar un got de bourbon i em van abandonar al menjador amb els homes. Les dones, que es coneixen de l'institut, van tancar-se a l'habitació dels nens per poder parlar tranquil·lament. 'Fa taaaant que no ens veiem!' Els homes, dos, treballen per a immobiliàries nord-americanes que, segons que em van dir, entren ara al mercat brasiler atretes pels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016. L'un, l'amfitrió, era un londinenc que fa quatre anys que viu a Nova York. Britànic de pell blanca, només li faltava un fulard de seda al coll. La resta encaixava amb el tòpic: ginebra seca a les mans, botons de puny a la camisa, i un cert aire efeminat. L'altre, de Manhattan, era un nord-americà molt més directe, no estava per tanta conya i bevia un got de bourbon.

Parlaven, fullejant el Wall Street Journal, de multimilionaris que s'havien fet a si mateixos al món dels esports. Esportistes empresaris, diguem, com Michael Jordan. Es notava que ells dos es coneixien de feia anys i jo em vaig sumar com vaig poder a la conversa. El tema no donava per a tant, però, i aleshores, com que sóc de fora, parlem de la importància de saber llengües. Ells parlen anglès i hebreu, que quines parlo jo, i quan dic que, el portuguès, l'havia arribat a parlar molt bé, la conversa torna per sort meva als Jocs Olímpics del Brasil. És això que m'interessa avui, i no pas l'èxit econòmic de les classes populars a través de la pilota: 'L'estat brasiler inverteix milions de dòlars a comprar terrenys, a fer viles olímpiques, centres de convencions. Aquí és on entra la meva immobiliària. Fin ara hem estat molt implicats a Mèxic, però en aquest moment l'objectiu és el Brasil. Ara és més important parlar portuguès que no espanyol.' No és pas el primer que m'ho diu, m'interessa el tema, ho allarguem una mica i, quan les dones ja sortien, l'home va i em diu que la seva empresa 'paga de mitjana uns 250.000 dòlars per traduir els contractes de l'anglès al portuguès'. Un quart de milió de dòlars diu? Em surt un 'hum' mal dissimulat i els meus ulls parlen per mi: 'Pensa que són contractes llargs, d'unes 250 pàgines, i plens d'argot legal.'

Aquest bon home ja pot dir missa que, a mi, aquest preu no em sembla de mercat: paguen a 1.000 dòlars la pàgina! Quedo callat una estona. De fet, quedo tocat i m'allunyo una mica. A quant cobro, jo, la pàgina d'aquests articles? I tu, què cobres a fi de mes? Un dels nens, els nens ho noten tot, surt disparat de l'habitació, se'm queda al costat i em dóna la mà. Estranyíssim, això, entre els nord-americans. El deixo fer i passegem pel pis. És el fill del britànic, que no ens treu l'ull de sobre. Jo, pensatiu amb les meves cabòries, i ell cantant una tonada que em resulta familiar: 'Ding Dang Dong'. Flotant en la seva melodia penso que no m'estranyaria gens que l'empresa immobiliària on ell treballa rebi incentius fiscals durant els Jocs Olímpics, ajudes de l'estat brasiler, fins i tot subvencions. Atraure els inversors, en diuen. Vull dir, no sé, és un parlar, que podria passar que els ciutadans del Brasil haguessin de pagar amb els seus impostos la traducció al seu propi idioma dels contractes que faran legal la destrucció del seu propi paisatge, a mil dòlars la pàgina. Poso la directa: això és com els bascos, que fa anys que amb els seus impostos a l'estat espanyol, paguen, entre més coses, els guàrdies civils que els han torturats durant dècades. O els catalans, que paguem impostos perquè sigui prohibit, per llei, aterrar a l'aeroport del Prat. Diuen, fins i tot, que ara paguem impostos per veure si ens eliminen la nostra llengua de l'escola. O com els governants xinesos, que cobren a les mares dels afusellats la bala que l'estat s'ha gastat per matar-los. El nen, per increïble que us sembli, em va mirar amb una cara que deia 'Exageres, don't you?'.

Les dones van tornar, per sort les dones sempre tornen, i vam dinar al voltant d'una llarga taula. Gràcies a Déu el pes de la conversa el van dur elles i per això tot va ser subtext. A mi, quan això passa, m'encanta. Així, si l'amfitriona et demanava tres detalls sense importància, 'Quant de temps us quedareu a Nova York?', 'Quantes habitacions té el vostre pis?', 'T'agraden els teus sogres?', de fet t'adreçava tres preguntes fonamentals: 'Sou parella estable?', 'Tindreu fills?', 'T'has convertit al judaisme?' Com podeu suposar la conversa es va allargar. Entre l'una cosa i l'altra no ens vam aixecar de taula fins al cap de tres o quatre hores, quan la posta de sol començava i el sàbat s'esllanguia. Qui diu que els americans no fan sobretaules? Amb la panxa plena ens vam traslladar a la zona dels sofàs.

Ara tocava funció. Els nens s'havien disfressat i ja estaven preparats. Una nena gran, de vuit anys, vestida de fada; un petit Superman de cinc anys, que era tot un dimoni, i un bomber es-pec-ta-cu-lar que no feia ni tres pams. Aquest era el nen que m'havia donat la mà. Allò, allà, va ser celestial: 'Are you sleeping? Are you sleeping? Brother John, Brother John'. Cantaven el Frère Jacques, en versió anglesa. Quina il·lusió em va fer sentir aquella cançó! De petit jo també l'havia cantat, el Frère Jaques, en francès, a les valls del Pirineu. A més a més, veig que el nen, el bomber, la canta amb totes les ganes i, com ho diria?, com a la contra, emprenyat amb els adults, sobretot amb son pare.

És aleshores que veig que el nen, de fet, sí que m'havia entès i, fill de sa mare, parlava en subtext. Ho feia a través del Frère Jacques, aquesta tonada universal que es canta a tot el planeta. Una teoria diu que la cançó va néixer a França, per a espargir-se després per tot el món, i una altra que la tonada és tan senzilla i natural i pròpia dels humans que va néixer en uns quants llocs a la vegada. Així, a l'Europa catòlica es feia servir per a fer mofa dels monjos dominics, dels jueus i dels protestants 'que vivien en luxúria'. És una cançó protesta. A la Xina es titula 'Segueu cadenes!' i poca gent deu saber que els estudiants de Tiananmen van morir amb la cançó als llavis. I pel que fa al Brasil, no m'estranyaria gens que es cantés a ritme de samba a les places caluroses de Rio de Janeiro l'estiu del 2016. Perquè, amics, si la traducció dels contractes de les immobiliàries es paga a mil dòlars la pàgina, no vull ni imaginar a quant es cobrarà el metre quadrat dels pisos del britànic. No serà a preu de mercat. I no exagero. Algú, aquest foc, l'hauria d'apagar. El petit bomber ho sabia, i ho deia en subtext: Ding Dang Dong!

andreu.barnils@mesvilaweb.cat