10.07.2012 - 06:00
La multitudinària manifestació del 10 de juliol del 2010 (vídeo) per respondre a la sentència (pdf) del Tribunal Constitucional espanyol que deixava l’estatut de Catalunya en paper mullat, es considera un punt d’inflexió en les relacions amb Espanya i el principi del procés d’independència. Dos anys després d’aquella afirmació nacional popular, impulsada per Òmnium sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, el país ha rebut múltiples atacs d’Espanya, però no ha deixat d’ampliar-se la majoria social i política favorable a l’estat propi.
Durant els dos anys que ens separen de la jornada històrica del 10-J han passat moltes coses: canvis de governs, noves organitzacions que no existien, intensificació dels atacs a la llengua i a l’autogovern, l’estratègia del pacte fiscal, les enquestes del CEO, els congressos dels partits… A continuació, fem balanç d’aquests dos anys.
Del tripartit a CiU
Pocs mesos després de la sentència contra un estatut aparellat i negociat durant el mandat de set anys del tripartit (PSC, ERC, ICV), a final de novembre, es van convocar eleccions parlamentàries. Convergència i Unió les va tornar a guanyar, ara amb prou marge per a formar govern en solitari, però sense majoria absoluta. Començava el període de la ‘geometria variable’. Artur Mas s’havia presentat a les eleccions amb la proposta de transició nacional centrada en un pacte fiscal en la línia del concert econòmic.
Fins ara l’estratègia del pacte fiscal ha consistit a acumular forces a Catalunya, però aquest mes es tanca aquesta fase i s’obre la negociació amb l’estat. Al cap de dos anys de la multitudinària manifestació que va esdevenir un clam independentista, el govern i una bona part dels partits fan una última proposta d’entesa a Madrid que, si fracassa, pot obrir de manera indeturable, potser a través d’unes noves eleccions, el procés cap a l’estat propi.
La societat empeny sense parar
Quan es va emetre la sentència contra l’estatut, la convocatòria de mobilitzacions no va agafar en fred la societat. Les consultes sobre la independència ja feia un parell d’anys que havien reactivat una societat atordida pel debat estatutari. En caure la sentència, ja se n’havien fet les tandes principals amb centenars de municipis consultats. Com si es tractés d’una gestació, nou mesos després de la manifestació, el 10 d’abril de 2011, Barcelona Decideix va fer sonar una gran campanada amb una consulta amb el 21,37% de participació i més de 257 mil vots emesos.
Van ser uns resultats sorprenents perquè superaven de molt la participació en una consulta recent sobre la reforma de la Diagonal (un 12,2%) que havia impulsat l’Ajuntament governat per Jordi Hereu (PSC), que hi havia abocat tots els recursos públics i institucionals de què disposava. Però també superaven el suport electoral que havia donat la batllia a Hereu (14,8%).
Òmnium, per la independència fiscal i cultural
Un cop completat el període de consultes, que va començar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt i que es va acabar amb la consulta de Barcelona, Òmnium Cultural va fer el juliol del 2010, any del seu cinquantè aniversari, una passa endavant amb el compromís ‘d’enfortir nacionalment la societat perquè, quan arribi el moment del referèndum, el sí sigui majoritari i decidit’. A més d’aquest compromís amb la independència, el discurs (pdf) de la presidenta, Muriel Casals, va esbossar dos grans objectius més de l’entitat: la independència cultural, amb un pacte nacional pel foment de l’ús social del català; i la independència fiscal duent a terme, si calia, accions d’objecció fiscal.
L’ANC recull l’herència de les consultes
Tot amb tot, una bona part dels activistes que van organitzar les consultes, escaldats per la la lluita dels partits, va impulsar un nou moviment cívic que va culminar en la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, que després de mesos d’actes de proximitat als pobles i ciutats de tot Catalunya, va omplir el Palau Sant Jordi amb més de set mil assistents que van establir les bases de l’acció futura. La primera gran mobilització de l’ANC és la Marxa per la Independència que va començar a final de juny i que vol culminar en una gran manifestació l’Onze de Setembre d’enguany.
Els partits prenen posició
L’evolució de l’adhesió social a la independència s’ha vist corresposta d’una manera o altra en els processos congressuals que els partits han fet en aquests dos anys que ens separen del 10-J. El primer a moure’s va ser Esquerra Republicana de Catalunya que, després del daltabaix electoral del novembre del 2010, va començar un procés de renovació de cares i d’estratègies que, el setembre del 2011, va portar Oriol Junqueras a la presidència, amb un discurs allunyat de l’opció del tripartit i disposat a estendre la mà a la transició nacional de CiU.
Poc després, va ser el torn del Partit dels Socialistes de Catalunya, que havia de trobar un substitut a l’ex-president Montilla i fer una profunda renovació per recuperar la centralitat després de quedar-se amb 28 diputats al Parlament. Tres candidats es van batre en un congrés que va entronitzar el candidat de la continuïtat, Pere Navarro, contra el catalanista Àngel Ros i l’obiolista Joan Ignasi Elena. Al cap de poc de l’elecció de Navarro, cada dia més veus de dirigents del partit demostren la seva preocupació per la manca de connexió dels socialistes amb l’evolució nacional de Catalunya.
Al congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, el primer des de la recuperació de la Generalitat, el partit va formalitzar la incorporació de l’estat propi com a objectiu del partit. D’aquesta manera el partit més gran de l’espai polític català feia una passa més, el març d’enguany, en la concreció de l’objectiu final de la transició nacional. En els discursos del congrés, Artur Mas i Oriol Pujol, el nou secretari general, van presentar la seva cara més sobiranista per enterrar el vell objectiu d’encaixar Catalunya dins Espanya.
En canvi, el congrés d’Unió Democràtica va revalidar la presidència de Josep Antoni Duran i Lleida, que va obrir la reunió amb un discurs molt bel·ligerant contra la independència. La candidatura del batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va ser derrotada, però va aconseguir aprovar una esmena que posava l’estat propi com a objectiu juntament amb alguns membres de la candidatura de Duran i de la Unió de Joves.
És precisament el batlle Vila d’Abadal que el juny del 2011 havia anunciat la institució de l’Associació de Municipis per la Independència, que un any després agrupa 485 municipis, 24 consells comarcals i una diputació. L’AMI vol convocar un referèndum sobre la independència des dels municipis quan representi el 60% de la població de Catalunya.
Jordi Pujol abraça la independència
Un altre element polític important en el període que ens separa de la manifestació del 10-J és el reconeixement de la mort de la via de l’encaix per l’ex-president Pujol, que ha professat que no hi ha cap més opció per a la supervivència de Catalunya que la independència. ‘Em diuen que no ho digui, però jo i l’Espriu hem fracassat’, explicava l’ex-president en aquesta entrevista de VilaWeb, i afegia: ‘Jo ara votaria la independència’.
El cas de Pujol no és, tanmateix, l’únic d’un dirigent de pes que ha evolucionat cap aquestes posicions. L’ex-ministre socialista i conseller assessor de la Comissió Europea, Joan Majó, declarava fa poc en una entrevista que s’apuntava a una Catalunya independent dins la Unió Europea. I aquesta setmana mateix, l’ex-conseller d’Economia, Antoni Castells, ha reconegut que el projecte era mort perquè no ha trobat federalistes a l’altra banda, a Espanya.
La majoria social independentista, el 51%
Aquest canvis polítics i cívics han anat acompanyats d’un creixent suport social a la independència, captat per les enquestes. El Centre d’Estudis d’Opinió va començar a demanar pel vot en un hipotètic referèndum d’independència tot just fa un any. El sí va recollir un 42,9% dels vots, i el no, el 28,3%. En l’última enquesta, feta pública aquest juliol, el suport a la independència se situa al 51,1% i el suport a la unió amb Espanya baixa al 21,1%. Unes enquestes anteriors a aquestes, fetes amb metodologies diferents, ja indicaven aquesta tendència que s’ha accentuat clarament del 10-J ençà.
Els atacs a l’autogovern no cessen
Mentre Catalunya avança pel camí sobiranista, el govern espanyol no deixa d’atacar els punts afeblits per la sentència del TC que va portar a la manifestació de fa dos anys. La llengua a l’escola i les competències de l’administració catalana han estat, incessantment, objecte de sentències jurídiques i d’infraccions. El model de finançament no s’ha portat a terme, amb el pretext de la crisi, i l’estat s’ha negat a fer les transferències pendents i pactades amb la Generalitat. A més, cada cop són més habituals les veus que reclamen una recentralització i la liquidació de l’estat de les autonomies. En aquesta situació, la possibilitat d’una intervenció de les autonomies, també de la catalana, pel no-compliment dels objectius de dèficit marcats pel govern espanyol, ha sonat amb força.
Contra la immersió en català
Però on els atacs han estat més sagnants ha estat en el model d’immersió lingüística a l’escola. Amb la sentència del TC a la mà, el Tribunal Suprem va donar la raó el 22 de desembre d’aquell mateix any, el 2010, a tres famílies que es queixaven que els seus fills no podien fer les classes en espanyol. El Suprem ordenava a la Generalitat que adaptés el sistema d’ensenyament a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut i que l’espanyol fos introduït com a llengua vehicular ‘de manera proporcional i equitativa al català en tots els cursos’.
El 2 de setembre del 2011 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una interlocutòria (pdf) amb què donava un ultimàtum de dos mesos a la Generalitat perquè apliqués la sentència del Suprem del desembre anterior. La Generalitat va presentar un recurs, i aquell termini es va suspendre.
Pocs mesos més tard, el 9 de març del 2012 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre una resolució sobre el recurs de la Generalitat (pdf), a qui donava la raó en l’argument que la sentència del Suprem no es podia aplicar d’una manera generalitzada a tot el sistema educatiu català.
I, en efecte, el 31 de maig passat, hi va haver unes noves sentències del TSJC obligant a escolaritzar en espanyol quatre famílies més. Segons el jutge, tant el català com el castellà són llengües vehiculars del sistema educatiu català, d’acord amb les sentències recents del Suprem. Per tant, els pares tenen el dret de demanar l’escolarització en castellà, i l’administració ha d’adaptar el sistema.
L’última sentència del Tribunal Suprem espanyol (pdf) contra la immersió lingüística en l’ensenyament infantil es basa en la sentència del Tribunal Constitucional (pdf) del 28 de juny del 2010 contra l’estatut, demà farà dos anys. Aquella sentència determina que el català no pot ser l’única llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya. Així ho deixa clar en la interpretació de l’article 35 sobre els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament i en l’anàlisi del 6.1. ‘El castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’, diu la resolució.
Tot avança o tot recula
En conclusió, els dos anys que ens separen de la gran manifestació del 10-J no han estat lineals, però confirmen una evolució prou profunda en el projecte polític català que aquells dies va ser atacat descaradament per set magistrats a Madrid. Si bé la sentència va debilitar el cos jurídico-administratiu dels catalans, també en va enfortir la consciència nacional. La capacitat de resposta de les institucions catalanes en el terreny de joc espanyol és més feble, però la fortalesa per a assumir nous objectius nacionals és més sòlida dos anys després d’aquella històrica jornada.
